Category: 2013

Rajoy passa a l’ofensiva en tots els terrenys: També en el del “problema català”

LOBBYJosep Lluís del Alcázar

Militant de Lluita Internacionalista

La defensa del dret  l’autodeterminació de Catalunya interessa i molt a la classe obrera de la resta de l’estat que també pateixen la Monarquia.

Les pensions, la reforma de la llei de l’avortament, la del Codi Penal… són algunes de les puntes de llança de l’actual ofensiva del govern de Rajoy. Aquí anem a analitzar una altra: la de la unitat de l’estat al voltant de la campanya contra “el problema català”.

Del silenci com si no passés res a Catalunya, Rajoy ha decidit passar a l’ofensiva: no només no hi haurà consulta –afirma-, si no ni tan sols un acord de finançament millorat com li demanava el PP català, anticipant la revisió del sistema. Rajoy vol resoldre el partit per golejada, sense cedir ni tan sols un nou acord que freni el procés obert de recentralització de l’estat. O ara aprofitant la pressió de la crisi o mai! Sembla la seva divisa. Aquesta posició deixa en evidència al propi PP de Catalunya, però Rajoy espera que aquest sacrifici sigui compensat en vots en altres llocs de l’estat i per a això converteix la seva política en una nova croada, sembrant més anticatalanisme.

La patronal catalana és la fidel aliada de l’estat. Sempre ha estat així. La burgesia catalana primer és burgesia i després –si queda espai i li pot treure algun rendiment- és catalana. Una vegada més la patronal de Foment del Treball, encapçala el front contra el dret a decidir, encara que de moment la seva expressió és contra la independència i per arribar a un acord negociat (és a dir, impossible) sobre la consulta. La seva expressió política és Durán i Lleida. També aquesta política té un elevat cost polític: la divisió cada vegada més profunda en CiU, que al preu d’una greu crisi interna, molt probablement precipiti la crisi del govern català abans de final d’any.

La realitat al carrer deixa poc marge de maniobra a Mas, després de tres anys consecutius en què més d’un milió de catalans sortissin a exigir autodeterminació i independència. El sentiment no només no passa sinó que s’alimenta de les decisions del Govern central. Mas ha de triar entre trair el compromís sobre la consulta i el dret a decidir i liquidar electoralment CiU o seguir amb el compromís desestabilitzant el Govern i les relacions estatals. Poc ens equivocarem en dir que la burgesia catalana té la síndrome de Cambó i la Lliga Regionalista que van acabar recolzant el cop de Primo de Rivera i van ser electoralment liquidats després. Les enquestes ja donen a ERC com a primera força política mentre que CiU segueix caient.

D’altre banda, el 12 d’octubre es va reunir a Barcelona una concentració amb milers de manifestants en defensa de la unitat d’Espanya. El fracàs de la manifestació directament feixista (uns 300) demostra que el referent pels autocars –també d’extrema dreta era la manifestació del PP i Ciutadans. Aquest, com un nou lerrouxisme, comença a vertebrar aquesta reacció. Però com el seu homòleg dels anys trenta va començar el seu espanyolisme amb un discurs radical i esquerrà per acabar formant part de l’Espanya clerical i reaccionària en el bienni negre.

No obstant això aquest procés de construcció és encara molt incipient, és cert que un sector de la classe obrera catalana, que va ser immigrant en els 50 i 60, no veu la independència, però també desconfia amb raó dels qui el 12 d’octubre es van manifestar a la Plaça Catalunya de Barcelona. La responsabilitat de l’esquerra catalana és establir un diàleg amb aquests sectors al voltant de la defensa del dret d’autodeterminació, al voltant de la lluita per a la millora de les condicions laborals i socials.

Per la política del PSOE i també d’IU un sector dels treballadors de l’estat és empès directament a la defensa de l’estat i la seva constitució monàrquica contra el dret d’autodeterminació català, però un altre sector ho mira des de lluny com si es tractés d’una disputa entre dos sectors burgesos. Però hi ha més que això. Marx i Engels cridaven als treballadors anglesos a fer seva la lluita d’Irlanda perquè el manteniment de l’opressió britànica reforçava l’explotació de la classe obrera. Per això la defensa del dret  l’autodeterminació de Catalunya interessa i molt a la classe obrera de la resta de l’estat que també pateixen la Monarquia. Una victòria del centralisme de l’estat serà immediatament utilitzada per combatre la resistència obrera o jove a Madrid o Extremadura.

