Category: 2014

La campanya espanyola per vincular Jordi Pujol amb l’independentisme mereix una resposta immediata i contundent

abc dues portadesJosep Maria Bellmunt

Des que s’ha conegut que el l’ex-President Jordi Pujol va confessar públicament que tenia diners sense regularitzar a l’exterior, la maquinaria de l’estat espanyol ha iniciat una campanya de desprestigi contra el procés independentista català, intentant presentar i vincular a Jordi Pujol, pràcticament com el líder del moviment, per atemorir, desmotivar, i mostrar a una part de la societat catalana que dóna suport a la independència i a la consulta del 9-N, que independentisme i corrupció són el mateix.

D’entrada alguns podríem riure per l’acudit, però aquesta sistemàtica campanya espanyola, sembla que ha calat parcialment, només cal veure les declaracions de la Presidenta d’Òmnium, i s’han assumit amb pena i resignació, i a vegades amb autoinculpació col·lectiva, les mot hàbils tesis de la propaganda espanyola.

En lloc de reaccionar de forma desacomplexada, i recordar que Jordi Pujol, com ell mateix ha reconegut, era el principal defensor de no trencar amb Espanya i un declarat enemic de l’independentisme, fins que fa poc va virar, de forma molt moderada, i sempre amb “un però”, cap al camp “sobiranista i de l’estat propi”, costa dir independència, (perquè ara no veig altra opció, perquè moralment no m’hi puc oposar, etc..), les persones que tenen la responsabilitat de dirigir el procés a Catalunya, no han contestat de forma prou contundent, i han deixat tota la iniciativa a l’estat, en que està sent el millor atac frontal a l’independentisme des d’Espanya.

Que des de CDC hi hagin problemes per desmarcar-se de Pujol, és molt entenedor, era el seu President i es precisa un procés de transició, però que des de la resta de partits i des del moviment social la resposta sigui callar, no sembla en absolut una bona tàctica. S’ha de reaccionar amb més habilitat, primer per reduir l’afer Pujol al que és, un tema judicial personal o familiar, i sense fer llenya de l’arbre caigut, però i el que més important, per recordar que, de forma continuada, Jordi Pujol no ha estat, ni abans ni ara, una persona lligada al moviment per la independència de Catalunya, sinó tot el contrari, i per fer això l’hemeroteca, molt recent en ocasions, ens assorteix de sobrats arguments.

Però Espanya, reaccionant amb rapidesa, està sabent capgirar una situació que li podria anar a la contra, i ha trobat una eina eficaç contra l’independentisme,  que sembla que ha decidit parlar poc, quan el que hauria de fer davant la reacció de l’estat, és usar-ho al seu favor per treure’n un profit enorme, presentant el procés d’independència com de renovació de estructures i formes de fer caducades lligades al funcionament de l’estat espanyol, sense deixar, com està passant, la iniciativa a l’estat i/o als nous moviments alternatius d’arrel espanyola, que estan capitalitzant tots els rèdits que dóna el cas. Reaccionem.

Des d’Ara o Mai, l’entitat de la que formo part, entenem que la tasca de tots plegats es desvincular l’independentisme de qualsevol personalisme, i recordar que és en la voluntat popular on resideix el veritable lideratge del procés.

Aquí us deixo alguns enllaços per reflexionar. N’hi ha molts més.

6 d’octubre del2002 Jordi Pujol a ABC: “El sueño de un nacionalista no es necesariamente la independencia“.

5 de maig del 2004. Centre d’Estudis Jordi Pujol: És un país quasi sobirà. Escòcia no sabem fins on anirà. En aquests moments no acaba d’anar bé, perquè així com nosaltres, malgrat que estem descontents amb algunes coses i demanem un nou Estatut, de fet creiem que amb l’Estatut d’Autonomia actual hem progressat, però els escocesos estan decepcionats amb la seva autonomia.

22 de novembre del 1986: ABC: En 1984, mientras algunos medios le presentaban como un delincuente, ABC le eligió “El español del año”. El señor Pujol mantuvo serenamente su postura en favor de Cataluña dentro de España.

19 de maig del 2009. Al 324.cat:  L’expresident Pujol es desmarca de l’associació independentista Sobirania i Justícia.

