Category: 2015

Duran pretén aconseguir centenars de regidors per aigualir una victòria independentista a les municipals

Duran

Aquesta és, si més no, la lectura que es pot fer de de les intencions de la direcció d’Unió sobre el full de ruta del partit. CiU va aconseguir a les darreres eleccions municipals 3.860 regidors, més o menys una quarta part d’aquests són d’Unió, és a dir prop de 1.000. Duran vol mantenir aquesta força per seguir pressionant contra la independència des dels consistoris.

La consulta d’Unió per a que els seus militants es pronunciïn sobre el “full de ruta” a seguir en el procés sobiranista, no se celebrarà fins a després de les eleccions municipals del 24 de maig, concretament el dia escollit pot ser el 14 de juny,

Aquesta és, segons diferents fonts, la voluntat de Duran i de la direcció del partit, així mateix la proposta a votar tampoc no es farà publica fins després de les eleccions municipals. Aquesta proposta no serà només sobre la independència amb resposta afirmativa o negativa, sinó que serà una proposta per decidir quins  han de ser els passos a seguir després de les eleccions autonòmiques.

El secretari general d’Unió i conseller d’Interior, Ramon Espadaler, ja va assegurar fa uns dies que  el “tempo” d’Unió el marcarà el partit, sempre sent curosos amb les cites electorals que tenim per davant”, tota una declaració d’intencions de quina pot ser la tàctica del sector antiindependentista que lidera i controla absolutament el partit, no definir-se contra la independència fins haver aconseguit centenars de regidors de la mà de CDC, per després girar-los contra les propostes netament independentistes que puguin sorgir, o a les que es pugui donar suport des dels ajuntaments, que a ningú se li escapa que poden ser la clau de volta que faci moure el país cap a la independència.

Ara ja només queda una pregunta, davant de fets tan evidents, com reaccionarà CDC, i si permetrà que una minoria segueixi marcant el ritme del procés

 

Els valors de l’esport

UFECVicenç Plans

periodistavplans@gmail.com

L’entrada en acció del Sr. Gerard Esteva (1984) com a president de la UFEC o Unió de Federacions Esportives Catalanes està suposant un important revulsiu per l’esport nacional. Aquest esportista provinent de la Federació Catalana de Vela està treballant per reforçar les estructures esportives (clubs, campionats,…) des d’una òptica basada en la iniciativa i la il·lusió. En cert sentit, ha desbordat les aspiracions de la Secretaria General de l’Esport, liderada per Ivan Tubau (1973), de les pròpies federacions i també la dels partits polítics o d’altres òrgans d’intermediació social.

Aquest rol de la UFEC és totalment necessari, i potser encara es queda curt a l’hora de reivindicar una millor coordinació burocràtica per part de l’Administració (permisos, requisits,…), un millor enllaç amb els circuits competitius internacionals, la creació d’economies d’escala en les prestacions als esportistes (assegurances, equipament,….), però sobretot, un rellançament d’un espai mediàtic per a tots tipus d’esports, a fi d’assolir-ne el reconeixement social. Aquest darrer punt té algunes expressions prou dignes mitjançant la premsa comarcal i la Xarxa de Comunicació Local, però en resta pendent la seva difusió més general, en detriment, necessàriament del món del futbol professional.

Aquest canvi de tendència només es pot produir de manera gradual però sense una reivindicació continua no canviarà. Ara mateix cal abordar la problemàtica de la fiscalitat de l’esport (IVA, obligacions tributàries dels clubs com entitats esportives sense afany de lucre,…), però també com tractar l’aparició d’empreses (SL o SCP) o franquícies que exploten la demanda d’esports de moda (triatlons tipus Ironman o semblants), i també les grans dificultats en la presència internacional de l’esport català.

El treball coordinat amb la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes hauria de començar a donar més resultats, però no és així, ja que per raons polítiques l’Estat espanyol no té en compte ni el teixit associatiu català, ni la vocació internacional dels nostres esportistes. Malgrat les dificultats, els esportistes catalans no es desmoralitzen. Són uns grans amants de les seves especialitats, i pel fet de gaudir-ne totes les adversitats són poques. El problema és que això no pot continuar així. Cal una nova empenta, somoure més coses, més gent i més implicació de les institucions. Parlar clar!