Per això és imprescindible que aquesta batalla en defensa del dret dels pobles a l’autodeterminació negada per l’estat sigui presa per un front d’organitzacions de l’esquerra, un front que hauria de tenir la seva expressió en les properes eleccions al parlament europeu. Un front que unís aquest problema democràtic amb el de la resposta a la crisi en ruptura amb els mercats i el marc europeu. Hem vingut insistint que aquest front té un antecedent que reivindiquem, el d’Iniciativa Internacionalista, que avui hauria d’actualitzar-se al voltant de la CUT-BAI, l’esquerra abertzale, la CUP-AE i sumar a organitzacions anticapitalistes. No és fàcil, però a més segueix l’ofensiva més necessari és construir-la pels i les treballadores i els pobles.

 

El govern espanyol ja coneixia el risc sísmic si s’explotava el magatzem de gas i va seguir endavant

castor(ACN) La petrolera Shell, que va explotar el pou entre 1973 i 1989 on actualment s’ha injectat el gas del Castor, ja va advertir de la perillositat per moviments sísmics en l’aprofitament de la cavitat submarina. Segons dades de l’Observatori de l’Ebre es van registrar 30 terratrèmols des de l’inici de l’explotació fins a l’any 1998, molt lluny dels més de 400 de l’última setmana.

La Plataforma en Defensa del Sénia va lamentar en l’assemblea d’aquest divendres que Escal UGS, gestora del Castor, i el govern espanyol no tinguessin en compte aquestes advertències. Per diumenge han convocat una gran mobilització a les Cases d’Alcanar (Montsià) per promoure el desmantellament de la planta.

Els informes sobre beneficis i perjudicis que va elaborar la petrolera Shell després d’explotar el pou on actualment s’ha injectat el gas del magatzem Castor, i que està en disposició de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya, desmenteixen els arguments d’Escal UGS que negaven qualsevol perill en l’explotació del dipòsit submarí.

Els informes de Shell i les dades recollides per l’Observatori de l’Ebre entre els anys 1973, quan es va començar l’extracció de petroli, fins a l’any 1998, confirmen que hi havia hagut moviments sísmics a la zona i advertien que una explotació futura del dipòsit podria, no només despertar de nou l’activitat sísmica, sinó augmentar-ne la freqüència i la intensitat.

Durant aquests 25 anys es van registrar un total de 30 sismes, la majoria de baixa intensitat i amb alguns episodis, sobretot l’any 1995, amb terratrèmols de magnituds entre 4 i 5 a l’escala de Richter, que també llavors van ser percebuts per la població. Els més de 400 terratrèmols registrats durant l’última setmana confirmarien les advertències que es feien llavors.

Durant la redacció de l’estudi d’impacte ambiental del projecte Castor, a més, el Ministeri de Medi Ambient va consultar a l’Observatori de l’Ebre sobre la necessitat de fer controls sísmics. L’entitat va recomanar la monotorització de l’activitat sísmica durant la injecció “per poder prendre decisions sobre l’activitat en el futur”, demanava “proves” que asseguressin “que les pressions de la injecció no fracturarien les roques” i reconeixia que aquesta activitat industrial era potencialment inductora de terratrèmols.

10 nous sismes de matinada

Durant aquesta matinada s’han registrat al Golf de València un total de deu sismes de baixa intensitat, d’entre 1,5 i 2,2 graus, segons ha informat l’Institut Geogràfic Nacional (IGN) a la seva pàgina web.

Les injeccions de gas al magatzem subterrani del projecte Castor han originat des del passat 8 de setembre uns 400 petits terratrèmols a la zona, dels quals el de major intensitat, d’una magnitud de 4,2 graus en l’escala de Richter, es va produir dimecres.

La Fiscalia de Castelló fa obert una investigació penal per aclarir els sismes a l’entorn del magatzem subterrani Castor, mentre els veïns de les zones afectades comencen a mobilitzar-se per demanar el tancament de la planta.

Madrid maniobra per controlar els bancs catalans i ofegar la independència

looJosep M. Bellmunt

La possible independència de Catalunya passa també per no tenir en contra el sector financer català, és a dir els grans bancs catalans, i les grans empreses, tant les multinacionals, com les catalanes. Però  Espanya ja està actuant per controlar absolutament el sector bancari català, perquè si Catalunya es separa d’Espanya, aquesta perdria també dues entitats de pes: CaixaBank i Banc Sabadell, i perquè aquestes podrien ajudar al naixement del nou estat català.

I aquí de moment el govern català sembla està perdent la batalla per manca de fermesa i decisió. La Caixa dirigida per un català, Isidre Fainé, és en gran part la clau de tot plegat. CaixaBank és un imperi que liderà el rànquing a Espanya tant per actius, amb 343.000 milions d`euros, com en dipòsits, amb 179.000 milions (cal recordar que el dèficit català és de d’uns 16.000milions anuals, i que Catalunya ha demanat un rescat per valor de 5.000 milions d’euros, un 1,4 % del total d’actius de Caixabank).

