Category: 2013

Les conseqüències que poden tenir les declaracions del President Mas a la Repubblica

mas1Josep Maria Bellmunt i Bardas

Les declaracions del President Artur Mas al diari italià, La Repubblica, en el sentit de que en cas d’independència Catalunya no seria un membre automàtic de la UE, i que caldria demanar un règim transitori, sembla que han donat munició als unionistes espanyols. Només cal  veure les portades dels principals diaris de l’estat, i també catalans, amb un titular immediat i gairebé idèntic. El País, El Periódico, ABC, La Vanguardia i a molts d’altres es podia llegir: “Mas admet que Catalunya quedarà fora de la UE”.

Aquestes afirmacions, no desmentides, tenen conseqüències en diferents àmbits.

La primera és contradir la posició fins ara oficial del govern i adoptada per tot l’independentisme (partits, entitats, sindicats i empresaris afins al sobiranisme, etc..) en relació a la UE, donant sensació de poca fiabilitat i d’improvisació. Aquest discurs deia fins ara que no hi ha res escrit sobre la UE en aquest tema, i que davant d’una situació nova caldria adoptar estratègies noves. Que en lloc es sentencia que un nou estat format per persones, estructures administratives i econòmiques, que ja formen part  de la UE, hagin de sortir-ne, només pel fet de canviar de nom i d’estatus, i aquesta posició està avalada per polítics i analistes del més alt nivell. Ara, Mas ha dit, o ha insinuat el contrari, i deixa tot el discurs a l’aire.

La segona conseqüència és més greu. És fer passar  aquells que neguen el  més elemental dels drets democràtics, i que utilitzen sovint la mentida, la manipulació i la coacció, com a portadors de la veritat. Perquè el govern espanyol, l’aparell estatal, PP, PSOE, Rajoy, Rubalcaba, una part important del gran empresariat espanyol, i alguns dels molt ben remunerats funcionaris europeus, no s’han cansat de repetir el que ara Mas ha dit al diari italià, i això els presenta davant d’alguns com persones que tenen raó, gent seriosa i potser de fiar. Alguns ja hem escoltat comentaris del tipus: “Ja ens ho havien dit que haurem de sortir de la UE”, però és que ara el President ho ha signat i segellat…

La tercera conseqüència és doble, per una part no aprofitar el discurs del Partit Nacionalista Escocès (SNP), que ja havia treballat molt el tema de l’adhesió a Europa, senzillament només havíem de treure profit de la feina molt ben feta per l’SNP, i el més important, que pocs qüestionaven, i calia reforçar-la des d’aquí. No només es malbarata això amb les declaracions de Mas, sinó que es posa contra les cordes a l’SNP, un aliat natural, que ja està rebent les crítiques de l’unionisme britànic, que també treu profit de les paraules de Mas. Com a resultat de tot això Escòcia marca distàncies amb Catalunya, i representants del partit escocès ja han dit que són processos diferents i situacions diferents, i quedem aïllats en el conflicte dins d’Europa. A nosaltres, més que a Escòcia, ens interessa anar junts en alguns temes.

La quarta conseqüència, i potser la més important de totes, és l’efecte que pugui tenir el resultat de la consulta, o d’unes eleccions. Aquestes paraules poden aturar alguns votants, i donen credibilitat als partits espanyolistes a Catalunya, amb Navarro i Ciudadanos al capdavant. Si bé és cert que al votant netament independentista les declaracions de Mas no l’afectaran en absolut ni li faran canviar el sentit del seu vot, si que pot afectar a un percentatge d’electors, no molt elevat, però si suficient per fer decantar la balança d’una pregunta que ja d’entrada nosaltres mateixos hem posat de nota perquè guanyi el #SíSí (potser no hi havia més opcions), i en menor mesura, però també, el vot a partits sobiranistes en unes possibles eleccions plebiscitàries. Les paraules del President poden fer créixer el #No o el #SíNo, poc, però el suficient perquè l’independentisme perdi.

