Category: Articles

El Procés no és un llibre de Kafka (anàlisi dels fulls de ruta de l’ANC)

Assemblea Nacional Constitució

Daniel Laspra. Advocat i Secretari Institucional del CADCI i Coordinador Jurídic de Catalunya Diu Prou

Fa dies que hi donava voltes, com és possible que cada any l’ANC ens presenti un full de ruta diferent? És normal posar una data cada any per la independència? Com ha canviat el full de ruta de l’any 2012 al 2015? Tots aquests dubtes m’han obligat ha emprendre un viatge submarí entre un mar revoltat de mots i conceptes, però amics, vaig pensar, per Catalunya cal mullar-se.

Per analitzar l’evolució de l’univers assembleari he hagut de fixar-me en aquelles idees, orça que s’han anat reiterant, i les que han desaparegut al llarg de l’itinerari, per això avui faré un anàlisi dels fulls de ruta començant des del 2012 fins la proposta per aquest any, prometo ser lleuger i superficial, només pretenc que vosaltres mateixos, si teniu dubte, feu lectura dels textos i gaudiu com jo d’aquests singulars monuments a l’alliberament nacional.

Per començar cal dir que el mot Independència és repeteix de forma constant, fins a 171 cops, això converteix la lectura “farragosa” dels fulls de ruta en una alegre manifestació lletrada, tot plegat com un Onze de Setembre entre punts i comes, continuem però el nostre estudi no caiguem en la banalitat.

 

Parlem de la il·lusió dels primers dies, pels volts del 2012:

2012 [39] Per a què la unitat d’acció dels diferents partits polítics catalans sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana… Només llavors es donaran les condicions objectives necessàries per a fer possible la independència i, per tant, l’Estat propi.

La realitat però ha estat molt dura i ara mateix encara som aturats en l’etapa del “decidir”, això de quedar-se en Estat (propi) caldrà seguir intentant-ho, com diuen els savis caldrà trobar el moment precís per sembrar una bona transició, ja saben el procés te molt de digestió, i als pessebres que mai falti el caganer.

Però siguem seriosos el primer pas natural de qualsevol país que vol ser independent es reclamar el que universalment es diu Dret d’autodeterminació, bé aquí ens trobarem allò que es diu “perdre gas”, el 2012 és una idea omnipresent, fins a 9 cops es menciona, però que va passar? no ho sabem, al 2013 empata a dos amb el nou concepte de moda a les tertúlies, Dret a decidir, fins desaparèixer l’any següent per sempre més, cal dir, però, que algú de bona fe es va recordaR de la Val d’Aran, que sÍ que tindrà dret a l’autodeterminació, però no Catalunya, que a partir del 2013 sols tindrà “dret a decidir”. Els eufemismes, com tots sabem, és fan per no molestar, sobre tot posem seny, que el procés va per llarg.

 

Que podem dir del Dret a Decidir?

Neix cap al 2006 entre persones de bona voluntat i evoluciona al llarg de nombroses manifestacions i avorrides conferencies, fins que un cop vist que al 9N del 2014 no es va decidir res, enguany al 2015 ja perd significat i té una citació única i marginal.

Repetim, si hi ha quelcom que defineix a un poble que vol ser independent és l’exercici de l’autodeterminació, i el moment culminant d’aquesta maduresa política és quan es passa de la submissió a la Llei de l’Estat opressor a l’emancipació, per ser clars això succeeix sempre amb la Declaració Unilateral d’Independència, unilateral perquè oi que m’entendran, l’altra part mai vol negociar de bones la pèrdua de part del “seu territori”.

Veiem però com es gestiona aquesta important qüestió als diferents fulls de ruta.

2012 [113] En el cas que l’Estat espanyol no accepti la celebració d’aquest plebiscit o, fins i tot, n’impedeixi la celebració, el Parlament català declararà unilateralment la independència, amb la presència del màxim nombre possible de representants dels governs d’altres Estats.

2013 [Pàgina 6] tenim un redactat similar. Inici de la Campanya “Signa un vot” que preveu la DUI l’11 de setembre del 2014.

2014 La DUI desapareix per passar a dir-se Declaració d’Independència, quelcom que és reserva per la diada de Sant Jordi del 2015, ja saben un dia de bons desitjos, ara bé, la “Declaració” serà sempre i quant sigui “ordenada” i “acordada” amb “el suport internacional suficient”, ja ho veuen reservat solament als professionals del pacte, oi que m’entenen?

Certament tot plegat un gran canvi al respecte les anteriors definicions i sense parangó en els anals de les ex colònies espanyoles, i no cal dir en les independències europees.

Recordin, vivim en el millor dels mons possibles, i a Catalunya mengem flors i n’hi diem carxofes.

 

Una Declaració No Unilateral?

