Category: 2015

L’aventura del Posidó

PosidóManuel Saez.

Un article enviat per Iniciativa Animalista

Al 1970 es va estrenar la pel·lícula Aeroport, el film culpable d’una sèrie de pel·lícules sobre desastres diversos. Un gran èxit mediàtic.

Poc després, al 1972, es va facturar, pot ser, la millor de totes les del seu gènere, el títol d’aquest article.

L’aventura del Posidó està signada per un dels grans directors de cinema de tots els temps, Ronald Neame. Tan bo com poc conegut. I conté un repartiment estel·lar. Encapçalat per un notable i atractiu Gene Hackman, fent d’un pràctic retor anomenat Scott. La resta de protagonistes són excel·lents, amb Ernest Bornigne, una Shelley Winters ja gran, i dues dones captivadores: Stella Stevens i Carol Lynley. També secundaris de ressò com Red Buttons o l’incombustible Roddy McDowall. I una molt jove Pamela Sue Martin (de la sèrie Dallas).

El còctel és total, i el producte rodó. Neame sap dibuixar a la perfecció una angoixant atmosfera, plena de riscos, incidents, il·lusió i esperança. Perquè la pel·lícula conta el naufragi d’un creuer de luxe anomenat Posidó, membrant el mític Andrea Dòria. De fet algunes seqüències estan filmades a un altre dels mítics creuers civils, el Queen Mary, ja utilitzat com a museu.

Fa poc mesos vaig tornar a visionar la cinta. Espectacular. Gairebé dues hores que es passen volant. I tota la història em va portar cap un altre lloc…

El Posidó es veu envoltat per un maremot mortífer. Tal que el fa donar la volta i queda del revés. A la nit de cap d’any. A partir d’aquí queda submergit dins de l’oceà, amb la sola esperança d’una eixida a popa, l’únic lloc del buc per on es poden salvar els passatgers i les passatgeres.

I és aquí on comença aquest article, perquè és aquí on comença aquest món horrible, asfixiant, sense pietat, tancat, revoltat, i fabricat en certa forma per l’ésser humà.

L’aventura del Posidó dibuixa amb claredat el món on viuen dia darrere dia tots els animals sotmesos per l’humà. Una presó amb una única sortida, anar cap a popa i trobar la salvació. Però, aquest camí es perillós i llarg, molt més llarg de dues hores (o una). On trobarem morts i fracassos. En el cas dels animals, més de 500 milions cada dia.

Tanmateix, hi ha una esperança, el reverend Scott. O el que és el mateix, els milers de persones que, també, dia darrere dia, lluitem per portar aquest ramat de milions de vides sense futur, cap a popa, cap a la salvació, lluitant contra un món hostil i sense pietat. Que no comprèn.

Molta gent em pregunta dia sí i dia també, per què lluitem pels animals, ¿per què? Ho pregunten perquè no entenen el patiment a què estan sotmesos, no entenen el món terrible on viuen. Així que si veieren aquesta pel·lícula, pot ser que sí que entendrien un poc aquesta situació, plena d’horror, de foc (explosions dins del creuer), d’aigua, angoixa, ofegament, tristesa i cuita. També de tortura i mort. Tot i que amb una esperança, la d’un destí digne al final del trajecte. Segurament a desenes d’anys de distància. Fora del Posidó.

 

Voluntat sotmesa

Barcelona. ConvocatòFoto de la concentració convocada a través de les xarxes socials “Sant Jaume plena d’estelades”. 5 de maig del 2012

 

Lluís Turró (@llturro)

Fa poc, en una entrevista feta per Ara o Mai, Elisenda Paluzie avisava: “En un context com el nostre, que és no acordat amb l’Estat, el problema de fer la declaració és ser capaços de fer-la efectiva, amb decrets o lleis immediats que suposin el control de la hisenda, territori i infraestructures energètiques. Això implica un grau de força política, cohesió, autoritat i determinació del govern enormes. Dubto que hi sigui.”

Poc després, Raül Romeva amenaça l’estat amb una DUI, a l’hora que deixa la porta oberta a:”parlar de federalisme, a condició que el subjecte a federar sigui una Catalunya sobirana.”

Quasi al mateix moment, Jordi Sànchez s’apunta a la festa de la DUI mentre proposa als catalans el dia de la marmota tot dient:

“Un triomf de l’independentisme el 27-S no implica cap declaració unilateral d’independència tot seguit, ni al setembre ni a l’octubre. És més, cal que el govern es torni a dirigir al govern espanyol per pactar el referèndum negat el 9-N, que en un termini raonable permeti discernir de manera inequívoca si Catalunya vol ser independent.”

