Category: 2015

La independència: Percepcions que enganyen els sentits

indyLluís Turró

Per molt que corris, mai enxamparàs l’arc de Sant Martí. Les gotes de pluja, travessades pels raigs solars, formen un espectre de colors visible des d’una distància i angle determinats. Quan t’apropes, són noves gotes les que et mostren l’espectre, perdent el reflex de les anteriors. En la mesura que la densitat de les gotes disminueix, l’arc de Sant Martí es torna més feble i desapareix.

La lluna sembla acompanyar-nos mentre passegem per la nit. La velocitat amb que desapareixen els objectes més propers comparada amb la permanència dels més llunyans provoca aquest efecte. Per comprovar-ho, i posant una mica d’imaginació, posem una fulla de paper a 10 metres i mirem-la fixament. Ara, posem-nos una fulla de paper a 10 centímetres de la cara, però deixant espai per veure l’altre fulla. Costa poc d’imaginar que si ens moguéssim lateralment mig metre, la fulla més propera hauria desaparegut, mentre que la fulla a 10 metres continuaria sent perfectament visible, “acompanyant-nos”. La lluna és a una distància mitjana de 384.399 kilòmetres. L’efecte es magnifica.

El Govern ha creat la percepció que la independència de Catalunya és a tocar. Encara que per molt que ens hi acostem continuï estant a la mateixa distància: un referèndum per la independència i una declaració o proclamació de la mateixa. Mentre, per estar entretinguts, unes bones estructures d’estat. Aquesta va ser promesa electoral del 2012, les famoses eleccions sobiranistes. Aquesta és la promesa electoral del 2014. Els petits canvis aplicats són, que en cas de no ser negociable el referèndum per la independència el 2016, llavors es faria una proclamació ja anunciada. Obliguem i donem temps perquè l’estat espanyol ens faci una oferta. Mentre, perdem la il·lusió guanyadora del 2012. Una crisi ben passada pot amb tot.

A tot això, tenim els representants de la societat civil “acompanyant-nos”, negociant per nosaltres. Algú recorda alguna assemblea on s’hagin presentat els projectes per votar-los? Algú va votar la “V”“El país que volem”? La “Gigaenquesta”? Hem dit en algun moment dit que acceptaríem tornar a fer un referèndum el 2016? Els nostres representants creen la percepció d’estar negociant per nosaltres, però sense haver-nos preguntat mai.

La font d’informació respecte el que tenen preparat és el full de ruta en procés a la taula de partits. Culmina amb un “En qualsevol cas, restaria oberta la possibilitat de negociar, des de la sobirania pròpia, noves formes de relació amb l’Estat espanyol”. Van fent la incerta tercera via.

Caldrà anar preparant movilitzacions i tenir clar que poc podem comptar amb la Lluna 

Per què li diem eleccions quan es diu Independència?

Manifestació per laJosep Maria Bellmunt.

Les darreres noticies sobre el procés de negociació per unes eleccions han pres un aire grotesc i surrealista, la pugna constant, la sensació de conflicte abans de començar res és ara el que ens trobem. El darrer punt de disputa és que el President de la Generalitat que demanava una llista unitària per fer eleccions, diu que acceptaria llistes separades, però sempre i quan els independents només vagin a la seva llista i no a la d’ERC, no diu res d’altres partits ( CUP, etc..). Avui mateix el coordinador general de CDC, Josep Rull, ha instat a ERC a deixar clar en la taula de negociació amb Artur Mas que ERC no inclourà independents a la seva llista electoral. Tot plegat decebedor, infantil, barroer.

Hi ha dites que diuen alguna cosa així com que quan has perdut el camí el millor és intentar tornar al punt de partida. Provem-ho. Bé, de fet tornar al punt de partida seria tornar al 2009 a l’esperit d’Arenys i de les consultes populars, és el començament de tot plegat, però per explicar el que ha passat des de llavors fins ara amb un mínim de garanties, l’article es faria molt i molt llarg, hi ha molt per dir, queda pendent, saltem uns anys i anem al 2012.

Després de la manifestació massiva del 11-S 2012, el president Mas pren el compromís de fer eleccions per poder consultar el poble català si vol un estat independent, amb l’argument que el partit que governa no tenia en el seu programa electoral cap altra reclamació que no fos el pacte fiscal. De fet la gent que va sortir al carrer no demanava eleccions, ni tampoc ben bé una consulta, sinó la independència, però a tothom, evidentment, li semblà que la millor forma és aquella en que tots els catalans puguin decidir votant-hi a favor o en contra. Calia fer eleccions per això?, bé, Mas va decidir que sí.

Després de fetes les eleccions, declaracions de sobirania, anades al Congrés, més declaracions, més manifestacions, cadenes, concentracions en forma de V, el país pintat de groc, tot tipus de merchandising “indepe”, i finalment es decideix, davant l’oposició coneguda des de feia anys de l’estat espanyol, de fer fa una consulta que amb el pas del temps es transforma en “un procés participatiu”, no oficial, ni vinculant. El resultat és de tots conegut. I ara resulta que hem de fer novament eleccions, per a poder construir estructures d’estat i per “ fer una consulta oficial”, que l’estat espanyol ens ha negat i ens negarà.

