Category: 2014

Mentre decideixen si faran “plebiscitàries” l’estat espanyol tanca abans d’hora el cens de residents a l’exterior per poder votar

mas junqu

Josep Maria Bellmunt

Mentre els nostres polítics i les cúpules d’una part de la societat civil estan “desfullant la margarida” de llista unitària o no, l’estat espanyol no perd el temps, i aquí o ni ens n’assabentem o no reaccionem, i la història porta camí de repetir-se. El 31 d’aquest mes de desembre, sí, d’aquí a 3 dies, els residents a l’exterior que no s’hagin inscrit a les ambaixades o consolats abans de finalitzar aquest 2014, no podran votar en el seu país de residència. Gairebé cinc mesos abans de la primera cita electoral fixada, i novament, sense cap avís oficial.

Molt possiblement els residents a l’exterior no han estat informats de cap manera, i així s’aplicarà la reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General, que es va aprovar el 2011 amb els vots de PP, PSOE i també CiU, que va canviar la modalitat de vot per a ells, i va introduir el vot pregat, que obliga al votant a “pregar”, és a dir a demanar  el seu dret a votar en cada procés electoral als consolats.

Mapa-comunitats-catalanes-exteriorPerò és que ara el govern espanyol , de forma sorprenent, però de ben segur que no casual ( Catalunya o potser Rajoy prepara un avançament de les eleccions generals?), tanca el cens un mes abans del que estipula  la LOREG, que hauria de concloure el 31 de gener, com així va ser l’any passat per a les eleccions europees.

I tot això afecta de nou i molt als residents catalans a l’exterior, en el supòsit que es convoquin aquest 2015 les que han de ser les eleccions més importants de la nostra història, les autonòmiques, les famoses “plebiscitàries”. Si finalment és així, tots aquells catalans residents a l’exterior que no s’hagin inscrit abans del 31 de desembre del 2014, senzillament no podran votar a l’estat on resideixen.  Així de cru. A banda cal dir que només es poden inscriure com a residents temporals una vegada, sinó has de passar a ser resident permanent, amb la qual cosa es perd el dret a votar en les municipals a Espanya, tret que et tornis a empadronar al teu municipi.

Per això s’han d’inscriure al C.E.R.A. (Censo de los Electores Residentes en el Extranjero), però cal assenyalar que la inscripció en aquest  Registre comporta, la baixa automàtica de la Sanitat Pública a l’estat, al perdre la condició de resident a l’estat espanyol” (l’empadronament ). A la pràctica, ja no hi ha temps per fer-ho, perquè a les ambaixades i consolats cal demanar cita prèvia per poder-se apuntar al citat registre..

Aquests compatriotes ja van patir el boicot dels consolats espanyols a les a les eleccions al Parlament del 2012, quan 150.346 electors catalans que residien a l`estranger no van poder votar en les eleccions catalanes del 25N, i només 16.271 ho van poder fer ( un 5% del total). La majoria tampoc  haguessin pogut votar si el 9N hagués estat oficial.

Si realment el govern vol convocar aquestes eleccions “plebiscitàries”, sembla de nou un error impressionant oblidar els quasi 250.000 catalans de l’exterior, potser alguns ja estan apuntats al CERA ( de ben segur que una minoria), potser alguns es desplaçaran per votar, però una bona  estratègia passa per no perdre cap vot i de moment ni govern, ni Diplocat ni partits, ni grans organitzacions de la societat civil cuiden els detalls, i sembla que no estan per la feina fina, sinó per les grans declaracions i els vots per al partit, i si es vol guanyar la independència ( és vol?) cal fer-ho. L’estat espanyol si que ho fa, encara que no ho sembli.

Què ha passat perquè deixi de creure en Mas?

MasLluís Turró  (@llturro

Vagi per davant, en CiU no he cregut mai. Vagi per davant també, tot el que dic és parlant en clau de independència, no de polítiques socials o econòmiques.

Mas com a cap del moviment independentista

El 2012 va ser un punt d’inflexió i no tinc dubtes respecte que Mas va saber llegir-lo perfectament. Calia donar un tomb a tot plegat i calia fer-ho ja. Mas convoca eleccions i en el seu programa hi col·loca punts tant importants com el referèndum per la independència i la creació de les estructures d’estat. Demana una gran majoria per poder assolir aquests grans objectius de la societat catalana. Com a resultat de les eleccions no aconsegueix aquesta gran majoria, però sí un soci en el que són els grans objectius.