L’esport no és per fer negocis però la gent n’ha de poder viure per a que sigui viable i sostenible. L’esport no pot gaudir de facilitats diferents d’altres sectors com la cultura o la cooperació però tampoc pot quedar penalitzat en forma de gravàmens o requisits afegits.  En l’esport conflueixen cada dia més obligacions legals, no sols de tipus esportiu sinó també corporatiu.

Sobre aquestes darreres, les altes a la seguretat social dels entrenadors o monitors, cobrament d’IVA per inscripcions o d’altres serveis, obligacions de transparència si reben subvencions, tributació per beneficis,… generen una complexitat afegida que en la majoria dels casos suposarà un cost més, ja que s’haurà de reconduir cap experts o gestories.

L’esport també viu atrapat en l’espiral comercial i material a la qual han sucumbit tantes i tantes activitats. El nostre món, i en consonància les institucions i les legislacions, s’ha convertit en un espai de mercadeig sense precedents. Potser per això, un dels grans reptes dels esportistes és apartar a les categories més infantils o juvenils d’aquesta diabòlica inclinació, consistent en que tothom vol guanyar al cost que sigui, propi dels sistemes deshumanitzats que entre tot estem construint.

El vergonyós espoli del patrimoni del CADCI, i el silenci de partits i sindicats. Una ferida oberta

Escut del CADCI

Josep Maria Bellmunt

El líder del POUM, Andreu Nin, el dirigent comunista i secretari general de l’UGT de Catalunya, Antoni Sesé, el vicepresident del Barça, Nicolau Casaus, el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, el famós pedagog, Alexandre Galí, els dirigents d’Estat Català, germans Badia, l’historiador Josep M. Ainaud de Lasarte, el dirigent del BOC i Acció Catalana, Miquel Sanchis, el comissari de propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, els activistes del complot del Garraf, Daniel Cardona i Jaume Compte, tots ells, i molts més noms coneguts, i alguns que ara no es poden demostrar documentalment (per l’espoli i la pèrdua de d’una part dels arxius), eren socis del CADCI, que també comptava amb la col·laboració de destacats intel·lectuals, com l‘escriptor i historiador Carles Rahola (assassinat pels franquistes), o el mateix Pompeu Fabra, una entitat amb seu central a la Rambla Santa Mònica de Barcelona, que ha estat la màxima receptora en nombre dels anomenats “papers de Salamanca”, però que inexplicablement, 38 anys després de les primeres eleccions “democràtiques” segueix espoliada.

Seu del CADCISeu del CADCI a la Rambla de Santa Mònica a Barcelona. Actualment seu de la UGT

L’any 1986 el Ministeri de Treball, propietari de l’edifici després de l’espoli franquista, va permetre al sindicat UGT instal·lar-se al local a compte de la “devolució del patrimoni sindical”. La UGT n’havia demanat la cessió, i en la resolució del Ministeri que ho aprovà, es pot llegir que se li concedeix “ al no haber terceros interesados con mejor derecho, y haber sido acreditadas las necesidades del solicitante”. Una veritable vergonya, més si és té en compte que dos anys abans, el 1984 el seu legítim propietari, el CADCI, havia posat una demanda  per a la seva devolució. Ara, i des del 1996, l’entitat només disposa d’un petit desptax al seu propi edifici.

Però com hem arribat fins aquí?

 

Creació del CADCI

Després d’algunes reunions als Quatre Gats, el març del 1903, catorze dependents provinents del comerç (els saltataulells) i del món industrial, van fundar El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), amb la voluntat de ”lluitar per les reivindicacions catalanes enfront de l’acció tirànica de l’estat”, alhora que afavorir la instrucció com eina de promoció i el mutualisme. La voluntat era de pluralisme, però inicialment els socis havien de ser assalariats, però després es van crear la secció de botiguers (els autònoms), i també de soci protector (aportacions).

L’entitat es va estructurar en seccions. La secció de Propaganda Autonomista. La d’Educació i Instrucció, que va crear les Escoles Mercantils que impartien classes de tot tipus a tothom que es matriculés. S’impartien matèries com matemàtiques, comerç, química, cal·ligrafia, castellà, anglès, francès, o les primeres classes de màrqueting,  també classes de català per immigrants. La secció de Socors Mutus, proveïa subsidis per atur, malaltia, vellesa o defunció i també serveis mèdics.