Un problema de voluntat

Tal i com avisa Elisenda Paluzie, sense determinació no anem enlloc. El comportament d’alguns dels nostres líders és més semblant al del nen que protesta, que al de l’adult un cop presa una decisió. Si ja saps on vas, el missatge és inequívoc. Si anem a per un estat independent, les declaracions de Romeva i Sánchez sobren.

Vull recordar que el punt de negociar un referèndum per la independència amb l’estat espanyol no hi era a l’acord de creació de Junts pel Sí. Anant més enllà, en l’acord es deia:

“Procés cap a la creació d’un estat independent. Si els ciutadans de Catalunya escullen, a través de les eleccions del proper 27 de setembre, una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent.”

Aquest text desapareix en la web de la candidatura i en el seu lloc podem trobar un lacònic:

“Si el 27 de setembre aconseguim una majoria clara i àmplia al Parlament de Catalunya començarem l’última etapa del procés per aconseguir la plena sobirania. La candidatura de Junts pel Sí vol construir un país nou perquè les futures generacions puguin gaudir d’un futur millor i més just.”

Es a dir, canviem “estat independent” per “plena sobirania”. I el que és pitjor, canviem la “majoria de diputats independentistes” per “una majoria clara i àmplia” i, s’entén, sobiranista.

Un malpensat diria que, un cop aconseguit el pacte pel Junts pel Sí, tornem als vells missatges. Retrets al l’estat espanyol, rebequeries i poc més.

Recordeu el “nacionalista és més que independentista”? Doncs sobiranista deu ser encara més. Potser com independentista amb la voluntat sotmesa. Ho haurem de preguntar.

La independència no entén de misèries partidistes

via catalanaDr. Oriol Domènec

És possible que més de 300 anys portant la marca de l’esclau ens hagin afectat la genètica en algun cromosoma? Ho dic perquè sembla que ens hàgim tornat mesells o, pitjor encara, masoquistes.

En cap manifestació dels últims Onze de Setembre no ens importava gens si la gent que teníem al costat era de dretes o d’esquerres, àcrata o de la crosta, però els polítics, enfangats en les seves misèries partidistes, sembla que vulguin engegar-ho tot a rodar. És incomprensible; el poble de Catalunya no ho pot entendre.

L’entusiasme de la darrera manifestació i del referèndum del 9 de novembre no es va voler canalitzar en unes eleccions immediates. Pels polítics, el partit, la poltrona, el personalisme, passen davant del país. I així, discutint de llistes i d’eleccions, han ferit l’entusiasme de la gent. I ara, desconcertats, tristos i emprenyats, ens fa por que aquesta oportunitat, que se’ns presenta després de 300 anys, no se’ns escapi de les mans perquè uns polítics que es diuen sobiranistes discuteixen com bugaderes sobre qui és el millor.

Cap país que hagi lluitat per la independència no s’ha demanat pas abans d’aconseguir-la com encararia el futur polític o com organitzaria la sanitat o governaria els bordells. Ni tampoc s’ha barallat per qui hi manaria. Abans de la independència tots aquests països han lluitat per aconseguir-la i res més. Tampoc no s’han entretingut a pesar i sospesar si amb la independència anirien més bé o més malament. L’única cosa que tenien present era el país, el seu país. (De totes maneres, per molt malament que hagin anat les coses després de la independència, no n’hi ha cap ni un que hagi volgut tornar a l’estat que els tenia esclavitzats.)

Les coses difícils no s’obtenen sense sacrificis, i ara Catalunya ens demana un sacrifici molt gran.

On és, doncs, aquest patriotisme que tant pregonem i que ens fa caure llàgrimes d’emoció? La cara de vergonya ens hauria de caure! Amaguem la covardia retardant la lluita, dient que volem fer les coses ben fetes. Demaneu a totes les repúbliques hispanoamericanes si quan lluitaven pensaven a fer les coses ben fetes. Sabeu en què pensaven? A ser lliures!

I acabo amb una anècdota molt significativa de no fa pas tant:

Al meu despatx es preparava una llista independentista per a unes eleccions immediates.

Hi participaven el Dr. Heribert Barrera, el Dr. Moisès Broggi, el Prof. Badia Margarit, en Joan Blanch (ex-batlle de Badalona) i un ex-conseller de la Generalitat.