La lectura autonomista del fet

Mas recull el desig de la gran majoria de catalans de poder-se expressar en les urnes respecte el seu futur dins l’estat espanyol, sent una de les opcions la creació d’un nou estat català independent.

La lectura independentista del fet

Mas veu el problema que li ve a sobre i intenta aconseguir una gran majoria vers el desig de fer un referèndum, sense posicionar-se mai per l’estat independent.

 

Mas convoca la consulta referendària

Ja sabeu com va anar tot. Quan ens deien que Espanya enviaria els tancs, dèiem: “Llavors ja haurem guanyat”. Finalment tot va quedar en un “No ens ho han deixat fer, què hauríem d’haver fet, no votar?”. Aquell valor que semblàvem demostrar quan dèiem “Que vinguin, que vinguin”, va quedar en un no res.

La lectura autonomista del fet

Hem votat, que és el que Espanya no volia. Amb un parell de pebrots.

La lectura independentista del fet

Hem oblidat el que volíem i el que ens havien promès: un mandat popular.

 

Mas presenta el seu full de ruta

Mas presenta un full de ruta, on apareixen primer unes eleccions plebiscitàries on concorren llistes unitàries de partits independentistes i els partits tradicionals no-independentistes. Aquest punt és condició sense la qual no hi hauran plebiscitàries. Dins el mateix full, a un màxim de 18 mesos després les primeres eleccions, apareixen les segones, eleccions constituents, més un referèndum per la independència.

La lectura autonomista del fet

Ara és moment de mirar pel país. Tots units a les urnes. Ho hem de fer plegats.

La lectura independentista del fet

Junts per fer què? Eines d’estat. Ja som majoria al parlament per això i, suposadament, portem fent-ho des del 2012. Si hi ha plebiscitàries ara, hauria de ser per posicionar-nos vers la declaració d’independència. Perquè no en parlem d’això?

 

Mas defensa que en les eleccions constituents sabrem millor si volem ser independents

El full de ruta d’en Mas té el punt culminant en les darreres eleccions, les constituents, on també es farà un referèndum vers la independència de Catalunya. S’entén de l’enunciat que aquestes eleccions seran ja normals, amb partits polítics i sota les lleis espanyoles. Perquè sí, el full de ruta culmina amb una proclamació d’independència si s’ha guanyat el referèndum.

La lectura autonomista del fet

Els catalans tindrem tots els ets i uts per poder decidir què votar en referèndum. Ja no caldrà la opció federalista, donat que haurem construït eines d’estat. Ja serem un estat (??!! És això la tercera via?)

La lectura independentista del fet

Estarem 18 mesos fent el que ja podem fer ara amb majoria sobiranista. I el referèndum final té escenaris de bogeria:

– Guanya el sí a la independència, però els partits a favor són minoria. Si els partits no-independentistes fan coalició, era vinculant el referèndum? Tindran voluntat de declarar la independència?

– Guanya el no a la independència, però els partits a favor són majoria. Els partits independentistes són demòcrates, no hi ha dubte, no declararien la independència.

Ambdós escenaris són contraris al nou estat català. L’entrada de Podemos no fa sinó que empitjorar el possible escenari favorable.

 

La pèrdua de confiança

Entenc que he estat arriscant-me a l’hora de proposar dues lectures dels fets, i que puc haver-me equivocat al titllar-ne una d’autonomista, quan la gent que la defensa ÉS independentista. Però hi ha una cosa que és certa en tot el que he dit. He perdut la confiança en Mas. I la tenia, com molts de vosaltres.

Que estiguem parlant ara de llistes unitàries o punts comuns és una de les meves queixes. Perquè crec que ens és igual als no-afiliats-a-partits-polítics com ho facin. El que volem és que ho facin. Ens han passat el problema a nosaltres, els no-afiliats-a-partits-polítics, perquè ens barallem. I l’ANC s’hi ha ajuntat per veure si també suquen. Ara tothom vol cadira al Parlament, bé, els amb-aspiracions-a-tenir-càrrec. La resta el que volem és la independència.