10 de juny del 1979: Frase de Jordi Pujol en un Ple al Parlament de Catalunya: “Cal canviar no ja quaranta anys, sinó cinc-cents anys de la història d’Espanya”

9 de novembre del 1992 Jordi Pujol al VII Congrés de les Joventuts Nacionalistes de Convergència: Europa Occidental no veurà més independències. El meu objectiu no és la independència sinó aconseguir més autonomia per Catalunya, més prestigi i més poder i consciència nacional.

17 de juny del 2010. Entrevista de Miquel Calçada a Jordi Pujol a TV3 : Aquest procés es extremadament difícil. Jo li veig grans inconvenients i li veig difícil viabilitat física, i de molts tipus. Quan Calçada li va preguntar si seria indelicat preguntar-li que votaria en un suposat referèndum per la independència, Pujol li contesta: Sí, seria indelicat, no me la faci.

L’estat ha iniciat la voladura controlada d’una part del catalanisme per intentar destrossar el procés

Mas i PujolJosep M. Bellmunt i Bardas

El que va ser director de l’ABC entre el 1999-2008, José Antonio Zarzalejos, va publicar ahir un article, amb contingut molt important, al Confidencial Digital, titulat “Que coño es la UDEF?” El Estado señor Pujol”, on exposa clarament que l’estat ja tenia coneixement de tot l’afer Pujol des de fa molt temps. Concretament afirma que l’estat espanyol va consentir a l’ex-president català aquest continu comportament corrupte, mentre feia la política de la “puta i la Ramoneta”, i no amenaçava la integritat del mateix estat, però que quan va dir que es feia independentista i donava suport a Artur Mas, l’Estat només ha hagut de tirar de la corda que ell mateix  es va posar al coll.

La teoria de Zarzalejos, de fet, ve a reforçar els indicis, ja presents en l’actualitat, de que l’estat ha iniciat la voladura controlada, de moment, d’alguns dels seus ponts i aliances amb un part del catalanisme hegemònic  els darrers 30 anys, per intentar desprestigiar amb la mateixa explosió el moviment independentista,  i que d’aquí al 9-N tindrem més episodis d’aquest serial.

Fa 2 dies La Razón, sempre ben informada de les interioritats de les conspiracions polítiques madrilenyes, però també, i això és mes sorprenent, de les que es mouen a Catalunya, tant a nivell polític com també social, ja va apuntar el possible nou capítol de la sèrie, el Conseller Felip Puig. “La UDEF apunta a que el Consejero Felip Puig  favoreció las comisiones de Pujol Jr. Parte de lo cobrado por el hijo del ex presidente venía de contratos de la Administración catalana”, va titular el diari madrileny.

El fet que l’estat , suposadament, disposi d’informació, sobre presumptes irregularitats i no hagi actuat prèviament, hauria de fer  reflexionar  a molts ciutadans sobre els mateixos mecanismes de control de les institucions. Que en saben potser d’Aznar, de Rajoy, de Felipe González, o de qui sigui, i no s’ha fet de moment cap actuació.

La UDEF (Unitat Central de Delinqüència Econòmica i Fiscal), segons la mateixa institució es defineix,  investiga i persegueix  aquelles activitats delictives, estatals i internacionals, en matèria de delinqüència econòmica i fiscal, blanqueig de diners, delictes monetaris, i col·labora amb la  Fiscalia Anticorrupció, però en lloc es diu que retingui informació en funció d’interessos polítics concrets.

Però la UDEF depèn de la Comissaria General de Policia Judicial, i aquesta del cos General de Policia, i aquest del Ministeri de l’Interior, és a dir del Govern i de l’estat, de la política (ara en mans del PP), i final de la cadena de comandament, i els que de fet  prenen la decisió final. …..

Deixant de banda però el que passi a l’estat espanyol, l’independentisme ha de preparar-se per una campanya que tindrà com a protagonistes alguns dirigents catalans, amb l’objectiu de crear entre una part de la població que dóna suport al 9-N i a l’independentisme (hi ha una altra part important de persones que ja estan immunitzades contra aquesta estratègia), la sensació de que el procés està contaminat, que així no anem enlloc i que no es pot seguir. I és feina de tots els independentistes, primer saber valorar adequadament cada cas, i segon fer  la tasca i l’esforç  d’explicar que les situacions personals, afecten només als interessats, però que el procés no hi té res a veure, perquè depèn de milions de persones que hi donen suport, i evitar que els dubtes que l’estat espanyol vol generar amb la seva tàctica a una part dels ciutadans de Catalunya per afeblir el procés, tinguin el més mínim efecte de desànim o desencís. Ara o Mai

