Category: Articles

Voluntat sotmesa

Barcelona. ConvocatòFoto de la concentració convocada a través de les xarxes socials “Sant Jaume plena d’estelades”. 5 de maig del 2012

 

Lluís Turró (@llturro)

Fa poc, en una entrevista feta per Ara o Mai, Elisenda Paluzie avisava: “En un context com el nostre, que és no acordat amb l’Estat, el problema de fer la declaració és ser capaços de fer-la efectiva, amb decrets o lleis immediats que suposin el control de la hisenda, territori i infraestructures energètiques. Això implica un grau de força política, cohesió, autoritat i determinació del govern enormes. Dubto que hi sigui.”

Poc després, Raül Romeva amenaça l’estat amb una DUI, a l’hora que deixa la porta oberta a:”parlar de federalisme, a condició que el subjecte a federar sigui una Catalunya sobirana.”

Quasi al mateix moment, Jordi Sànchez s’apunta a la festa de la DUI mentre proposa als catalans el dia de la marmota tot dient:

“Un triomf de l’independentisme el 27-S no implica cap declaració unilateral d’independència tot seguit, ni al setembre ni a l’octubre. És més, cal que el govern es torni a dirigir al govern espanyol per pactar el referèndum negat el 9-N, que en un termini raonable permeti discernir de manera inequívoca si Catalunya vol ser independent.”

Un problema de voluntat

Tal i com avisa Elisenda Paluzie, sense determinació no anem enlloc. El comportament d’alguns dels nostres líders és més semblant al del nen que protesta, que al de l’adult un cop presa una decisió. Si ja saps on vas, el missatge és inequívoc. Si anem a per un estat independent, les declaracions de Romeva i Sánchez sobren.

Vull recordar que el punt de negociar un referèndum per la independència amb l’estat espanyol no hi era a l’acord de creació de Junts pel Sí. Anant més enllà, en l’acord es deia:

“Procés cap a la creació d’un estat independent. Si els ciutadans de Catalunya escullen, a través de les eleccions del proper 27 de setembre, una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent.”

Aquest text desapareix en la web de la candidatura i en el seu lloc podem trobar un lacònic:

“Si el 27 de setembre aconseguim una majoria clara i àmplia al Parlament de Catalunya començarem l’última etapa del procés per aconseguir la plena sobirania. La candidatura de Junts pel Sí vol construir un país nou perquè les futures generacions puguin gaudir d’un futur millor i més just.”

Es a dir, canviem “estat independent” per “plena sobirania”. I el que és pitjor, canviem la “majoria de diputats independentistes” per “una majoria clara i àmplia” i, s’entén, sobiranista.

Un malpensat diria que, un cop aconseguit el pacte pel Junts pel Sí, tornem als vells missatges. Retrets al l’estat espanyol, rebequeries i poc més.

Recordeu el “nacionalista és més que independentista”? Doncs sobiranista deu ser encara més. Potser com independentista amb la voluntat sotmesa. Ho haurem de preguntar.

La independència no entén de misèries partidistes

via catalanaDr. Oriol Domènec

És possible que més de 300 anys portant la marca de l’esclau ens hagin afectat la genètica en algun cromosoma? Ho dic perquè sembla que ens hàgim tornat mesells o, pitjor encara, masoquistes.

En cap manifestació dels últims Onze de Setembre no ens importava gens si la gent que teníem al costat era de dretes o d’esquerres, àcrata o de la crosta, però els polítics, enfangats en les seves misèries partidistes, sembla que vulguin engegar-ho tot a rodar. És incomprensible; el poble de Catalunya no ho pot entendre.