Casa del Mar CADCI

Casa del Mar del CADCI

Posteriorment s’hi van afegir la secció d’Organització del Treball, una secció clarament reivindicativa, que va començar a dirigir, confluint amb d’altres organitzacions obreres, les demandes dels dependents mercantils de Barcelona, com el descans dominical, la setmana anglesa, campanya pro-tancament  a les 8 de la nit, salari mínim, vacances estivals, contra el treball intensiu, o finalitzar amb el règim d’internat que obligava als treballadors a dormir als locals, donant impuls a la creació del gremis professionals. També sota el seu impuls es va celebrar el 1913 la Primera Assemblea de Dependents de Catalunya.

Cases barates del CADCI a PedralbesEntre moltes accions es van crear cases per obrers, les famoses cases barates del CADCI a Pedralbes (imatge) que va inaugurar Francesc Macià (1932), i també a Sarrià.

La secció d’Esports i Excursions, amb una activitat excursionista molt intensa des dels primer moment, va potenciar posteriorment la vessant esportiva, adquirint un Camp d’esports al carrer Muntaner. Disposava d’equips de futbol, atletisme , tir, esgrima, esquí  i d’altres, així com un club de Mar amb local al Port de Barcelona, i  amb seccions de rem i vela.

Manifestació CADCI 1932Manifestació organitzada pel CADCI el 1932 en suport a l’Estatut, que reconeixia el dret d’autodeterminació

En pocs anys, passà del catalanisme imperant a l’època, marcat per la Lliga (Cambó i els coneguts emresaris Jorba havien estat socis protector), a convertir-se en la primera gran entitat clarament separatista i bressol de molts dels principals esdeveniments obrers, tendència que ja mai més abandonaria. El creixement del  CADCI va ser exponencial. Entre 1920-25 el CADCI tenia al menys uns 10.000 socis, encara que potser molts més, però manca documentació. Cal recordar que per la mateixa època la poderosa CNT tenia uns 110.000 afiliats a tot l’estat. En el període 1931-36 s’apropava als 20.000 socis, 30.000 segons altres fonts, tot un rècord. A més de la seva seu central, a Rambla Santa Mònica, tenia locals a Sabadell, Terrassa, Mataró, i moltes altres poblacions.

Entre molt altres esdeveniments, al CADCI es va fundar Estat Català el 1922, o el 1923 s’hi va signar el primer pacte GALEUSKA entre partits nacionalistes de Galicia, el País Basc i Catalunya. La majoria de dirigents del CADCI també formaven part de la constitució original del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 1932 el CADCI va organitzar una multitudinària manifestació en suport a l’Estatut del 1932, que reconeixia el dret d’autodeterminació.

La connexió irlandesa.

L’independentisme del CADCI ha esta sempre d’acció i sense concessions, per això ha sigut incòmode per a molts sectors, i es va emmirallar en la lluita per la independència irlandesa, i va mantenir contactes amb les organitzacions independentistes d’aquest país, així com va participar en actes en el seu suport, com quan la mort per vaga de fam, després de quaranta dies, del batlle de Cork.

 

Repressió

http://www.elpunt.cat

Local del CADCI bombardejat per l’Exèrcit el 1934.

El 1919 el CADCI rep la primera clausura per un enfrontament a la Rambla entre catalanistes i la policia i membres de la Liga Patriòtica Española. El 1923, amb el cop d’Estat de Primo de Rivera, alguns dels seus dirigents són empresonats, i una nova junta titella formada per membres  del “Sindicato Libre” (organització integrada per carlistes, i pistolers de la patronal, responsable de l’assassinat del molts sindicalistes, entre ells, Salvador Seguí ) incauta el local de la Rambla i es fa càrrec de l’entitat. El 1925 el CADCI es clausurat degut a la impossibilitat de controlar les seccions comarcals.

Recuperació seu CADCI 1936El 1931 amb l’arribada de la República el CADCI recupera la legalitat i el local (imatge), i aconsegueix la màxima afiliació. Durant els fets del 6 d’octubre del 1934, un grup d’uns 20 dependents del CADCI es fa fort a l’edifici i s’enfronta a l’exercit que bombardeja el local, on hi moren Jaume Compte, Manuel Gonzalez Alba i Amadeu Bardina. L’edifici es saquejat, el CADCI de nou clausurat, i els seus dirigents empresonats. El seu  secretari Institucional, Joan Ferrer Àlvarez, morirà a presó.