I no demanem al President que no digui la veritat, es clar que nosi és del tot cert i segur que quedarem fora de la UE, cal dir-ho, i ben alt, perquè tothom actui en conseqüència, però pel que sembla ningú pot saber de cert que farà la UE en cas d’independència de Catalunya, dependrà de molts factors, llavors perquè assumir d’entrada que en quedarem fora, no porta enlloc, perquè es desconeix. Cal replantejar-se molt seriosament les properes entrevistes del President Mas als mitjans, sobretot als internacionals, cal utilitzar la diplomàcia catalana( en tenim?), disposar d’una estratègia de comunicació ben planificada, i no caure en contradiccions. No ens podem permetre que sembli que cometem errors o caiem en contradiccions quan volem ser sincers, cal triar molt acuradament les paraules, perquè podem anorrear el procés i l’esforç de centenars de milers de persones. Si volem ser un estat, i que a l’exterior i també aquí tothom s’ho cregui, hem d’actuar des d’ara com a tal.

 

 

 

Com és el President? Informe Grafològic realitzat a partir de la carta publicada d’Artur Mas.

http://www.elpunt.cat

Hem demanat a la Mari Llum Ibarz, una experta grafòloga, que ens analitzi la lletra del president Mas a partir de la carta escrita a mà, felicitant les Festes, que avui s’ha publicat al compte de Twitter del Govern de la Generalitat.

Aquest n’és el resultat. El publiquem textualment.

Informe

Cal considerar la impossibilitat d’una perfecta anàlisi, a causa de que l’estudi grafològic s’ha realitzat sobre la imatge d’una fotocopia, i sense tenir referència d’altres escrits anteriors, tot i així després d’analitzar la carta, i segons el meu lleial saber i entendre puc fer un petit resum.

El primer que destaca és una gran intuïció, frenada però per la por de deixar-se portar per ell mateix, ja que segons el seu esperit analític i la seva ment desperta, hi ha un progrés molt difícil, que el porta a centrar-se en si mateix, buscant la manera de sortir d’aquesta lluita que es forja en la seva ment, i que no li deixa veure clar. Tot i que té metes clares, no coneix el camí per dur-les endavant  amb total seguretat.

És de naturalesa moderada i bastant convencional, i es veu obligat a obrir la seva ment cap a uns camins que no entren en els seus càlculs en moments no difícils ( Ara en canvi es troba en nombroses ocasions totalment desorientat ).

Tal cosa fa que el seu interior pateixi xocs abruptes, i tingui un gran esgotament mental, i més encara emocional, perquè pel seu tarannà és una persona que necessita moltíssim la comprensió i el suport, tant en el pla familiar com en el seu entorn social, i a vegades aquests dos estan contraposats, produint-se t un estat emocional comprimit i alterat, fins a esgotar-lo malaltissament, de vegades abandonaria, cosa que el seu amor propi no li permet.

No obstant això té molt sentit de la responsabilitat, i aconsegueix imposar-se a aquestes caigudes d’ànim ( cal matisar que encara que necessiti suport, ell és suficient fort per decidir després de sotmetre’s  a si mateix a diversos anàlisis ). Encara que no és de naturalesa opressora, si sent orgullós de si mateix. Podríem concloure que no li agrada en absolut manar d’una forma en que imposi el seu criteri, sinó que li agrada parlar-ne i trobar consens.

Ell tirarà endavant i no té por, només li preocupen les conseqüències de les seves accions  per a la resta, no és una persona  que es vulgui sobreposar al altres.

De la seva signatura també destaca que està disposat a seguir endavant cap a les seves metes, passi el que passi, però sense fer públiques les seves decisions.