Pel meu gust, pel que fa a les eines d’estat i el referèndum per la independència, el full de ruta actual d’en Mas i les propostes que portava al programa en les eleccions del 2012 són iguals. Estem repetint, en un bucle.

Hi ha una majoria que votaria no a la independència? Analitzant els resultats de l’enquesta d’opinió del CEO

Avui s’ha rebut amb certa sorpresa el darrer sondeig del CEO que donava per primer cop en molt mesos, encara que per poc, una majoria contraria a la independència de Catalunya ( 45,3% contra 44,5%). Però analitzen amb més cura l’enquesta trobem alguns factors que fan dubtar dels resultats.

El primer que sobta és que el federalisme ha passat d’un 20% a la primera onada d’aquest any a un 28,9 al desembre (gairebé un 9% més de suport), però el partit que defensa aquesta via el PSC, tenia molta més intenció de vot a primers d’any ( 7,2% al Parlament i 12,4% al Congrés) que ara al desembre (4,8% al Parlament i 7,9% al Congrés).

Els partidaris de que Catalunya sigui un estat independent eren un 45,3% a l’octubre ara només el 36,2% ( pèrdua d’un 9%), no impossible, però sorprenent canvi en tant pocs temps.

Imatge 1

Comparativa entre la pregunta realitzada a finals del 2013 i l’actual on s’elimina l’abstenció

La pregunta sobre la independència s’ha modificat, i ara no es demana per l’abstenció, sinó que senzillament es pregunta: “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent”?, sí o no, quan en la 3a onada del 2013 es preguntava: “Si demà es fes un referèndum per decidir sobre la independència de Catalunya vostè que faria”, i es donaven tres opcions, votaria a favor, votaria en contra o s’abstindria. Al no fer la darrera pregunta ara l’abstenció se suma  indirectament al no, tot i així la majoria de mitjans s’han apressat a publicar que el no a la independència guanya al sí (no és cert perquè no es pregunta directament que es votaria).

També a la primera i segona onada, en la que però es demanava que es votaria el 9N,  el sí guanyava absolutament (57% sí i 81% sí sí),

imatge 2

Sondeig del ICPS

Però el que acaba de posar seriosos dubtes sobre aquests resultats és, com molt encertadament ha citat per twitter, @Full_de_Ruta, que un altre sondeig  realitzat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va iniciar el 12 de novembre, 3 dies després de la celebració del procés participatiu del 9-N, i va finalitzar el 6 de desembre, i amb un marge d’error del 2,9 i un percentatge de confiança del 95%, els mateixos exactament que l’enquesta del CEO, dóna uns resultats absolutament contraris. Al preguntar sobre la intenció de vot en un referèndum per la independència de Catalunya, un 49,9% hi votaria a favor, un 27,4% en contra i un 17,8% s’abstindria.

Tot plegat força curiós, encara que al final com sempre, les enquestes són això, possibilitats, i si es vol saber la realitat, no cal més que fer un referèndum vinculant .

 

Les persones i entitats catalanes més influents a les xarxes socials.

Quin impacte tenen els comentaris dels diferents usuaris a les xarxes socials? Aquesta és una pregunta molt difícil de contestar. Des de fa uns anys hi ha una eina, que s’anomena Klout, que intenta mesurar la influència social que té un compte a les xarxes socials amb  les que interactua.

Klout fa un munt de llistes. Famosos, partits polítics esports, mitjans de comunicació, esportistes, periodistes, plataformes digitals, etc,  les fa a nivell estatal, però també per comunitats.

La majoria de dades que oferim són extretes d’una pàgina web estatal que no està afiliada ni pertany a Klout (algunes sí que ho són directament de Klout oficial). Malgrat tot, la informació que s’ofereix en aquesta pàgina s’obté a partir de les dades públiques que ofereixen Twitter i Klout.

També s’adverteix que és possible que alguna persona o entitat amb una puntuació alta no es trobi a les llistes, perquè segueixen un sistema d’introducció manual, i la recerca per sectors és fa de forma artesanal, porta molt de temps, i no segueixen un patró fix sinó que es va nodrint de diversos estudis que estan realitzant membres de l’equip.