CADCI CartellAmb el triomf del Front Popular el CADCI torna a ser legalitzat i recupera el local de la Rambla.

Durant la guerra la UGT va voler absorbir el CADCI, que incomodava per la seva ideologia independentista, i va intentar que s’integrés a la seva Federació Mercantil , però no se’n va sortir, i per evitar el traspàs de gent catalanista del sindicat al CADCI, UGT va mantenir el nom de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat:  AFGC-UGT

 

Dictadura feixista 

La dictadura franquista incauta tot els bens del CADCI. El local de la Rambla Santa Mònica va passar a mans de la Falange i mitjançant un decret del 31 de gener de 1944, es va entregar al Ministeri de l’Exèrcit. La resta d’immobles també van ser espoliats i van seguir camins diferents de la mà dels feixistes.

 

La Transició i l’actualitat. Continua l’espoli

Quan el 1977 Tarradellas, que havia sigut soci del CADCI, i on hi havia estudiat, va pactar el seu retorn amb el president espanyol, Adolfo Suárez, segons fonts orals va ser contactat pel llavors president de l‘entitat a l’exili, Joaquim Nuñez, sindicalista i home d’acció que acompanyà Francesc Macià en el complot de Prats de Molló, i posteriorment Creu de Sant Jordi, que va entregar al CADCI. Nuñez va demanar a Tarradellas que ajud els ajudés i intercedís per legalitzar el CADCI, però aquest sembla que no se’n va sortir o no va fer la gestió. Cal recordar que així com es va legalitzar tots els partits d’esquerra (PCE, PSUC….) no va passar el mateix amb els partits i entitats independentistes. ERC no va ser legalitzada, el CADCI tampoc, i no es va poder inscriure fins gener del 1979.

Tot el patrimoni del CADCI a comarques havia estat trossejat, venut, enderrocat per construir-hi, etc, però el local de Rambla Santa Mònica no.

L’any 1986 el Ministeri de Treball, tal i com s’ha explicat al començament de l’article, va cedir el local a la UGT, i va ignorar la demanda que havia fet el CADCI. El fet que la llei de devolució sindical de l’espoli franquista nomé afectés inexplicablement  a sindicats i partits va evitar que les entitats, com el CADCI, així com molts Ateneus i particulars, poguessin recuperar allò que el feixisme els havia robat.

En una posterior negociació amb intercessió de la Generalitat, que no té cap capacitat real sobre el patrimoni espoliats, UGT es va avenir a deixar un petit despatx a l’immens edifici de la Rambla als seus legítims propietaris, el CADCI, que malgrat tot segueix actiu i treballant pel país, i col·laborant en diferents campanyes com la de sobirania fiscal, i sempre amb l’amenaça latent de ser foragitat de nou de casa seva, la que es va adquirir amb l’esforç del seus associats.

Des de la celebració de Barcelona Decideix, en que el CADCI va col·laborar activament, les relacions amb UGT han empitjorat i l’amenaça de fer fora de casa seva al CADCI es repeteix, segons indiquen fonts de la mateixa entitat, “perquè es compromet les activitats sindicals”.

Potser el futur del CADCI va indestriablement lligat a la llibertat de Catalunya, i quan aquesta sigui lliure el CADCI veurà reconeguts els seus drets, però el CADCI segueix lluitant per aconseguir la independència, com sempre, sense matisos, per dignitat i per la memòria dels milers dels seus socis que van ser assassinats o van patir presó i represàlies per defensar a Catalunya,

Tots aquells que vulgueu col·laborar amb el CADCI podeu contactar al correu cadci@cadci.net

3+2=extorsió

Cartell SEVicenç Plans

Cartell del Sindicat d’Estudiants

Els sindicats d’estudiants universitaris i d’ensenyaments secundaris (a partir de 3er. d’ESO), han convocat una vaga per avui i demà com a manifestació de la seva disconformitat amb la nova norma estatal que regularà els estudis universitaris amb graus de 3 anys i màsters de 2 anys. Com informa Vilaweb, tot fent una anàlisi comparada amb altres països d’arreu d’Europa, el problema rau en la diferència de preu dels graus respecte dels màsters. Efectivament, quan un jove segueix normalment l’itinerari educatiu es troba que pot haver completat el grau amb 21 anys. I just en aquest punt, quan està en millors condicions de continuar estudiant, s’haurà d’enfrontar a altes despeses si vol completar un màster.