L’entusiasme de la darrera manifestació i del referèndum del 9 de novembre no es va voler canalitzar en unes eleccions immediates. Pels polítics, el partit, la poltrona, el personalisme, passen davant del país. I així, discutint de llistes i d’eleccions, han ferit l’entusiasme de la gent. I ara, desconcertats, tristos i emprenyats, ens fa por que aquesta oportunitat, que se’ns presenta després de 300 anys, no se’ns escapi de les mans perquè uns polítics que es diuen sobiranistes discuteixen com bugaderes sobre qui és el millor.

Cap país que hagi lluitat per la independència no s’ha demanat pas abans d’aconseguir-la com encararia el futur polític o com organitzaria la sanitat o governaria els bordells. Ni tampoc s’ha barallat per qui hi manaria. Abans de la independència tots aquests països han lluitat per aconseguir-la i res més. Tampoc no s’han entretingut a pesar i sospesar si amb la independència anirien més bé o més malament. L’única cosa que tenien present era el país, el seu país. (De totes maneres, per molt malament que hagin anat les coses després de la independència, no n’hi ha cap ni un que hagi volgut tornar a l’estat que els tenia esclavitzats.)

Les coses difícils no s’obtenen sense sacrificis, i ara Catalunya ens demana un sacrifici molt gran.

On és, doncs, aquest patriotisme que tant pregonem i que ens fa caure llàgrimes d’emoció? La cara de vergonya ens hauria de caure! Amaguem la covardia retardant la lluita, dient que volem fer les coses ben fetes. Demaneu a totes les repúbliques hispanoamericanes si quan lluitaven pensaven a fer les coses ben fetes. Sabeu en què pensaven? A ser lliures!

I acabo amb una anècdota molt significativa de no fa pas tant:

Al meu despatx es preparava una llista independentista per a unes eleccions immediates.

Hi participaven el Dr. Heribert Barrera, el Dr. Moisès Broggi, el Prof. Badia Margarit, en Joan Blanch (ex-batlle de Badalona) i un ex-conseller de la Generalitat.

En un moment determinat l’ex-conseller va interrompre en Joan Blanch:

—Si són comunistes no compteu amb mi ni amb els meus!

Jo, com a amfitrió, vaig replicar:

—Si voten per una Catalunya lliure, tant hi fa la ideologia, tant anarquistes com de la crosta, o socialistes, quan tindrem l’estat propi ja decidirem entre tots.

Aquesta és la idea, la llibertat de Catalunya l’aconseguirem entre tots els que la desitgem, o no la farem.

El relleu a la direcció de l’ANC. Les eleccions d’avui

Conferència 30 abril

30 abril 2011. Conferència Nacional per l’Estat Propi, embrió de l’Assemblea, que es constituí el 25 de maig.

Josep Maria Bellmunt. 

Membre fundador de l’ANC i ex-membre del Consell Permanent

Aquest dissabte es celebren eleccions a l’ANC, però el procés electoral no ha estat a l’alçada de la situació, ni del moment actual. Molts dels que vam treballar donant suport al seu naixement i vam fundar l’entitat, hem constatat com la dinàmica de partits i el control d’una part de la cúpula ha anat fent perdre protagonisme a la base. Moltes decisions no han estat exactament d’acord amb la opinió d’una part molt important dels socis, la darrera ha estat el tema de la llista única, però abans moltes altres no han reflectit el sentiment de les territorials, i massa sovint la tolerància en vers l’actitud dels partits ha fet perdre força a l’Assemblea, o al menys això opinen una part significativa de les persones que la integren.

Però potser la gota que fa vessar el vas d’alguns ha estat el lamentable espectacle de veure com obviant o interpretant a mida el estatuts i el reglament de règim intern, i d’una forma desacomplexada, s’ha filtrat a la premsa els noms i les maniobres per posar al capdavant de l’Assemblea a un determinat col·lectiu, i com això era presentat com un consens entre les diferents tendències de dins de l’entitat.