Llum Ibarz Cirujeda

Pèrita Cal·lígrafa dels Tribunals

Ex-Presidenta de l’Associació de Grafòlegs

 

Sobirania Fiscal: El Consell Assessor per a la Transició Nacional assumeix les tesis de la campanya de Catalunya Diu Prou

Josep M.Bellmunt i Bardas

catdiuprou-ERC-i-CUP-pagament-rendaEl Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ja ha plantejat en el darrer informe sobre la Hisenda Pròpia, presentat amb data 20 de desembre, l’escenari que s’obrirà, si com es de preveure, no hi ha un acord amb l’estat espanyol ( el document contempla les dues possibilitats), sobre el traspàs de la gestió dels tributs a Catalunya, i que porta a conclusions i raonaments pràcticament similars als de la campanya de sobirania fiscal que des de fa 20 mesos va iniciar la plataforma Catalunya Diu Prou.

És a dir que el CATN assumeix gairebé en la seva totalitat les tesis de la campanya de sobirania fiscal, que ha portat a milers de persones físiques, empreses, autònoms, desenes d’ajuntaments i Consells Comarcals, així com a diputats al Parlament i al Congrés, a pagar voluntàriament els seus impostos estatals a l’Agència Tributària Catalana, desafiant al govern espanyol, davant la tebiesa inicial del Govern Català, que ha tolerat, però no estimulat, aquest gest de coratge.

El CATN, entre d’altres, diu en el seu informe: “Molts catalans es pregunten què passaria si, desprès de tres-cents anys de submissió fiscal a l’Estat espanyol, els catalans paguéssim els nostres impostos a l’Administració Tributària de Catalunya…., i segueix dient  que el Govern de la Generalitat ha de comptar amb la col·laboració de la societat catalana, i guanyar-se la confiança dels contribuents perquè es simplificaria moltíssim la construcció de l’estructura administrativa responsable de l’aplicació del sistema tributari, en un entorn de confiança i cooperació amb la societat civil…, i “que aquesta consciència fiscal dels catalans constitueix l’actiu principal per l’èxit, perquè la Generalitat de Catalunya difícilment disposarà de tots els recursos humans, materials, jurídics i tecnològics necessaris per a exercir una força institucional suficient per fer front a l’incompliment de les obligacions tributàries que les lleis del Parlament de Catalunya puguin establir”.

De fet l’informe dedica tot l’apartat 3, del capítol IV, titulat: “Mesures per donar servei als contribuents catalans que volen complir les seves obligacions tributàries amb l’Estat espanyol per mitjà de l’Agència Tributària de Catalunya” a “analitzar les estratègies que  el Govern de la Generalitat ha d’adoptar davant  la realitat actual en que molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i moltes Corporacions Locals ja fan efectiu el compliment de les seves obligacions tributàries amb l’Estat espanyol per mitjà de l’Agència Tributària de Catalunya”, i s’afirma que “la Generalitat hauria de prestar el servei de gestió que li demana una part de la ciutadania i de les entitats públiques i privades de Catalunya, facilitant-los-hi la possibilitat de decidir lliurement davant de quina Administració prefereixen fer els tràmits per a la liquidació i pagament dels impostos de titularitat estatal.”

I demana que la Generalitat garanteixi als contribuents que hagin escollit aquesta via de pagament directe a Catalunya, que no rebran cap tipus de  sanció o conseqüència per part de l’Estat espanyol, i per això li requereix que posi en marxa amb celeritat l’aparell logístic que permeti gestionar un important volum de pagaments, que serà creixent, amb destinació a l’AEAT. També per això l’informe demana automatitzar el procediment de recaptació per reduir el mínim el temps de  transferència de les dades entre ambdues Administracions.

També es demana, de la mateixa forma que ho ha fet Catalunya Diu Prou, de separar els pagaments que es reben amb destinació a l’estat espanyol, de la resta de pagaments a la Generalitat de Catalunya, per poder conèixer  la realitat de contribuents catalans que ja paguen a Espanya utilitzant l’ATC.