El 2015 la “Declaració” proposada no solament no és “unilateral” sinó que sobretot el que no és ni serà, si s’aprova, és “ordenada”, perquè es menciona amb diferents i curioses formules, la més divertida a ulls del jurista que us escriu és la pomposa “Declaració d’inici de construcció del nou estat”, una frase que no firmaria un novell estudiant de primer de Dret Constitucional sense haver ingerit abans quantioses dosis de ratafia, es evident que cal pair-ho bé per no tenir mal de ventre patriòtic, però senyors no se’n vagin, que encara n’hi ha més.

 

Unitat

Un altre mot important per entendre els Fulls de Ruta és Unitat, especialment avui dia molt de moda entre els “experts” del Procés , aquest concepte eteri s’ha anat repetint com una lletania fins a tenir una cristal·lització diferent a la que es presumia en els orígens, el 2012 es parlava d’unitat del països catalans, segur que algun indepe de pedra picada l’hi sonarà, el 2013 ja surt 5 cops, sempre fent èmfasi a la “unitat d’acció”, el 2014 ens oblidem dels Països Catalans i de l’acció per parlar de “candidatura d’unitat”, que exactament vol dir una coalició CiU-ERC, segons les diverses crides dels portantveus de l’ANC. Aquest any la proposta reincideix, es cita fins a 9 cops i es conjuga amb el concepte de Candidatura, candidatures  8 cops:

Veiem que els redactors de la proposta del 2015 han comprovat empíricament que les crides a la candidatura “unitària” ha creat molt consens entre els partits catalans, especialment entre les seves víctimes els partits independentistes, ERC i la CUP, per això ara s’entén que es una solució que val per tot, especialment per dividir…, no riguin que la cosa es seriosa:

[Pàgina 9] consulta interna a tots els seus associats, oberta a tots els simpatitzants que vulguin, per conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país i, si fos així, quin hauria de ser el paper de l’ANC.

[Pàgina 12] Les eleccions generals espanyoles que, en funció de quin sigui l’escenari polític, es podrà concretar al voltant d’una candidatura unitària, o fins i tot promovent l’opció de no presentar-s’hi.

El cru exemple de que s’han perdut molts llençols en aquestes bugades, es com el mot Desobediència també ha estat eliminat del full de ruta, ha passat de marcar paquet al 2012 o la insubmissió fiscal al 2013, a la desaparició, certament la paraula produeix tremolors i en allò que si som transversals és que ens agraden les costellades, per això una mica més d’aigua al vi que no sigui que la guàrdia civil ens aturi a la primera cantonada.

 

Una altra idea interessant: Estructura d’Estat:

El setembre del 2012 el President Mas va “entendre” el missatge de l’11 i va declarar “l’objectiu es dotar Catalunya d’estructures d’Estat”, un bonic succedani d’independència, que l’ANC va decidir incorporar l’any següent, i el 2014 fins a set cops, enguany de nou coincideix exactament amb els desitjos del Molt Honorable:

Conferencia del MHMas  del dia 25 de novembre del 2014 “….el nou Govern tindria un horitzó temporal de màxim divuit mesos per desenvolupar la seva tasca i assolir els seus objectius…acabar de preparar les estructures d’Estat….”

FdRuta 2015 [Pàgina 13] Entre dotze i divuit mesos després de la constitució del Parlament sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015. ……….termini és suficient per acabar de construir i posar en marxa totes les estructures d’Estat.

Això si, la Neutralitat haurà de ser “escrupolosa”, ens diu el FdRuta 2012 i 2013, però sembla que a partir del 2014 tot plegat ja no era necessari, calia prendre partit, i els primers a provar la medicina foren els més petits, el 21 de Gener del 2013 es realitza una campanya pública mitjançant declaracions i l’enviament massiu de correus contra els diputats de la CUP a qui se’ls acusa de “Frau sagnant”, per no votar la Declaració de Sobirania, i ja saben tal dia farà un any.

 

Les Plebiscitàries

Amb les eleccions “Plebiscitàries”, patim també una evolució  sorprenent, són reclamades per primer cop pel Secretari d’Organització de CiU Josep Rull, el 23 d’agost del 2012, i incorporades “de facto”, al Full de Ruta per la Presidenta de l’ANC en una reunió pública amb el President Mas el dia 14 de setembre del 2012, és a dir sense cap referendament pels socis ni debat públic.

Que ningú hi vegi cap relació, com sempre tot son coincidències, per acabar, i com a paradigma de com allò políticament correcte ha vençut a l’èpica assembleària, compararem dos mots amb molt de significat cadascun:

Referèndum i Consulta

Referèndum , 6 cops, Consulta, 2 cops,2012.

Referèndum, 3 cops, Consulta, 7 cops. 2013.

Referèndum.  3 cops, Consulta 31 cops. 2014.

Si ja ho sé, sembla el torneig de tennis que organitza el Conde Godó on sempre guanya el més moderat, bé queda clar als profans que la primera diferencia entre Referèndum i Consulta es que el primer mot refereix a un Plebiscit, on la ciutadania mitjançant el vot exerceix la democràcia directa per ratificar o rebutjar una llei generalment d’especial transcendència, pel que fa Consulta sense cap vinculació jurídica es un mot polisèmic que refereix des del despatx d’un dentista, a una bonica ciutat Argentina. La Consulta o senzillament demanar consell a un amic, al comptable o al taxista.