 

 

La confessió de Jordi Pujol una mala notícia per a Madrid. Les 4 conseqüències immediates

Jinosep M. Bellmunt

La confessió de Jordi Pujol en forma de comunicat, en  relació a que la seva família tenia diners a l’estranger sense regularitzar, encara que per alguns sembli el contrari, pot ser una mala notícia per Madrid i per tot l’unionisme. De moment pot tenir quatre conseqüències immediates per al procés independentista.

La primera conseqüència és que la confessió de l’antic president remata una forma de fer política a Catalunya, que representava el que quedava del “peix al cove, “de l’ara no toca”, i en definitiva, era l’últim lligam important del catalanisme hegemònic durant anys, amb unes elits polítiques i econòmiques espanyoles, hereves del tardo-franquisme i reciclades a la Transició, i amb una forma de fer política amb una Espanya que es volia reformar des de Catalunya.

La segona és la constatació de que el poder de Jordi Pujol, i el seu entorn sobre Convergència, fins ahir encara omnipresent, queda definitivament trencat.

Ara CDC té  l’oportunitat de parlar clar, i d’encarar una nova etapa amb un llenguatge i un estil nous. Falta que sàpiguen aprofitar-ho. De moment el flamant nou coordinador general de CDC, Josep Rull, ja s’ha afanyat a afirmar aquest matí a Rac 1 que Jordi Pujol, actual President d’Honor de la formació hauria de fer una reflexió i prendre alguna decisió sobre la seva relació amb el partit, en el que és una clara invitació a deixar el càrrec, que sembla el més raonable.

La tercera és que una vegada deixat el llast Pujol, cal deixar anar tots els altres llasts que hi puguin haver. No ens podem permetre, en aquestes alçades de la pel·lícula, que els ciutadans vegin que les persones que estan al capdavant del moviment polític, social o sindical, que lidera el procés independentista, estan afectades per irregularitats judicials, o comptables, és a dir de manca d’ètica. Situacions reiterades d’aquest tipus, sí que podrien fer perdre la confiança als ciutadans.

La quarta, i més important conseqüència, és que tot plegat pot i ha d’enfortir l’independentismes i la consulta del 9N, un moviment al que estan donant suport moltes persones que han confiat cegament en Jordi Pujol  durant dècades, però també un moviment al que donen suport moltes més que ni han votat a Pujol, ni el tenien com a referent.

Si a Madrid es pensen que aquest episodi provocarà una davallada del procés, és constata una vegada més, que definitivament, no han entès res, i que sense les hipoteques de les patums, el moviment és més lliure i encara més difícil de controlar per l’estat espanyol, o pels poders fàctics que des de Catalunya col·laboren amb ell en aquest sentit. Perquè aquest no és un procés que depengui d’una, dues, deu o vint persones, sinó que està arrelat a la gent i a la voluntat popular

La tercera via sembla haver mort definitivament amb el comunicat de Jordi Pujol. Ara o Mai.

 

 

 

Carta oberta a Societat Civil Catalana

Jjordinador-b-n-directeordi Solé @jordinador

Us adreço unes sentides paraules des d’aquesta àgora en què s’ha convertit el món digital 2.0 per tal d’aclarir alguns punts respecte certes afirmacions i actes d’alguns dels dirigents de la vostra associació.

Confesso que em vaig quedar esmaperdut i totalment astorat en comprovar la diligència amb la qual van aconseguir cita amb el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas i amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy.

En primer lloc, voldria saber qui us atorga la representativitat per negociar qualsevol aspecte relacionat amb el futur de la nació catalana amb ambdós presidents. Suposo que el número d’associats o seguidors a les xarxes socials, no, perquè en teniu menys que alguns twitstars indepes nostrats! En democràcia, cal respectar la decisió majoritària dels pobles. Segons totes les enquestes, un 80% de la població del Principat vol votar en una consulta de forma lliure, directa, secreta i igual el proper 9 de novembre d’enguany la independència de Catalunya. Quin dret té la vostra associació a anar en contra de la voluntat majoritària de tot un poble? Amb quina potestat voleu controlar l’agenda política del nostre país per prohibir l’anhel de tota una nació? Penseu que la bona gent que va omplir la Via Catalana amb 2.000.000 de persones, aproximadament, estan abduïts? No hi ha cap manifestació massiva pel “federalisme espanyol”, però si per la independència.