Personalment, i tinc contacte amb molta gent de l’Assemblea, no he conegut ningú que hagi estat consultat sobre aquest tema. Els noms de la candidatura “de consens” que ens han presentat, i que han sortit per activa i per passiva a tots els mitjans, s’ha d’haver “negociat” necessariament entre un grup reduït de socis, sobretot d’una part de la direcció, i per les pistes donades, també amb els partits.

En tot cas, si es volia arribar a algun tipus de consens, s’hauria d’haver plantejat amb el grup de persones que l’any passat van presentar una llista alternativa a l’oficial, amb un programa de renovació que incloïa entre d’altres, un mecanisme perquè tots els associats poguessin decidir de forma ràpida quan calia prendre decisions importants, i que malgrat tots els entrebancs administratius i d’altre tipus, que se’ls hi van posar, acusacions incloses de voler boicotejar el procés o la pròpia entitat, van aconseguir un considerable suport de vots, en alguns casos poc menys d’aquells que van resultar escollits.

Però això no ha estat així, i ara podrem trobar-nos en que persones amb un cert renom mediàtic, alguns amb una trajectòria com polítics “professionals” des de fa molt de temps, i una part d’ells sense haver treballar mai a la base de l’Assemblea, passin a liderar l’entitat, acompanyades d’altres persones que porten molt de temps al capdavant i que repeteixen per tercera vegada. Tot això acompanyat d’un treball important als mitjans per presentar els “candidats”, situació absolutament inversa a la del darrer any, quan els noms de la candidatura alternativa no van sortir ni una sola vegada enlloc.

Tot plegat, no és gens bo per l’entitat que entre tots hem posicionat com a referència per a l’independentisme, que no hi hagi representació dins de la seva direcció una part dels seus components amb una visió diferent de com portar-la endavant, que puguin exercir una oposició constructiva, sobretot de persones de base, no organitzades en plataformes internes (o externes), però de molta vàlua i que han treballat de ferm per l’entitat o en el moviment social independentista, lluny dels despatxos i al peu del carrer, persones que puguin aportar aire fresc i agosarament, sense hipoteques partidistes.

Malauradament moltes d’aquestes persones veient com es platejaven les eleccions han renunciat a presentar-se, i és una veritable pèrdua, perquè en el moment actual necessitem a tothom, i sobretot a una Assemblea que es renovi, democràtica absolutament, àgil, flexible, que representi a totes les sensibilitats de l’independentisme, retorni als orígens i parli clar, sense renuncies ni tics partidistes, i que sigui una veritable eina de pressió a la classe política, que és el motiu de la seva existència.

Una Assemblea que sàpiga conjugar la pressió amb mà de ferro sense renúncies, amb l’estratègia fina diària, amb campanyes que obliguin a la classe política a prendre decisions reals, i no declaracions d’intencions, més enllà d’una demostració de força una vegada a l’any.

Fem-ho possible, la base assembleària ha de decidir, d’altra forma l’entitat no serà gens útil, sinó tot el contrari.

Per fi “nosaltres sols”

Nosaltres solsVicenç Plans (periodistavplans@gmail.com)

La memòria sovint juga males passades. Encara més si en el rigorós directe radiofònic queden en evidència determinades associacions. És el cas, per exemple, de les declaracions del titular del Ministeri de l’Interior espanyol, en l’entrevista del dimecres 8 d’abril de 2015, amb la periodista

Mònica Terribas, de *Catalunya Radio*. Entre moltes qüestions polèmiques, cal destacar també la posada en relleu per part de l’alt representant dels cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol de l’organització Nosaltres Sols en relació amb el treball realitzat entre la població immigrant per la Fundació Nous Catalans.

Aquesta referència a una organització patriòtica catalana de principis del segle XX, gens ingènua ni espontània, deixa palès el tipus d’anàlisi que està arribant al màxim responsable del CNP i la GC (Cuerpo Nacional de Policia i Guardia Civil, respectivament). L’organització Nosaltres Sols, rèplica del *moviment polític irlandès* Sinn Feinn (traducció del gaèlic), com organització patriòtica transversal, sense connotacions partidistes, va gaudir des de la seva fundació d’un gran prestigi social  tot i la seva desigual implantació territorial.