En un moment determinat l’ex-conseller va interrompre en Joan Blanch:

—Si són comunistes no compteu amb mi ni amb els meus!

Jo, com a amfitrió, vaig replicar:

—Si voten per una Catalunya lliure, tant hi fa la ideologia, tant anarquistes com de la crosta, o socialistes, quan tindrem l’estat propi ja decidirem entre tots.

Aquesta és la idea, la llibertat de Catalunya l’aconseguirem entre tots els que la desitgem, o no la farem.

El relleu a la direcció de l’ANC. Les eleccions d’avui

Conferència 30 abril

30 abril 2011. Conferència Nacional per l’Estat Propi, embrió de l’Assemblea, que es constituí el 25 de maig.

Josep Maria Bellmunt. 

Membre fundador de l’ANC i ex-membre del Consell Permanent

Aquest dissabte es celebren eleccions a l’ANC, però el procés electoral no ha estat a l’alçada de la situació, ni del moment actual. Molts dels que vam treballar donant suport al seu naixement i vam fundar l’entitat, hem constatat com la dinàmica de partits i el control d’una part de la cúpula ha anat fent perdre protagonisme a la base. Moltes decisions no han estat exactament d’acord amb la opinió d’una part molt important dels socis, la darrera ha estat el tema de la llista única, però abans moltes altres no han reflectit el sentiment de les territorials, i massa sovint la tolerància en vers l’actitud dels partits ha fet perdre força a l’Assemblea, o al menys això opinen una part significativa de les persones que la integren.

Però potser la gota que fa vessar el vas d’alguns ha estat el lamentable espectacle de veure com obviant o interpretant a mida el estatuts i el reglament de règim intern, i d’una forma desacomplexada, s’ha filtrat a la premsa els noms i les maniobres per posar al capdavant de l’Assemblea a un determinat col·lectiu, i com això era presentat com un consens entre les diferents tendències de dins de l’entitat.

Personalment, i tinc contacte amb molta gent de l’Assemblea, no he conegut ningú que hagi estat consultat sobre aquest tema. Els noms de la candidatura “de consens” que ens han presentat, i que han sortit per activa i per passiva a tots els mitjans, s’ha d’haver “negociat” necessariament entre un grup reduït de socis, sobretot d’una part de la direcció, i per les pistes donades, també amb els partits.

En tot cas, si es volia arribar a algun tipus de consens, s’hauria d’haver plantejat amb el grup de persones que l’any passat van presentar una llista alternativa a l’oficial, amb un programa de renovació que incloïa entre d’altres, un mecanisme perquè tots els associats poguessin decidir de forma ràpida quan calia prendre decisions importants, i que malgrat tots els entrebancs administratius i d’altre tipus, que se’ls hi van posar, acusacions incloses de voler boicotejar el procés o la pròpia entitat, van aconseguir un considerable suport de vots, en alguns casos poc menys d’aquells que van resultar escollits.

Però això no ha estat així, i ara podrem trobar-nos en que persones amb un cert renom mediàtic, alguns amb una trajectòria com polítics “professionals” des de fa molt de temps, i una part d’ells sense haver treballar mai a la base de l’Assemblea, passin a liderar l’entitat, acompanyades d’altres persones que porten molt de temps al capdavant i que repeteixen per tercera vegada. Tot això acompanyat d’un treball important als mitjans per presentar els “candidats”, situació absolutament inversa a la del darrer any, quan els noms de la candidatura alternativa no van sortir ni una sola vegada enlloc.

Tot plegat, no és gens bo per l’entitat que entre tots hem posicionat com a referència per a l’independentisme, que no hi hagi representació dins de la seva direcció una part dels seus components amb una visió diferent de com portar-la endavant, que puguin exercir una oposició constructiva, sobretot de persones de base, no organitzades en plataformes internes (o externes), però de molta vàlua i que han treballat de ferm per l’entitat o en el moviment social independentista, lluny dels despatxos i al peu del carrer, persones que puguin aportar aire fresc i agosarament, sense hipoteques partidistes.

Malauradament moltes d’aquestes persones veient com es platejaven les eleccions han renunciat a presentar-se, i és una veritable pèrdua, perquè en el moment actual necessitem a tothom, i sobretot a una Assemblea que es renovi, democràtica absolutament, àgil, flexible, que representi a totes les sensibilitats de l’independentisme, retorni als orígens i parli clar, sense renuncies ni tics partidistes, i que sigui una veritable eina de pressió a la classe política, que és el motiu de la seva existència.