Quin dret té el vicepresident de la seva entitat, Joaquim Coll, destacat membre del Partit dels Socialistes de Catalunya, a declarar que “Catalunya és un país políticament malalt” o que titlla la majoria independentista de casa nostra “d’anar drogada” o que considera que la consulta és “il·legal i il·legítima en termes democràtics” o que “considera que als mitjans públics catalans no hi ha pluralitat ideològica”. Un dirigent associatiu que cregui en l’honor professional i en la dignitat humana mai podria atacar d’aquesta manera tan barroera i fastigosa la decisió col·lectiva de tota una nació. En democràcia es pot discutir sobre tot, evidentment, però, davant de tot, respecte! Qui no en predica, no en pot demanar…

Una pregunta un pèl ingènua. Amb quina arrogància i menyspreu per les institucions del nostre país manlleveu la denominació Societat Civil Catalana, si sou quatre gats? Aquest sol fet ja porta la indignació de molts ciutadans de casa nostra a graus extrems. La societat civil de Catalunya ho poden ser, d’alguna forma per la seva rellevància, prestigi i interès social col·lectiu, l’Ateneu Barcelonès, l’Assemblea Nacional de Catalunya, Comissions Obreres de Catalunya, el Futbol Club Barcelona, Òmnium Cultural  o el Cercle Català de. De cap manera ho pot pretendre ser un club privat d’amics amb interessos particulars ben evidents propers a la casta dirigent de l’elit extractiva sucursalista del poder espanyol preestablert i a qui molts d’ells els retro-alimenten les subvencions del BOE (o no?!).

Però si és que fins i tot el Club Super 3 podria auto-denominar-se societat civil catalana abans que vosaltres! Sabeu què penso? Que realment seguiu la pèrfida estratègia del pretès engany de plataformes populistes com Convivència Cívica Catalana que amb el seu nom “comercial” pretenen confondre la bona gent quan realment el que volen és atacar els drets i llibertats de Catalunya.

En segon lloc, voldria formular algunes humils preguntes sobre la responsabilitat social de la vostra associació envers el poble de Catalunya a qui dieu que defenseu d’alguna cosa pitjor que la mort.

On estàveu amagats el dia que un Tribunal Constitucional espanyol totalment polititzat i deslegitimitzat va perpetrar la ignominiosa sentència contra l’Estatut de Catalunya l’estiu del 2010? Perquè no vareu muntar l’associació aleshores per tal de pressionar el govern de José Luis Rodríguez Zapatero a modificar la Constitució espanyola en sentit federal asimètric? Només us heu despertat ara quan veieu que, quan Catalunya marxa, molts de vosaltres podeu perdre el “xiringuito”?

On estàveu aquesta setmana que al país del costat ha començat la cursa de la inteligentsia ultra-espanyola per a veure qui la diu més grossa respecte la independència de Catalunya amb el “Manifiesto de los Libres e Iguales” (poli súper-dolent) i “Declaración Federal” (poli dolent per Catalunya però que intenta fer veure que va de bó).

On éreu quan es va proclamar aquell “Manifiesto Federalista” del 2012 que no tenia res del federalisme asimètric propugnat pel president Pasqual Maragall, per cert, del mateix partit socialista que el vostre Joaquim COLL? Perquè vosaltres, “intel·lectuals” amants de l’auto-bombo hauríeu de saber que no pot haver-hi un pacte federal si no és entre entitats polítiques amb igual estatus jurídic. És des de la independència plena que un es pot federar amb igualtat de condicions. Altra cosa seria la submissió que ja hem patit durant 300 anys. I per aquí no anirem més. Catalunya és històricament i per la voluntat del poble de Catalunya una nació! Per això nosaltres decidim. Després ja veurem si ens convé federar-nos amb Espanya, Andorra, França o ser un país lliure dins la UE.

Finalment, on restàveu amagats quan es va publicar el denigrant “Manifiesto por la Lengua Común” del 2008 i l’ignominiosament rancuniós “Manifiesto de los 2.300” que feria l’orgull i la dignitat de la bona part de la gent de Catalunya. No vaig veure a cap de vosaltres escrivint indignades proclames contra els atacs a la sensibilitat socioe-ducativa decidida per la voluntat de la majoria de ciutadans de la nostra terra. Estàveu fora de joc. Ja us anava bé!