CaixaBank és també molt important per l’estat espanyol, de fet és com hem dit el seu primer banc, i per això Madrid intenta disminuir el pes del capital català, és a dir de La Caixa, que és el seu principal accionista. Rajoy ja va instar Fainé a comprar la Banca Cívica, i l’entitat catalana va passar de tenir més del 70% de Caixa Bank al 61%, i ara li demana que compri Banco Popular, i es quedi per sota del 50%.

De moment Fainé s’ha alineat clarament amb Rajoy i l’estat espanyol. El Govern espanyol vol aprofitar també que la Unió Europea, per  augmentar la flexibilitat, demana que les caixes d`estalvis renunciïn a les seves participacions majoritàries en els seus bancs. Les entitats financeres més afectades per aquesta mesura serien La Caixa, que controla el 61% de CaixaBank SA (CAIXY, CABK.MC) i les caixes d`estalvi basques que controlen Kutxabank.

El Banc de Sabadell, el segon gran banc català, es una altra cosa, està molt més localitzat a Catalunya que la Caixa, encara que en els darrers anys també ha avançat en el mercat espanyol, i el seu president Josep Oliu, sembla més receptiu al missatge català, i en ambients espanyols el consideren simpatitzant de CiU, encara que no independentista.

Però Oliu estaria també lligat i pressionat pels espanyols després de les facilitats i ajudes rebudes per la compra de la CAM pel banc català (es va comprar per un preu simbòlic de1 €).

Banc de Sabadell és malgrat tot el cinquè banc de l’estat espanyol, amb uns actius que aquest darrer any han superat els 100.000 milions d’euros.

Per altra part l’accionariat del Banc de Sabadell és molt divers. El principal accionista amb només un 5,71% és Isak Andic, del grup Mango, i una gran part de les accions estan en mans de petits accionistes catalans, i per això és més difícil de controlar.

Cal recordar que tant Fainé com Oliu formen part del lobby “Puente Aereo”, que reuneix empresaris madrilenys com José Manuel Entrecanales (Acciona), Antonio Vázquez (Iberia), Florentino Pérez (ACS), Borja Prado (Endesa), o el mateix Rodrigo Rato, i catalans com José Manuel Lara (Planeta), Joan Rosell (CEOE), Javier Godo ( La Vanguardia), Joan María Nin (La Caixa), Emilio Cuatrecasas (Cuatrecasas Advocats) o Enrique Lacalle (Saló de l Automòbil de Barcelona), la majoria d’ells declarats anticatalans.

És urgent que si realment Artur Mas té un camí traçat més enllà de les eleccions, parli amb les dues entitats, recordi als seus dirigents que són catalans al front d’entitats catalanes, i les posi del bàndol català.

Si no es així la independència pot no ser possible, perquè potser caldrà que les dues entitats financin l’inici del nou estat amb préstecs, que una Catalunya independent no hauria de tenir cap problema en liquidar immediatament que l’estat català estigui constituït i en funcionament.

El New York Times contraposa el pacifisme de la Via Catalana amb la violència ultra a Madrid

catalonia1-articleLargeEl New York Times acaba un extens article sobre la Via Catalana contraposant el pacifisme català amb la violència a Madrid. Concretament escriu: “Mentre que el massiu acte va acabar pacíficament a Catalunya, un grup d’extremistes, utilitzant gasos lacrimògens, va atacar un centre cultural català a Madrid, a la tarda, deixant a cinc persones ferides lleus.

L’article titulat “Linking Hands, Catalans Press Case for Secession”, explica que la cadena de dimecres va recórrer 250 milles a través dels pobles dels Pirineus, prop de la frontera amb França, fins arribar als centres turístics al Mar Mediterrani .

L’article diu que centenars de milers de persones que onejaven banderes, es van donar la mà a tot Catalunya el dimecres, en una demostració de força popular que els líders catalans esperen donarà força a la regió econòmicament més poderosa d’Espanya, per a  la secessió de la resta del l’estat .

També afirma que Artur Mas va dir en una reunió informativa amb corresponsals estrangers, que ” hi ha un full de ruta català que està perfectament establert i que estem seguint pas a pas”, tot el camí cap a la formació d’un nou estat. Aquest full de ruta “passa per les urnes “, va afegir Mas.

Recorda la importància de l’espoli econòmic i les retallades que ha hagut de fer el govern de Mas, que li han fet perdre suport electoral, i cita a Alfred Bosch, que diu que al contrari del que deien a Espanya o al món, en relació a que l’impuls independentista de l’any passat s’apagaria o canviaria, aquesta és una manera molt visual per mostrar que això està lluny de ser així.