Els costos del màster respecte del grau es poden multiplicar per tres o per quatre en funció de l’especialitat. Atès que els graus tenen més alumnes i són més generalistes, els costos es poden repartir millor, segons manifesta encertadament el Sr. Antoni Castellà i Clavé (1970) des de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Tanmateix, no passa el mateix amb els màsters, on hi ha més especialització, menys alumnes i es requereixen més dotacions de materials o d’excel·lència, i en conseqüència els costos es disparen. L’actual model de 4+1 (o fins i tot, de 5+2) homogeneïtza els costos entre els diferents nivells formatius, i per això és més assumible per a les economies domèstiques dels estudiants o de les seves famílies.

Ara per ara, llevat d’una eficient política de beques, la supervivència per a molts estudiants passarà per haver de demanar un crèdit bancari o préstec d’alguna mena. En aquest sentit, el Consell Interuniversitari de Catalunya podria jugar-hi un paper molt actiu, ja que en l’accés a la universitat el component econòmic cada dia tindrà més importància. De fet, indirectament pot acabar millorant el sistema universitari públic, ja que els estudiants que es plantegen l’accés universitari malden per obtenir les millors qualificacions a fi de poder entrar en una universitat pública, sempre més barata.

Les privades, presencials o a distància, es forneixen d’alumnes amb capacitat econòmica però sense les millors qualitats acadèmiques. Si no canvien les coses, i per a la majoria d’estudiants, als 22 anys hauran de signar contractes de crèdit, normalment a retornar a  5 o 10 anys, des de la seva subscripció, fet que a la pràctica es tradueix en un termini de devolució, amb sucosos interessos per a les entitats financeres, de 3 a 8 anys. I tot plegat, suposant que hom tingui feina a l’acabar el màster, i la feina estigui remunerada amb un sou suficient… La realitat és que el recent titulat universitari de màster amb un deute considerable a les espatlles s’haurà d’agafar al que sigui per a poder atendre les seves obligacions. En molts casos, de forma excessivament precària, qui sap si fins a l’extorsió.

A Catalunya, mitjançant l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris només es donen ajuts parcials de postgrau dins del programa de cooperació amb el Québec. Certament, costa d’entendre que es doti tota una agència per tant poca cosa. Algú diria, potser encertadament, que és una “menjadora” més, a la mida d’algú, quan tant estudiants brillants, que tots coneixem, abandonaran una prometedora carrera per fer de taxista o de caixer, ja que necessiten tenir ingressos. Per més sorpresa, cal tenir present, d’acord amb la lletra petita dels préstecs vinculats a taxes universitàries, que la seva manca de devolució bloquejarà per sempre més, “in etérnum”, la possibilitat de tornar al sistema públic universitari. Aquesta situació no admet cap excepció, fins i tot en el cas dels préstecs vinculats a ajuts públics.

vplansperiodista.webnode.cat

L’espoli de l’art català. Meravelles que haurien de retornar a Catalunya i que l’estat espanyol mai ha reclamat

Josep Maria Bellmunt Bardas

L’espoli de peces d’art durant conflictes bèl·lics, la venda de patrimoni artístic de forma il·legal per condicionants econòmics, o simplement el robatori en períodes d’inestabilitat política, és un tema recurrent en la història de l’art, però la majoria de països lluiten pel retorn de les peces d’art espoliades.

Els Marbres d’Elgin, procedents del Partenó d’Atenes, la pedra de Rosetta egípcia o la màscara de la reina Idia de Nigèria, que es troben al Museu Britànic de Londres, el bust de Nefertiti al Museu de Berlín, la col·lecció de Machu Picchu emmagatzemada al Museu Peabody de la Universitat de Yale, als Estats Units, o l’anomenat zodíac de Dendera egipci, són algunes de les moltíssimes meravelles en litigi. Però a Catalunya també en tenim de peces espoliades, algunes gairebé del nivell de les citades, i que van sosrtir del nostre país davant de la desídia (a vegades la impotència) de les autoritats de l’època. Repassem quatre casos.