Aquesta organització dels anys trenta, formada per gent com els senyors Ribes, Cassamitjana, Pineda, Cardona, Formiga, Alemany, Pagès, Fàbregas,… tenia com a prioritat resoldre el plet de les *llibertats nacionals*, seguint el model irlandès. Es van significar, tots ells, per la gran noblesa d’esperit i l’elevat sentit del deure, unes qualitats poc freqüents en uns moments de grans convulsions socials, amb les pressions obreres inspirades en les aspiracions socialistes, comunistes, àdhuc anarquistes, i les tensions patronals, incorporades pels partits conservadors catalans i espanyols.

En qualsevol cas, i d’aquí la sorpresa, la seva influència, tot i el valor testimonial, va tenir una silenciosa profunditat  que resulta estrident i provocadora pràcticament cent anys després, tenint en compte que surt de la boca d’un Ministre d’Interior amb funcions executives. Com qualsevol organització patriòtica d’arreu del món, Nosaltres Sols es va constituir, almenys durant els seus 5 anys d’existència organitzada, també com una dotació de militars voluntaris per poder articular mecanismes de defensa o atac adequats, com de fet va passar durant el fets d’octubre de 1934 (moment històric en que el govern autònom català va proclamar un estat català dins una república federal espanyola).

La seva activitat, no obstant això, va tenir un marcat *sentit formatiu* entre la joventut catalana, a més d’ésser un esperó per superar les diatribes en les quals sucumbien les forces polítiques del moment.

Els seus membres i simpatitzants van engruixir, més endavant, una bona part de la resistència catalana, tant durant la guerra com durant la dictadura.

El seu exemple s’honora i s’admira encara en moltes llars catalanes, tot i haver passat a l’anonimat pel que fa a la seva presència pública. Ara, quan el debat obert i planer per les llibertat nacionals, no sols és públic sinó que es basa estrictament en raons democràtiques i en el *dret internacional,* resulta paradoxal que des d’instàncies espanyoles es vulguin equiparar institucions legals com la Fundació Nous Catalans amb les de fa un segle. Tal vegada, també el Sr. Miquel Iceta, del PSC, va pronosticar, seguint possibles consignes d’instàncies espanyoles, que el procés català és dirigia cap a un nou “fets d’octubre”.

Si no fos per la lleialtat i honradesa, molts d’ells cristians practicants, de la gent de Nosaltres Sols, quasi ni caldria recordar-se’n en el moment present, malgrat li pesi al Sr. Ministre d’Interior. En tot cas, és irònic que els seus  “serveis de documentació” recuperin per a l’actualitat uns homes i dones amb un sentit patriòtic, a l’antiga, molt semblant a la dels propis espanyols d’ara, sobretot entre el CNP i la GC. Potser és un reflex del que creuen que passa aquí i arreu del Països Catalans.

El “gatopardisme” domina la política catalana. “Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”

Il gattopardoJosep M. Bellmunt

Si volem que tot segueixi com està, necessitem que tot canviï (“Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”).

La cèlebre frase que el personatge de Tancredi, de la famosa novel·la de Giovanni de Lampedusa, Il Gattopardo, dedica al seu oncle, el príncep Fabrizio di Salina, per fer-li entendre el que cal fer per conservar el poder a les seves terres de Sicília davant la revolta de Garibaldi, resumeix perfectament l’estratègia que molts han triat, des de diferents angles, a dins i a fora de Catalunya, per frenar qualsevol possibilitat de procés democràtic que porti el país a un canvi real i ens alliberi del jou espanyol després de 300 anys.