Els arguments legals que esgrimeix l’informe també coincideixen, l’article 204.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, que diu que la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels impostos de titularitat estatal es poden delegar a la Generalitat. Però aquí caldria afegir també la Llei General Tributària que permet fer consignacions de dipòsits, i el concepte de finestreta única, que validen absolutament el pagament d’impostos estatals a l’ATC.

De fet, la mateixa delegada del Govern espanyol a Catalunya, Llanos de Luna, només ha recorregut els acords dels plens dels ajuntaments que demanen de fer sobirania fiscal, perquè entén que no és de la seva competència, però no ha recorregut, en cap cas conegut, el pagament a l’ATC quan s’ha fet per decret d’alcaldia ( cas d’Alella i d’altres municipis) sense passar pel ple, perquè sap que és una acció absolutament legal dins l’ordenament jurídic espanyol.

La situació actual de la Hisenda Pròpia Catalana. La peça clau

Josep Maria Bellmunt i Bardas (Ara o Mai)

 

Imagen-de-una-oficina-de-la-Ag_54304746048_53389389549_600_396El ple del Parlament va aprovar el passat 27 de setembre una proposta de CiU i ERC en la qual s’instava a que l’Agència Tributària Catalana assumeixi la gestió plena, inclosa la recaptació, de “tots els tributs suportats a Catalunya ” abans que finalitzi el primer semestre de 2014. La proposta de resolució va comptar amb els vots favorables de CiU i ERC, i amb les abstencions d’ICV-EUiA i la CUP.

Tot plegat com a peça necessària per a poder disposar d’unes estructures inicials bàsiques quan s’aconsegueixi la independència, i també per respondre a la demanda i a l’esforç que ja es fa des de la societat civil, on el col·lectiu Catalunya Diu Prou ja fa més d’un any i mig que liquida directament a Agencia Tributària Catalana (ATC), en lloc de fer-ho a l’espanyola, els impostos de milers de catalans ( empresaris durant tot l’any i persones físiques per a la declaració de la renda), i també de més de cinquanta ajuntaments i Consells Comarcals, així com els diputats d’ERC i la CUP al Parlament, i els d’ERC al Congrès de Madrid, que s’han afegit a la campanya de sobirania fiscal. La mateixa Associació de Municipis per la Independència (AMI) s’ha compromès a que tots el 700 ajuntaments  que en formen part liquidin les taxes també a l’ATC aquest proper any.

De moment, aquest diners són traspassats per l’Agència Catalana a  l’Espanyola, en una acció plenament legal dins l’ordenament administratiu de ‘estat espanyol, però va preparant, musculant, informant (dades fiscals) i incentivant el creixement de l’Agència Tributària, per quan arribi el moment d’assumir el 100% de les funcions que se li han encomanat.

Per dotar l’Agència dels mitjans necessaris per complir amb la seves funcions es va aprovar que seria creat el cos tècnic de gestors tributaris de la Generalitat. També dins les propostes conjuntes CiU- ERC que figuren sota l’epígraf “estructures d’estat”, se’n va aprovar una en què s’insta a la conversió de l’Institut Català de Finances ( ICF ) en un banc públic .

També està previst el disseny de ”l’Administració de la Tresoreria de la Seguretat Social catalana”, per garantir en el futur el pagament de les pensions i prestacions d’atur dels catalans, i s’ha prorrogat el conveni signat per l’Agència Tributària amb les Diputacions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona per poder aprofitar l’estructura recaptatòria de què disposen les diputacions, que recapten i gestionen alguns impostos cedits per municipis petits i mitjans (els grans municipis liquiden directament  a l’estat).

De moment el govern ha incrementat un 29% el pressupost de la secretaria d’Hisenda, que té l’encàrrec  de “desenvolupar” l’Agència Tributària. Actualment l’Agència Tributària Catalana hi treballen directament unes 470 persones, repartides en 4 oficines a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, però a la resta del territori disposa d’unes 55 oficines liquidadores, i té delegades les funcions en el cos de Registradors de la Propietat, que depenen directament de l’estat espanyol, que cobren en funció dels actes que fan, i als que se’ls hi va renovar el contracte ara fa just un any, en una decisió força criticada perquè era una bona oportunitat per disposar al territori d’agents propis de la Generalitat.