 

Les Bíblies de Rodes i Ripoll (segle XI)s 

Són dues de les grans peces que haurien de retornar a Catalunya i que el govern mai ha reclamat oficialment, sí que ho ha fet  l’Ajuntament de Ripoll. Considerades entre els còdex més rics produïts a l’Edat Mitjana, en total eren 3 exemplars creats al Monestir de Ripoll. En queden 2.

Escenes Vida Salomó. Bíblia de RodesEscenes de la vida de Salomó de la Biblia de Rodes ( Biblioteca Nacional de França, a París)

La Bíblia de Rodes, va ser un regal de l’abat Oliba a la comunitat benedictina del monestir de Sant Pere de Rodes al segle XI, quan es va consagrar la seva església. És bessona de la de Ripoll, i ambdues són volums de gran format que a més de les Escriptures, pròpies de totes les bíblies, també contenen comentaris, pròlegs, sumaris, el que segons els experts augmenten el seu valor, a part de l’artístic, per contenir informació de l’època medieval, i també per considerar-se escriptura carolíngia pura.

La Bíblia va ser espoliada per les tropes franceses , a finals del segle XVII, concretament pel duc Anne-Jules de Noailles, mariscal de l’exèrcit de Lluís XIV, o potser el seu fill. El cas és que es van vendre al rei Lluís XV amb molts d’altres documents catalans (uns 200). Actualment es troba a la seu Richelieu de la Biblioteca Nacional de França, a París.

La Bíblia de Ripoll, era una còpia de la primera original, que va desaparèixer a l’incendi del 1835. Feta pels monjos del Monestir de Sant Víctor quan les dues abadies es van unir l’any 1070. Al segle XVII, el manuscrit va anar a parar al Vaticà a través d’un nebot del papa Pau V. Ara és troba a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, on només pot ser consultada per investigadors o estudiants de doctorat.

 

santa maria del mur

Pintures DE l’absis de Santa Maria del Mur (Museu de Boston)

Santa Maria del Mur i el romànic català.

Una de les moltes obres d’art romàniques espoliades.

L’any 1919, les pintures murals de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà), van ser adquirides als capellans i alcaldes dels pobles a preu de saldo per uns col·leccionistes nord-americans, sense el coneixement de les llavors migrades institucions catalanes. Aquests, amb l’ajut de l’antiquari Ignasi Pollak, i de l’industrial i traficant d’art català, Lluís Plandiura, posteriorment influent en el regim franquista, les van fer arrencar immediatament per tècnic italians, i van acabar al Museum of Fines Arts de Boston.

Sembla que el desencadenant va ser la divulgació internacional del romànic català, quan al 1911 Josep Pijoan va publicar el tercer fascicle de “Les pintures murals catalanes”, el que va atraure l’avidesa de col·leccionistes internacionals.

La Junta de Museus de Catalunya, llavors en mans de la Mancomunitat, va iniciar una lluita legal per tal de recuperar aquesta i d’altres col·leccions, sense practicament cap suport estatal, i va haver d’acabar negociant amb els mateixos traficants, però no es va poder evitar la marxa de les pintures de Santa Maria del Mur.

A partir d’aquets fets es va accelerar la decisió d’arrencar i traslladar a Barcelona tot el que es va poder, per salvar el patrimoni romànic català (Taüll, etc), que sinó hagués desaparegut absolutament del nostre país.

 

Els sepulcres dels  Comtes d’Urgell (1303)

sepulcre Ermegol IXSepulcre Ermengol IX, Comte d’Urgell (Closter Museum, New York)

El Monestir de Santa Maria de BellPuig de les Avellanes (terme d’Os de Balaguer a La Noguera), fou fundat pels Comtes d’Urgell, Ermengol VII i la seua muller Dolça de Foix l’any 1166. Contenia els seus sepulcres i els de molts dels comtes i familars.

L’any 1906 el banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol, que havia adquirit l’edifici, que fins llavors havia estat un convent de la Trapa, va vendre el sepulcres dels Comtes d’Urgell a un antiquari de Vitòria, pel preu de quinze mil pessetes, i aquests van acabar al Cloisters Museum, la part de Museu Metropolità d’Art de Nova York, dedicat a l’època medieval.