En els darrers mesos hem assistit primer a l’esclat de Podemos, amb un discurs a favor del dret a decidir sobre tot, però contrari a qualsevol consulta a Catalunya ( fora de la Constitució), amb el suport de cadenes de la televisió estatal, i de mitjans de comunicació, però de cop i volta els llums del teatre s’han apagat per a la formació d’Iglesias, potser massa poc contundent? i el tapat ha sortit a escena. Ens referim, és clar, a Ciudadanos, un partit fins fa poc circumscrit a la política catalana, amb un monodiscurs des de fa 10 anys contra la immersió lingüística i contra el dret d’autodeterminació, però que ara en pocs mesos, resulta que està a punt de convertir-se en el tercer partit de la política estatal i en el tercer a Catalunya.

El suport de l’establishment econòmic al partit de Rivera és evident. Deixant de banda els números mai presentats de la seva fosca fundació, Ciudadanos ha fitxat personatges que tranquil·litzen als poders fàctics, com el seu economista de referència, Luis Garicano, i ha adoptat un discurs que es situa a la dreta del mateix PP

Però res és precipitat, ni tampoc tot ve de Madrid. Ara fa un any, Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell, ja va dir que necessitàvem un Podemos de dretes”.

El Sabadell, aquell banc català que molts miren com alternativa en el procés sobiranista a la Caixa que Fainé (“La meva única obligació política és que els catalans no perdin els estalvis”) intenta espanyolitzar més i més dia rere dia.

I potser el think-thank que Oliu presideix, anomenat FEDEA, que es presenta a la seva pàgina web dient : “Els Patrons de Fedea aposten pel futur del nostre país, conscients que la maduresa del nostre sistema de convivència requereix d’aquest tipus d’institucions…..per crear les condicions perquè sorgeixin noves idees que informin el disseny de la política pública espanyola”, té bastant a veure amb el creixement de Ciudadanos.

Luis Garicano era fins fa poc un dels principals economistes de FEDEA, on també col·laborava Diego Comín, un altre dels cervells  econòmics del partit de Rivera. Ara qui està al capdavant de l’àrea econòmica de Fedea, és Àngel de La Fuente, assessor de Montoro, l’economista a qui el govern va encarregar un estudi sobre les balances fiscals, l’informe del qual va recomanar que cap govern espanyol aprovi un concert econòmic per a Catalunya perquè seria “un suïcidi polític”.

De fet al Patronat de Fedea hi trobem molts altres “catalans”, com Isidre Fainé, Salvador Alemany, Antoni Brufau, o Josep Vilarasau, que n’és el president d’honor, al costat dels Rodrigo Rato, Cesar Alierta de Telefónica, i representants de les principals empreses de l’IBEX 35.

A Catalunya pròpiament més enllà de promocionar Ciudadanos i Podemos, l’estratègia es basaria possiblement en alentir el moviment independentista, conscients que ara encara és massa poderòs i no es pot destruir, posant pals a les rodes, mantenint a gent com Duran i d’altres a dins del procés, per dificultar els pactes, i fent “creure” als agents socials, entitats i persones mediàtiques, que el procés va bé i que es necessita temps : “No en som prou, ens falta gent”, “falten vots, cal explicar-se més bé”, hem de convèncer els indecisos”, “si el PP ja no mana potser ens deixaran votar”, i eufemismes similars, o aigualint de tant en tant l’eufòria, com les paraules d’ahir de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias dient que “no li “convé que les eleccions del 24-M tinguin un caire independentista”, i que pràcticament no ha rebut el rebuig oficial ni de partits polítics ni d’entitats socials.

Mentre molts catalans segueixen donant temps als nostres polítics, encara tres anys després de l’esclat de l’independentisme ( sis si considerem la consulta d’Arenys de Munt), els ous del lerrouxisme es coven a l’estat espanyol, però també a Catalunya, esperant acabar definitivament amb el procés, sense que gairebé ningú critiqui ni qüestioni  els que els hi estan donant escalfor a casa nostra, o als que poden fer-ho callen.