L’Agencia Catalana actualment recapta directament només un 6% del total d’impostos dels catalans (impost sobre successions i donacions, impost sobre el patrimoni, impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, tributs sobre el joc, gravamen de protecció civil, etc..). Els tres grans impostos estatals, IRPR, IVA i impost de societats són recaptats única i exclusivament per l’estat espanyol.

La secretària d’Hisenda te ara assignat un pressupost de 35 milions d’euros, d’aquests 5,5 milions estan destinats a la implementació de nous sistemes tecnològics per gestionar i recaptar els tributs dels catalans. Però per entendre la magnitud de tot plegat, cal dir que l’Agencia Tributària Espanyola disposa d’uns 27.000 treballadors, i d’un pressupost de 1.314 milions d’euros.

Està prevista la creació de nous llocs de treball a l’Agència Tributària Catalana, i també es preveu que funcionaris d’altres cossos de l’Administració Catalana hi puguin exercir funcions. Un altre dels cossos imprescindibles a crear és la dels tècnics gestors tributaris, que vetllaran per evitar el frau fiscal i detectar  l’incompliment de les obligacions tributàries.

Pel primer semestre del 2014, el govern s’ha compromès a crear un nou projecte de llei, que regularà els cossos i les escales d’adscripció a la Hisenda, per poder assumir totes  les competències de gestió i recaptació d’impostos.

Tots aquells interessats en fer sobirania fiscal i pagar directament a Catalunya us podeu informar a la pàgina de Catalunya Diu Prouo al correu comunicacio@catalunyadiuprou.cat

Creixement de la ultradreta

luca-13_bcnLuis Carlos Gomez Pintado

Militant de Lluita Internacionalista

L’extrema dreta torna a primer plànol a Europa sumant populisme i crisi, però amb diferents variants. D’una banda els partits d’ultradreta populistes i racistes que apareixen com a opcions de poder, amb parlamentaris en la meitat dels països de la UE i cogovernant a Bulgària i Letònia: és el cas del Front Nacional francès renascut amb Marine Le Pen, Interès Flamenc de Bèlgica, el Partit Popular danès, el Partit de la Llibertat holandès o l’austríac que, amb el mateix nom acaba de quedar en segon lloc en les eleccions recents. També del Partit del Progrés noruec -en el qual havia militat Anders Breivik, autor de la massacre de la illa d’Utoia- que acaba d’entrar al govern. De l’altre, els partits neo-nazis, amb grups de xoc, com a Alba Daurada que en aquests dies omplien els periòdics per l’assassinat d’un militant d’esquerres, o els paramilitars de la Guàrdia Hongaresa.

A l’Estat Espanyol, a les argumentacions estàndard del feixisme se’ls hi suma el tema de la unitat de la pàtria, però també les característiques de l’Estat de la Transició i les del PP: cap a on anem i què fer?

El feixisme aquí: nia a l’Estat, es desenvolupa en les seves polítiques i s’organitza sobre tot en el PP

Sempre hem denunciant el règim actual, com a continuador del franquisme, amb el qual mai va trencar. Ha estat aquest règim qui, amb la cobertura «democràtica» de la Constitució del 78, ha mantingut l’aparell d’estat del franquisme, i especialment exèrcit i policia, per reafirmar la «unitat d’Espanya», negant el dret a l’autodeterminació dels pobles i mantenint la dependència de la Santa Seu al voltant del Concordat signat per Franco.

La violència institucional durant la Transició es va cobrar 188 víctimes: unes durant la repressió en el 76% de les manifestacions, unes altres en assassinats a comissaria, o a mans de grups antiterroristes, o de grups d’ultradreta «fora de control».