Realment, fa feredat pensar que un conciutadà teu que et puguis trobar un matí al metro pugui tenir una idea tant radicalment oposada al sentit de la majoria de la població. Totes les idees i opinions són respectables fins que perden la legitimitat dins el magma auto-destructiu d’odi al contrari. Sap greu que siguin els de casa teva qui et denigrin més davant la caverna mediàtica ultra-espanyola, convertint-vos en tristament patètics quintacolumnistes de les forces d’ocupació. Sou els tontos útils del sistema constitucional espanyol.

En tot cas, la distància entre quedar bé i fer el ridícul en aquests termes és tan fina que potser alguns de vostès s’han transformat en aquell alegre follet del federalisme sorgit dels somnis més humits d’en Pere Navarro.

Atentament,

Un català indepe que va creure en una (il·lusa) solució federal

Cremar la bandera “espanyola”

Concentración valencianista en contra de la AVL. Foto de Juan J. MonzóDaniel Laspra i Roig. Coordinador jurídic del CADCI i de Catalunya Diu Prou

El foc diuen que purifica, per això l’Església utilitzava aquest mètode per gestionar la dissidència. D’altres com els musulmans i anarquistes l’han utilitzat per destruir  la idolatria dels símbols religiosos, perquè de fet, del que parlem es de la destrucció d’un símbol.

La majoria dels països, però, s’identifiquen amb símbols que anomenem banderes,  en tots queda clar que aquell tros de tela és un condensat dels valors cívic i morals que representa la nació.

És per això que hi ha estats on la bandera mereix tot tipus de reverencies i sacrificis, especialment en temps de guerra, i per contra n’hi ha d’altres, com els EEUU, on la bandera tot i merèixer el mateix respecte, també pot ser subjecte de la ira del ciutadà, doncs en el fons segueixen reconeixent que darrera la bandera no hi ha res més sagrat que la democràcia que la sacralitza.

Tot això ve a compte perquè entenguem que quan més qüestionada és una bandera en un territori, més protecció estatal rep. El cas particular del Regne d’Espanya és el d’un país on la bandera ha que ser protegida. Al codi penal existeixen els delictes d’ultratge a Espanya, i es posa en el mateix rang de protecció la bandera espanyola i la bandera catalana, es a dir una igualtat legal que ja voldríem en altres àmbits com per exemple la Llengua.

El fet, però, es que les millors lleis serveixen per perpetrar les pitjors injustícies, veiem per què? El passat dia 22 de Febrer diferents membres de la Plataforma Catalunya Diu Prou denunciaren a la fiscalia la crema d’una bandera catalana davant del Palau de la Generalitat del País Valencià, durant una manifestació que el grup feixista GAV, juntament amb membres del PP i d’altres sospitosos habituals,  feren contra la “invasió catalana”. I la millor forma d’expressar el seu odi fou cremar la senyera davant la passivitat dels agents de la policia espanyola que custodiaven l’edifici oficial —no és un fet insòlit, aquest mateix any altres també han cremat banderes espanyoles, com uns republicans a Granada i un “espontani”, suposem ben pagat, a Terrassa­–, en tots dos casos el resultat ha estat la detenció i la imputació dels presumptes autors.

Però en el nostre cas la Fiscalia de Valencia ha respost que entén que no hi ha delicte, es a dir que cremar una bandera catalana en una plaça pública no es digne de protecció per part de l’Estat Espanyol. D’aquí s’entén que la Llei, com ens té acostumats el govern del PP, no sols no és igual per tothom, sinó que fins i tot les banderes “espanyoles” no son iguals, i que una mereix la màxima protecció i l’altre mereix l’escarni.

Quin missatge ens volen donar amb això? potser volen que anem com ells regalimant saliva i que cremem “l’estanquera” davant la Delegació del Govern per posar a prova de nou la seva “democràcia”, o potser millor, és una nova invitació a que perseverem, a que tots plegats reflexionem que amb ells no podem conviure, que no ens volen i que cremaran la senyera o l’estelada tants cops com sigui possible fins que ens en convencem, així que compte, qui juga amb foc es crema.