Cap estat que s’ha declarat independent ha construït estructures d’estat paral·leles, ésimpossible, sinó que s’ha fet càrrec de les que hi han en el seu territori (prèvia negociació), però resulta que una que avançava sola, com era la sobirania fiscal, ha estat frenada tot el que s’ha pogut pel mateix govern i els que li donen suport políticament, i en part socialment.

És per això que cal retornar al punt de partida, la demanda una part de la població, que sembla majoritària, segons els resultats electorals i del “procés participatiu”, és la d’un estat independent d’Espanya, no eleccions. 

Tenir una majoria al Parlament favorable a la independència es necessari, ara ja li tenim, o potser no? (que dir dels diputats d’Unió federada amb CDC, tornaran a anar junts en les futures eleccions?).

Cal deixar clar que no ens importa massa qui vagi a les llistes, sinó que és el que faran. Per això l’obsessió gairebé malaltissa de construir llistes de “famosos”, no porta enlloc. Pot arribar a passar com en aquelles pel·lícules que ajunten molts actors coneguts, alguns al final de la seva carrera, però que l’argument no es bo, i que el resultat final del film és força dolent.

No ens deixem confondre, tornem al començament, i que tots els partits favorables a que Catalunya sigui un estat independent del regne d’Espanya, deixin clar que si disposen de la majoria parlamentària, ara o en el fútur, declararan la independència, i també quin és el seu full de ruta per arribar-hi. No  hi ha més.

 

 

Podemos com excusa quan no s’han fet els deures

Via CatalanaJosep Maria Bellmunt

Podemos un cavall de Troia pel procés, diu Josep Rull, Podemos ha arribat per fer-li el llit a l’independentisme diuen altres, Pablo  Iglesias és un  salvapàtries i un messies, apuntava Pilar Rahola a La Vanguardia, centenars d’articles i notícies, milers de comentaris a les xarxes socials, alguns d’una virulència inusual, fent èmfasi en el mal que farà el partit de Pablo Iglesias a la causa independentista.

Però si analitzem fredament la situació, estupefacció seria la paraula més adequada per definir l’estat que provoca aquest allau de declaracions, o com a mínim sorpresa. No cal negar que Podemos no és un partit favorable a la independència de Catalunya, ni que a dins seu sembla que hi ha persones especialment predisposades no només contra l’independentisme, sinó contra el catalanisme més bàsic, inclús elements feixistoides, i nosaltres mateixos hem estat dels primers que ens n’hem fet ressò des d’aquest mitjà, però una vegada constatat tot això, i informat, la pregunta és… i que esperaven els dirigents catalans que passes?

Que sectors populars de l’estat espanyol, amb els suports que es vulguin imaginar a darrera, obscurs o no, s’organitzin-se prometent que acabaran amb la corrupció i que transformaran Espanya, no sembla res estrany veient “la que estava i està caient”, afegit al descrèdit dels dos principals partits al Congrés. Que això doni esperances a milions de persones, i que conseqüentment els votin, no és res que hagi de sorprendre.

I del fet que els nostres dirigents fixin la seva mirada de forma obsessiva i sorpresa en Podemos en podem treure algunes reflexions, i la primera és que és una molt mala noticia, perquè sembla una forma de evitar afrontar la situació real del procés, i potser perquè no hi ha respostes, i és evident que això denota que tenim un problema greu, bé, segurament més d’un.

Ara que ens trobem en un moment clau en que s’han de prendre decisions reals, i no simbòliques, constatem que els dirigents polítics i socials que han capitalitzat l’onada groga del moviment independentista es mostren  absolutament desorientats, i que no sembla que hi hagi cap full de ruta real, sòlid i seriós.

Ara que el temps de les grans “performances”(manifestacions, vies, cadenes, etc..) està esgotat, veiem com el moviment sembla absolutament encadenat a dinàmiques partidistes, i que el seu impuls està frenat, amb tics més propis d’altres temps, que de les necessitats actuals.

Si aquesta situació no canvia amb rapidesa, i no sembla que hi hagin de senyals al respecte, es permetrà que el procés perdi gas a marxes forçades, i llavors és possible que també a Catalunya, la força del nou partit d’Iglesias acabi arravatant el carrer a l’independentisme, i també s’emporti una part de les persones que havien apostat pel projecte independentista com a solució.

Segurament el fet de que el procés s’hagi allargat més de dos anys, sense cap resultat real, ha donat temps, no només per l’aparició de Podemos, sinó a que l’estat espanyol, i els seus poders fàctics, inicialment desconcertats, sorpresos, i gairebé noquejats, hagin pogut posar-se de nou dempeus i preparar-se per un conflicte de desgast, en la que ells com a més poderosos i sobretot com a dipositaris de la “intendència” ( els recursos econòmics i d’altres) són ara ja molt més difícils d’abatre.

Una conjunció de factors que van des de la mentalitat amateur i autonomista d’una part importants dels nostres dirigents, a la falta de decisió en moments claus, així com al fet de no haver treballat ni haver-se implicat a fons en els problemes reals socials i econòmics des de l’independentisme, deixant el camp lliure a altres moviments, tot plegat ens ha portat fins aquí. No hi ha res finalitzat encara, però si perdem un altre “round”, la recuperació serà ja molt i molt difícil. El temps ara ens va a la contra.