Entre aquests últims, uns actuaven directament al costat de la policia en la repressió –com els Guerrilleros de Cristo Rey en diverses ocasions-; d’altres, com la nostra companya Yolanda, o els advocats d’Atocha, a mans de Fuerza Nueva, que, en convivència amb les forces de l’estat i la justícia, o no van complir condemna o aquesta va ser simbòlica, quan no segueixen treballant per a l’Estat, com és el cas de l’assassí de la Yolanda, l’Hellín. Però no van acabar els assassinats impunes de la ultradreta en la Transició, sinó que encara al 1993, queia Guillem Agulló a mans d’un militant d’Alianza Nacional.

Han estat les lleis propugnades per aquest estat, que més enllà de la Llei de Memòria Històrica feta per sortir del pas i que ha mort d’inanició, han permès deixar intactes símbols franquistes com el monòlit del Valle de los Caidos, símbol que fins i tot el Consell d’Europa aconsella eliminar. És a dir, el mateix Estat que ha impulsat el rebuig a les menors iniciatives nacionalistes, siguin pla Ibarretxe o Estatut de Catalunya, o impulsat lleis com la d’estrangeria que han copejat sistemàticament als i les treballadores immigrants, generant xenofòbia a l’hora que anava fragmentant la classe obrera.

Ha estat el PP que, continuador d’Alianza Popular, va recompondre políticament el franquisme a partir dels 7 partits organitzats per 7 exministres (els set magnífics) i encapçalats pel vicepresident de Franco, Fraga. La qual cosa, encara preval avui, com demostren fets recents. Així a l’agost, càrrecs i membres de Nuevas Generaciones (Joventuts del PP) valencians i de Castella-la Manxa, posaven en públic amb banderes de l’aguiló, símbols nazis i salutacions feixistes: una actitud «juvenil» va afirmar el PP. Més granadeta és l’alcaldessa popular de Quijorna (Madrid), Mercedes García, qui va autoritzar una fira en la qual es venien banderes nazis i franquistes en una escola pública i l’endemà presidia un homenatge als caiguts «Per Déu i per Espanya»: no ha dimitit i no se sap que hagi estat sancionada pel PP. Tampoc ho ha fet Senén Pousa, alcalde popular de Beade (Ourense), que es declara «franquista » i té un altar dedicat al dictador en el seu despatx… O la presència de membres del govern en la macrobeatificació massiva a Tarragona el 12/10/13, de 522 religiosos profranquistes morts durant la guerra.

De tot això podem deduir l’existència d’unes arrels feixistes encara actives com afirma Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, que considera que existeix una massa sociològica franquista, que situa en «més d’un 10%» dels votants del PP (El País, 5/10/13).

Es desprenen i radicalitzen ales del PP

Aquest estat i aquestes polítiques, faciliten que en una situació de crisi, i amb una majoria absoluta, el PP empitjori els seus trets més feixistes, com amb la LOMCE, la llei de l’avortament, la reforma del codi penal… Però aquestes accions, que tiben la situació social, faciliten l’expressió o la ruptura d’ales d’aquests votants del PP.

I es reprodueix el procés europeu. L’equivalent als d’ultradreta populistes, serien aquí partits que poden posar distància de les retallades dels governs de torn, i que prenen com a bandera la unitat nacional –un dels leiv motiv del franquisme-: són els lerrouxistes de UPyD o de Ciutadans. I això encara quan el PP els hi deixa poc espai i poden coincidir, com en no votar la condemna del franquisme fa uns dies en el Parlament de Catalunya, o en la convocatòria de «Som Catalunya, som Espanya» de Barcelona del 12 O. Abans d’ells una altra organització, recolzant-se en el racisme, havia pujat a moltes regidories catalanes, es tractava de Plataforma per Catalunya, que ja es troba a mig camí dels grups nazi-feixistes, doncs han protagonitzat algunes agressions, donant així els salt a la violència explícita.