Tenint en compte aquestes premisses, i sense considerar el propi sistema Klout com absolutament fiable ( com expliquem més avall) aquest són els resultats que hi trobem, per tots aquells que en tinguin curiositat

 

Dades

A nivell del grup de plataformes digitals, de tot l’estat, la més influent és l’Assemblea Nacional, amb una puntuació de 74, seguida de Menéame Noticias amb 71, Sociedad Civil Catalana és la tercera amb 71, Súmate és la quarta amb 68, la Coordinadora 25S és la sisena. Catalunya Diu Prou és la dotzena amb un “score” de 67, Ara o Mai és la 31à de tot l’estat amb un 58 de puntuació.

Si limitem a plataformes digitals de Catalunya, l’Assemblea Nacional segueix en el primer lloc, Sociedad Civil en el segon,  el tercer lloc per Súmate, el quart per l’AMI, el 7è per Catalunya Diu Prou, Ara o Mai es troba en el 16è, Som Països Catalans el 20è, o per exemple TV3 en lluita en el 48è.

Plataformes Catalunya

En el total de Catalunya, el primer és el FC Barcelona amb una puntuació de 94,seguit de Pau Gasol amb 86 i d’Andrés Iniesta amb 84,2. Xavier Trias és el quart amb 83,7 i Gerard Piqué cinquè, amb 83,5, mentre que un altre jugador del Barça, Javier Mascherano és el sisè amb, Carles Puyol el setè, Alicia Sánchez Camacho la vuitena amb 82 de puntuació, Marc Gasol el novè i Risto Mejide el desè. Albert Rivera és el número onze, Ciudadanos el tretzè, ERC el quinzè i CiU el setzè, Junqueras és el divuitè, i La Vanguardia és el primer mitja de comunicació en el dinovè lloc.

També hi ha llistats de polítics

A l’estat l’encapçala de moment Esperanza Aguirre, el segon és Xavier Trias, i Alícia Sánchez Camacho és tercera, Albert Rivera és el quart, Pedro Sánchez és el cinquè i Oriol Junqueras el  setè, Mª Dolores Cospedal la onzena, i Mariano Rajoy l’11è, David Fernández és el 26è.

Entre els polítics catalans la classificació és molt menys creible, perque encara que Trias segueix en primer lloc, Sánchez Camacho és segona i Oriol Junqueras només el quart.

Entre els mitjans els més influents a l’estat són per aquest ordre RTVE (amb un score de 94), a continuació CNN en espanyol, l’esportiu AS, Antena 3 i Cadena Ser.

Els mitjans decomunicació catalans més influent és La Vanguardia (score de 80), l’Sport 74 com Vilaweb, l’Ara és el quart, Tv3 el cinquè i NacióDigital el sisè, el món a RAC1 el 48è i el Matí de Catalunya Radio el 48è ( amb un score de 69).

Entre els periodistes catalans més influents a les xarxes el primer és Risto Mejide seguit per Vicent Partal, Saul Gordillo en quart lloc, Germà Capdevila el cinquè, Toni Aira el setè, Quim Monzó el vuitè o Pilar Rahola en el numero nou.

A Nivell Mundial.

Els primers amb una puntuació de 99 són: Barack Obama, New York Times o el  Huffington Post. Amb 98,9 de puntuació trobem TIME, CNN , The Guardian, Associated Press (AP)o el Wall Street Journal Wall Street Journal, la NASA, l’equip de beisbol  del San Francisco Giants, la Universitat de  Harvard, i dos equips de rúgby americà, els Cleveland Browns i els Atlanta Falcons.

Les 50 marques mundials més influents que figuren al Klout 50 per al 2014 estan encapçalades per  Amazon, MicrosofT, MTV, Google, FacebooK o Intel.(aquestes són dades de Klout oficial

Altres famosos com Beyoncé o Britney Spears tenen una puntuació de 97,1, Cher un 94,1, Eminem un 93 com Rihanna o Lady Gaga. Bill Gates tenia una puntuació de 92,8.

Per exemple Messi encara que amb milions de seguidors tenia fa uns mesos, una influència social més baixa, amb una puntuació només de 78.