Sepulcre Àlvar Rodrigo comte d'Urgell

Sepulcre d’Àlvar Rodrigo i Cecilia de Foix, Comtes d’Urgell  (Closter Museum, New York)

El ressò va ser important, i el bisbe d’Urgell que n’era el propietari legítim en va reclamar el retorn, i fins i tot Francesc Macià que llavors era diputat a Corts, va maniobrar per poder recuperar els sepulcres, però no es va aconseguir.

Les restes dels comtes van ser retornats l’any 1967 en unes petites urnes de pedra

L’any 2010 hi va haver una iniciativa del diputat de Convergència i Unió (CiU) i alcalde de Sort, Agustí López, i es va presentar al Parlament de Catalunya una proposta de resolució en què s’instava a la Generalitat a negociar el retorn dels sepulcres, però sembla que no ha reeixit.

 

El retaule de Sant Jordi de la Generalitat  pintat per Bernat Martorell ( 1435)

Martorell-retaule_jordiReconstrucció del Retaule a partir de les taules conservades als diferents museus; falta el Calvari que hi hauria a la part superior, sobre la taula central, i la predel·la, tots dos desapareguts

El retaule de 7 peces de Sant Jordi va ser pintat per Bernat Martorell, el gran mestre del gòtic català, per encàrrec de  la Generalitat de Catalunya per a la capella dedicada al sant a Palau. Esta datada cap al 1435 (1434-1437).

El 1499 l’obra encara era a la capella, perquè consta en un inventari,  però posteriorment (no es coneix quan) va desaparèixer de la Generalitat, per reaparèixer uns 350 anys després, el 1867, com a part de la col·lecció de Francesc de Rocabruna, baró de l’Albi.

L’antiquari francès Dupont va adquirir-ne les quatre peces laterals, que tres anys més tard hauria venut a Théophile Beline, per passar després a mans de la Societé des Amis du Louvre, que al seu torn les va donar al museu parisenc l’any 1905. La peça central va ser adquirida per a la col·lecció del Marquesat de Ferrer-Vidal, el 1906, i posteriorment va acabar venuda al filantrop nord-americà Charles Deering, que va residir un temps a Catalunya, i va acabar al Museu de Chicago el 1917. La peça superior del retaule formà part de la col·lecció de John G. Johnson i va ser cedida l’any 1917 al Museu d’Art de Filadèlfia.

Sembla ser que les peces va ser venudes com a pintura francesa, fins que es va demostrar que eren catalanes i que formava part del retaule de la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

 

Bibliografia:

Ainaud de Lasarte, J. 1973. Guia del Museu D’Art Romànic. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Borràs, Mª L. 1985a. “Lluís Plandiura”. Coleccionistas de arte en Catalunya. Barcelona: Biblioteca de La Vanguardia. 21-40. (Col·leccionable)

Campillo Quintana, Jordi. 2006. L’Espoli del patrimoni arqueològic i històric-artístic. L’Alt Pirineu català al segle XX: Universitat de Barcelona. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia.

https://www.vatlib.it/home.php?pag=cataloghi_online

http://www.bcn.cat/publicacions/bmm/pdf_historic/28_BCN_Metropolis_Mediterrania/absis_viatgers.pdf

http://www.abc.es/20100806/comunidad-catalunya/generalitat-tantea-compra-sepulcros-20100806.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Junta_de_Museus_de_Catalunya

http://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Santa_Maria_de_Bellpuig_de_les_Avellanes

https://monestiravellanes.wordpress.com/

http://www.metmuseum.org/visit/visit-the-cloisters

http://www.ccma.cat/324/titol/noticia/806286/

http://www.bnf.fr/fr/collections_et_services/dpt_cpl.html

http://www.georgeglazer.com/archives/maps/archive-world/catalan.html

http://www.world-mysteries.com/sar_10.htm

http://www.ara.cat/cultura/Retaule_de_Sant_Jordi-MNAC_0_671333011.html

http://www.ccma.cat/324/El-retaule-de-sant-Jordi-torna-a-Catalunya-a-traves-duna-mostra-de-gotic-al-MNAC/noticia/1667572/

http://metode.cat/Noticies/Sant-Jordi-i-el-drac