Una Assemblea que sàpiga conjugar la pressió amb mà de ferro sense renúncies, amb l’estratègia fina diària, amb campanyes que obliguin a la classe política a prendre decisions reals, i no declaracions d’intencions, més enllà d’una demostració de força una vegada a l’any.

Fem-ho possible, la base assembleària ha de decidir, d’altra forma l’entitat no serà gens útil, sinó tot el contrari.

Per fi “nosaltres sols”

Nosaltres solsVicenç Plans (periodistavplans@gmail.com)

La memòria sovint juga males passades. Encara més si en el rigorós directe radiofònic queden en evidència determinades associacions. És el cas, per exemple, de les declaracions del titular del Ministeri de l’Interior espanyol, en l’entrevista del dimecres 8 d’abril de 2015, amb la periodista

Mònica Terribas, de *Catalunya Radio*. Entre moltes qüestions polèmiques, cal destacar també la posada en relleu per part de l’alt representant dels cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol de l’organització Nosaltres Sols en relació amb el treball realitzat entre la població immigrant per la Fundació Nous Catalans.

Aquesta referència a una organització patriòtica catalana de principis del segle XX, gens ingènua ni espontània, deixa palès el tipus d’anàlisi que està arribant al màxim responsable del CNP i la GC (Cuerpo Nacional de Policia i Guardia Civil, respectivament). L’organització Nosaltres Sols, rèplica del *moviment polític irlandès* Sinn Feinn (traducció del gaèlic), com organització patriòtica transversal, sense connotacions partidistes, va gaudir des de la seva fundació d’un gran prestigi social  tot i la seva desigual implantació territorial.

Aquesta organització dels anys trenta, formada per gent com els senyors Ribes, Cassamitjana, Pineda, Cardona, Formiga, Alemany, Pagès, Fàbregas,… tenia com a prioritat resoldre el plet de les *llibertats nacionals*, seguint el model irlandès. Es van significar, tots ells, per la gran noblesa d’esperit i l’elevat sentit del deure, unes qualitats poc freqüents en uns moments de grans convulsions socials, amb les pressions obreres inspirades en les aspiracions socialistes, comunistes, àdhuc anarquistes, i les tensions patronals, incorporades pels partits conservadors catalans i espanyols.

En qualsevol cas, i d’aquí la sorpresa, la seva influència, tot i el valor testimonial, va tenir una silenciosa profunditat  que resulta estrident i provocadora pràcticament cent anys després, tenint en compte que surt de la boca d’un Ministre d’Interior amb funcions executives. Com qualsevol organització patriòtica d’arreu del món, Nosaltres Sols es va constituir, almenys durant els seus 5 anys d’existència organitzada, també com una dotació de militars voluntaris per poder articular mecanismes de defensa o atac adequats, com de fet va passar durant el fets d’octubre de 1934 (moment històric en que el govern autònom català va proclamar un estat català dins una república federal espanyola).

La seva activitat, no obstant això, va tenir un marcat *sentit formatiu* entre la joventut catalana, a més d’ésser un esperó per superar les diatribes en les quals sucumbien les forces polítiques del moment.

Els seus membres i simpatitzants van engruixir, més endavant, una bona part de la resistència catalana, tant durant la guerra com durant la dictadura.

El seu exemple s’honora i s’admira encara en moltes llars catalanes, tot i haver passat a l’anonimat pel que fa a la seva presència pública. Ara, quan el debat obert i planer per les llibertat nacionals, no sols és públic sinó que es basa estrictament en raons democràtiques i en el *dret internacional,* resulta paradoxal que des d’instàncies espanyoles es vulguin equiparar institucions legals com la Fundació Nous Catalans amb les de fa un segle. Tal vegada, també el Sr. Miquel Iceta, del PSC, va pronosticar, seguint possibles consignes d’instàncies espanyoles, que el procés català és dirigia cap a un nou “fets d’octubre”.

Si no fos per la lleialtat i honradesa, molts d’ells cristians practicants, de la gent de Nosaltres Sols, quasi ni caldria recordar-se’n en el moment present, malgrat li pesi al Sr. Ministre d’Interior. En tot cas, és irònic que els seus  “serveis de documentació” recuperin per a l’actualitat uns homes i dones amb un sentit patriòtic, a l’antiga, molt semblant a la dels propis espanyols d’ara, sobretot entre el CNP i la GC. Potser és un reflex del que creuen que passa aquí i arreu del Països Catalans.