També s’enforteixen ales encara més radicalitzades i de xoc, nazi feixistes, com la Falange Española, Alianza Nacional, Democracia Nacional o España 2000. No és que abans no existissin, com demostren immigrants i joves assassinats – com Carlos a les mans d’un soldat de l’Exèrcit de Terra membre de Democracia Nacional-, o ho demostrava l’existència de la llibreria nazi-feixista Europa a Barcelona.

Però l’assalt a la llibreria Blanquerna a Madrid, el passat dia 11, o l’organització d’autocars amb militants feixistes de tot l’estat, per la concentració del 12 O a Barcelona –que només va reunir uns 300- , els hi dona protagonisme. I marquen l’aprofundiment del gir que també s’aguditza en aquests grups, de posar en primer plànol la defensa a ultrança del tema nacional.

La seva millor expressió, va ser la participació en la convocatòria del PP i C’s, de Plataforma per Catalunya, del neonazi Casal Tramuntana, la Falange Espanyola i de les JONS i d’Espanya 2000, conjuminats tots en la defensa de la unitat d’Espanya.

Una política enfront del feixisme

Però el feixisme és quelcom més que racisme i centralisme: és essencialment l’opció del capital financer quan precisa aixafar a la classe obrera i a les seves organitzacions amb mètodes de guerra civil. Per això, a més segueix la situació de crisi, i menys alternatives sòlides apareixen d’esquerra que ofereixin sortides a la misèria, més perill hi ha de que creixin les opcions desesperades que giren a la dreta, o que sectors de petita burgesia demanin sortides d’ordre. Aquesta és la base social del feixisme i encara no s’ha desenvolupat en l’estat espanyol.

Però, com marca l’avanç d’Alba Daurada a Grècia, aquí estan donades totes les condicions, amb la diferència que aquí, com històricament, la bandera inicial del seu ressorgiment és la unitat d’Espanya.

Això ens obliga a tenir una política en front del seu ascens. No es tracta de centrar-nos a aconseguir que es prohibeixin o il•legalitzin les bandes feixistes, per més que podem denunciar la doble vara de mesurar quan es prohibeixen partits de l’esquerra abertzale i no es fa res amb les bandes feixistes. Però posar l’eix aquí és encoratjar la falsa expectativa que serà l’Estat qui ens defensarà del feixisme -la qual cosa és impossible per les seves pròpies característiques- i anestèsia els i les treballadores per enfrontar-lo directament. Tampoc es tracta d’unir als demòcrates» contra el feixisme, esborrant la frontera de classe: la burgesia, encara la més aparentment demòcrata, ha demostrat des del mateix aparell d’Estat de quin costat està. I no només recentment –Llei de Partits per exemple-, sinó en la seva història posicionats al costat de Primo de Rivera o de Franco. Que els hi ha d’honests, sí, però no és el front amb les seves organitzacions –que són de classe el que enfrontarà al feixisme, sinó que fer-lo precisament afeblirà el front obrer que sí hauria d’existir per enfrontar-lo. Perquè en primer lloc es tracta d’impulsar una política amb sortides realistes a la crisi i especialment pels i les treballadores que sofreixen la misèria del sistema, alhora que es defensa el dret democràtic de l’autodeterminació dels pobles; i per fer això, difícilment oferirem sortides convincents de la mà d’ells qui, amb millors o pitjors paraules, tenen els interessos oposats.

Per tant, es tracta encara avui i aquí –a Grècia ja es va passar a una altra fase- d’enfortir els debats i les resolucions en les organitzacions del moviment obrer, juvenil i popular, perquè haurem de preparar-nos per resistir els atacs feixistes que seran violents i hauran de trobar-nos preparats per defensar-nos. Perquè al feixisme no se’l discuteix, se’l destrueix i això passa, en primer lloc per arrabassar-li avui, la seva possible base social.