Article d’opinió: “Ens cal un full de ruta cap a la independència!”

mani 11

Arnau Padró

L’entrevista al president Artur Mas, a els Matins de Catalunya Radio, d’aquesta setmana ha causat un rebombori considerable. No només això, sinó també algunes corredisses del partit que dona estabilitat parlamentària al govern i també a les pròpies files de CiU. La causa principal d’aquest fet, és que fins ara, s’havia llançat a l’opinió pública que el referèndum d’independència es faria sí o sí i que seria al 2014. Però ai las, resulta que això que tothom ja havia donat com a vàlid, de sobte canvia i el referèndum esdevé una cosa no tan segura, i l’alternativa és esperar 2 anys fins al 2016 a unes suposades eleccions amb caràcter plebiscitari, que Rull havia fixat ja com a pla B del pacte fiscal i posteriorment Mas -en seu parlamentària- ja havia anunciat que ho serien, de plebiscitàries, les del passat 25-N.

Això ha passat per dos motius. En primer lloc perquè no tenim un full de ruta clar i pautat. Malgrat fou la pròpia societat la que forçar el partit majoritari d’aquest país a fer un tom, un cop finalitzades les darreres eleccions sembla que, el què anomenen procés, va passar totalment a mans dels polítics del Parlament, i de fet, es limitant-ho quasi únicament a aquells que governen o sostenen el govern. Això malgrat hi ha més partits dins i fora del Parlament que són favorables a la independència del nostre país. Per altra banda, un element que fins ara no s’ha tingut massa en compte, és la pressió que fa la casta unionista del nostre país, molt ben retratada per Hèctor López Bofill en el seu darrer llibre. Algú dubta que el partit de govern no és objecte de dures pressions per part d’aquesta casta per dilatar i aturar el procés d’alliberament nacional?

És per això, que considero d’especial importància, l’establiment d’un full de ruta que permeti al poble saber cap on anem i fiscalitzar els polítics per tal que no es desviïn del camí marcat. I el més important, de nou, com en les consultes populars sobre la independència, com en la sobirania fiscal, com en la manifestació del passat 11 de setembre, la iniciativa ha d’anar de baix cap a dalt. Del poble al Parlament, passant pels municipis i acabant finalment al Govern del nostre país. D’aquí sorgeix la proposta d’una campanya per a l’establiment del full de ruta cap a la independència.

Aquesta campanya pretén que els ciutadans, les assembles locals de l’ANC i d’altres partits i entitats, impulsin -igual que s’ha fet en altres ocasions- una moció al seu municipi per tal de donar suport a un full de ruta clar i pautat. Aquesta moció fixa el full de ruta que es basa en 3 grans pilars.

El primer pilar és el de l’establiment de la data i la pregunta del referèndum d’independència. Una data limitada com a molt tard al 14 de setembre de 2014 i una pregunta que ha de ser clara i sobre la independència i amb dues úniques preguntes: sí o no.

El segon pilar es basa en la unilateralitat del procés d’independència. Sent coneguda per tots la impossibilitat de pactar res amb el govern espanyol, l’únic camí possible és el de la unilateralitat. Tant alhora d’impulsar el referèndum, com en les posteriors accions i iniciatives polítiques i jurídiques que s’hagin d’emprendre per implementar el resultat d’aquest.

Finalment, el tercer pilar, és la sobirania fiscal. Peça clau per garantir i facilitar al màxim el trencament amb Espanya. Disposar d’una caixa plena amb els impostos dels catalans el dia després de declarar la independència és indispensable per poder fer front al pagament de les nomines dels treballadors i les factures als proveïdors de la Generalitat. És per això, que a més de la necessitat que municipis, consells comarcals, diputacions i la pròpia Generalitat facin el gest d’ingressar els impostos que generen a l’Agència Tributària de Catalunya, també es demana al Govern l’establiment de mecanismes que facilitin encara més aquest gest i d’una campanya institucional que informi i animi els empresaris del nostre país a fer-ho.

Aquesta proposta es durà a debat a l’assemblea que es farà a Arenys de Munt, el proper 13 de setembre, oberta a la ciutadania i que té per l’objectiu de fixar les accions necessàries per forçar el referèndum d’independència. Aquest assemblea està convocada pels impulsors de les consultes populars en motiu del 4t aniversari de la primer consulta sobre la independència a Arenys de Munt. Allà podrem debatre a fons la proposta i saber si disposa del suport social necessari. És per això que us animo a participar-hi!

Arnau Padró