 

Sobre Klout.

klout blogKlout, que té la seu a San Francisco, Californià, va ser fundada el 2008 per Joe Fernández i Binh Tran, utilitza 6 xarxes socials per mesurar la influència de cada compte (persona o entitat): Twitter, Facebook, Google+, Linkedin, Foursquare i Wikipedia, i Instagram. Amb elles crea perfils d’usuari Klout, als que s’assigna a un únic “Klout Score”,  o puntuació per usuari.

La puntuació de Klout va de l’1 a 100. A més alta puntuació més impacte de la influència social. Mentre que a tots els usuaris de Twitter se’ls assigna un Klout o puntuació, els usuaris que es registrin especialment a Klout, poden enllaçar i sumar el seu impacte a les múltiples xarxes socials, de les quals es dedueix el Klout Score total de l’usuari.

Klout mesura la influència mitjançant l’ús de dades de Twitter, com recompte de seguidors, retuïts, quin nombre “d’spam”, o comptes mortes  sense activitat t’estan seguint , la influència que tenen els comptes que et fan retuïts, quin nombre d’usuaris interactuen amb els missatges que dones, mencions, gustos o comentaris, acaben donant la puntuació final i I’impacte a la xarxa.

El propi Microsoft va anunciar una inversió estratègica en Klout al setembre de 2012 per la qual Bing tindria accés a la tecnologia influència Klout. i Klout tindria accés a les dades de recerca de Bing per al seu algoritme de puntuació.

Klout no està exempt de polèmica i s’ha criticat la seva metodologia perquè no reproduïa prou bé la influència real, però malgrat tot, algunes empreses ja estan prenent decisions en funció del  Klout Score, i és que ningú pot obviar que conèixer la influència a les xarxes socials avui en dia és de gran valor.

Darrerament les crítiques a Klout han augmentat, perquè es considera  que no han aconseguit assolir els seus objectius originals, en part pels resultats de no plasmar absolutament la influència a les xarxes socials – en algun moment Justin Bieber tenia més influència social que Obama, i Klout va respondre per què no?-. També se li ha criticat barrejar les dades a diferents xarxes, però sobretot de crear pressió per fer créixer no la influència real, sinó la puntuació Klout de les persones a les xarxes, al pensar que els seus incentius depenen d’aquests resultats, que estan sent jutjats, i d’aquesta forma de intentar augmentar de forma artificial aquesta.

Al març del 2014 Lithium Technologies va adquirir Klout per 200 milions de dòlars.

Què passa amb la consulta? Una anàlisi tècnica del Nou 9N

Urnes 9NLluís Turró

Informàtic. President de la Fundació TIC

Hi han hagut tants canvis en els darrers dies i es diuen tantes coses, que ja no sabem que hem de pensar respecte a què passarà el 9 de novembre. Bé, una cosa és segura: el 9 de novembre anirem a votar.

Si féssim cas de l’estat espanyol pararíem boixos. Segons ells, el primer 9N era il·legal i el nou 9N no dóna garanties democràtiques. El fons real el coneixem tots, no volen que ens expressem i que el fet pugui quantificar-se. Perquè sí, això ja no és la Via Catalana cap a la Independència, ni l’Ara és l’hora, units per un país de tots, el 9N es pot comptar i el resultat els hi fa por.

El primer 9N era d’allò més senzill. Tenir el cens disponible permet simplificar el protocol d’admissió del vot. Simplement mostres el DNI al lloc on t’han assignat i els encarregats de la mesa fan una creueta al teu nom. I apa, a votar.

Aquest nou 9N ja no és així. Al no haver-hi cens cal fer primer un registre del votant, just abans d’emetre el vot. Com a resultat, el procés de votació serà més lent.

Entès que el nou 9N és més complicat, un dedueix ràpidament que caldran més meses. Si volem tenir èxit, hem de posar-hi tot, oi? I tot vol dir: tot.

 

Els responsables del 9N

El primer 9N era convocat pel MHP del Govern. El dispositiu que es posava en marxa era el mateix que en unes votacions normals. Com aquest 9N és il·legal, impugnat per l’estat i suspès cautelarment pel TC, acatem i no es fa.

El nou 9N s’inicia un cop suspès el primer 9N, però la posada en marxa la fa la societat civil. És a dir, el nou 9N el fem nosaltres. En som els responsables.

 

Els recursos, anem a posar-ho tot

La Generalitat i els ajuntaments cedeixen locals per instal·lar-hi les meses. Milers de voluntaris de tota Catalunya estaran el nou 9N en aquestes meses, fora informant a la gent de com votar i els dies abans fent bustiades, creant comissions i deixant-s’hi hores i salut, si cal.

Donat que el procés de votació és més lent el nou 9N que no ho era el primer 9N, s’entén que tindrem més meses i, en general, més recursos. Doncs, malauradament, no és així. Fins i tot hi han menys punts de recollida que en les anteriors consultes iniciades a Arenys de Munt. Amb els recursos actuals, es podrà recollir un quart dels cens total. La majoria silenciosa tindrà encara llarga vida.

Ah, recordeu qui són els responsables del nou 9N, oi?

Nosaltres.

 

Per què dic que la recollida de vots serà lenta?

Si comptem que per cada vot calen 2 minuts, tenim un ritme constant d’entrada de vots, hi han 6.000 punts de recollida i serà obert 11 hores, ens dóna un total de 1.980.000 vots. Tenint en compte que el cens és al voltant dels 6 milions, voten els majors de 16 anys, ens dóna una capacitat de recollida de ⅓ del cens. No tindrem un ritme constant, ni totes les hores seran hàbils. En recollirem menys.

Finalment no hi haurà comprovació de duplicitat de DNIs en línia. Aquest sistema hauria estat lent, però un cop validat un DNI, el vot es podria emetre amb total seguretat. Vot a la urna, vot vàlid.

Hi ha un sistema per saber si es vota on toca: introduir les dades de població, carrer i cognom del DNI i veure si es correspon amb el lloc de votació. Això alentirà encara més l’entrada. Sinó es fa així, i només es comprova el cognom, a llocs com Barcelona es podrà votar a tants punts com hi hagi, simplement anant a la mesa que toca per cognom.

Sembla que a llocs com Barcelona els ordinadors estaran connectats per xarxa i es podrà saber si hi ha una duplicitat via consolidacions periòdiques de les bases.

Sigui com sigui que es faci, la duplicitat de DNIs no és sabrà fins que no es consolidin les bases. I el problema no és tant haver descobert una duplicitat, sinó què fas llavors. El vot és secret, no pots extreure el duplicat. Tota l’urna queda fora.

 

No hi ha temps per la queixa

No hi ha temps per queixar-nos, només hi ha temps per participar. L’èxit d’aquest nou 9N l’han deixat a les nostres mans. Si surt bé, això sí, n’hi haurà uns quants que voldran endur-se el mèrit. Res, no dubteu, el mèrit és nostre. Molt nostre.

Ho és, perquè podríem dir-los que la promesa de fer-ho bé el 9N era seva: Govern, ANC i Òmnium.

Ho és, perquè quan es va començar a saber com seria aquest nou 9N, no va haver-hi cap protesta, tot i que molts catalans volíem la desobediència. Sí, aquella que ara no toca.

Ho és, perquè malgrat el nyap que ens han deixat, acabarem demostrant que volem la independència.

 

Voldria que els hi quedés clar

M’agradaria no convertir aquest nou 9N en una festa més. Jo no aniré a votar per demostrar res a l’estat, ni a la comunitat internacional. Hauria estat així el primer 9N. Aquest nou 9N vaig a votar perquè els nostres governants entenguin d’una vegada el que esperem d’ells.

Penseu què hauria passat si, vist que no es podrà recollir ni la meitat del cens, els catalans ens haguéssim plantat. Amb quina cara ens dirien que no ha pogut ser, després de tanta promesa. Estem donant una sortida digna al nostre Govern, estem deixant que puguin dir: el 9N es va poder votar.

Voldria que aquest cop els catalans demanéssim a canvi fermesa en els propers passos. I un debat obert respecte la DUI. Prou eufemismes. I donada la inoperància de l’ANC a l’hora de protestar les decisions del Govern, haurem de trobar la manera de aixecar la veu.

Perquè ARA SÍ TOCA.