 

Conclusions

Que els hi volia dir amb tot això, doncs que l’elecció d’un mot i l’exclusió d’un altre no és un exercici de prosa ni una selecció aleatòria, sinó que sempre hi ha una voluntat del redactor d’orientar el sentit del text, alhora en un Full de Ruta, de transformar la realitat i dirigir l’acció cap uns objectius, i no cap a uns altres, així que els hi prego que es llegeixin dos cops els textos que els hi fan votar en assemblees, perquè ja veuen que a jutjar pels resultats és possible que ens traeixi la lletra abans que els nostres líders, això sí, qualsevol relació causal o inferència de la lectura de l’article es cosa seva, que no voldria ser acusat de ser del CNI, tot ho he fet amb la bona fe de la majoria dels indepes que de veritat ens creiem el “Procés,” i ens agraden les coses clares, amen.

La Sobirania Fiscal, un pas endavant

catdiuprouLluís Turró

Fent el trapasser a la web de l’ANC trobo la campanya de Sobirania Fiscal. Pagar els impostos a la Hisenda Catalana, que acabarà pagant-los a l’espanyola, sí, però que en serà dipositària durant uns dies. La idea em sembla genial, atrevida i molt coherent. Volem ser independents? Doncs comencem a demostrar-ho.

El meu gestor rep la idea amb escepticisme i em recomana no jugar amb la hisenda ni amb els diners. Li dic que no és un joc, que vull donar el pas. No puc demanar fermesa a d’altres i pagar els impostos a Espanya tenint una alternativa, simplement, no puc. Em veu convençut i deixa d’insistir. A dia d’avui ja no sóc l’únic client que té que paga a la Hisenda Catalana.

 

Buscant suport i convèncer a tercers

Poc vaig trigar a dir a la meva territorial que estava exercint la Sobirania Fiscal. La sorpresa va ser quan Josep Puigvehí, el gran Josep, em diu que a la comarcal l’Andreu Porta, membre del Secretariat Nacional, va dient que posen multes. Com? L’ANC proposa als seus membres fer una campanya il·legal? En Josep estava tan estranyat com jo.

Amb el temps, l’ANC a retirat la campanya de Sobirania Fiscal. Les demostracions d’independentisme via diners les prefereixen com a donatius o venda de samarretes. La Sobirania Fiscal no els hi aporta res.

 

El suport arriba d’un lloc inesperat

Faig un tuït dient que acabo de pagar l’IVA a la Hisenda Catalana i que tot va bé. Els més entusiastes immediatament responen preguntant o simplement animant. Conec Míriam Nogueras, Míriam, no canviïs mai, i el grup del Cada Onze De Cada Mes.

Dins el mateix entorn Twitter, Catalunya Diu Prou s’ofereix a donar-me suport pel que fa a la Sobirania Fiscal. Tinc que confessar-ho, no entenia res. No es suposava que era l’ANC la que hauria d’haver fet aquest oferiment?

 

La veritat va sortint de l’amagatall

Torno a fer el trapasser, però aquest cop a la web de Catalunya Diu Prou. I què trobo? El mateix procediment anunciat a la web de l’ANC, però amb molta més informació. Entre d’altres coses, un vídeo amb el Delegat Especial de l’Agència Tributària Espanyola, dient que no hi havia cap problema en ingressar els diners a l’Agència Tributària Catalana. Res de multes, res de traves. Tot transparent i ben explicat.

Però el que més em sorprèn és trobar-me amb què els creadors de la idea, els que ho han defensat i tirat endavant, no són l’ANC. Són els de Ara o Mai. Concretament Carme Teixidó, Josep M. Bellmunt i Daniel Laspra de CADCI.

Ara, recordant els missatges sibil·lins llençats a les comarcals respecte les multes, veient la transparència i rigorositat de Catalunya Diu Prou i tenint la pròpia experiència, ja puc comparar i treure’n conclusions. Espero que molts de vosaltres també.

 

Fem doncs Sobirania Fiscal?

Recentment, fa uns tres mesos, la Generalitat de Catalunya ha posat a disposició dels ciutadans la opció de fer pagament dels impostos via telemàtica. Això només ha estat possible gràcies a la pressió dels que fan Sobirania Fiscal.

Trobaràs l’ANC dient que la Hisenda Catalana no està preparada (Carme Forcadell, Vilassar de Mar). Suposo que en la mateixa línia que quan s’atura manifestacions de pressió a polítics, amb l’excusa de que no estem preparats per ser independents. Però també trobaràs valents que creuen que les coses s’aconsegueixen empenyent i no observant. Pressionant i no seguint. Sent honestos i no venent-se.

Si creus que tenir els diners és important, la Sobirania Fiscal és un pas contundent. Els teus diners passaran pel compte corrent de la ATC. Fer el traspàs a l’espanyola és prémer un botó… i aquest botó és poder.

27-S. El darrer esprint o només una altra cursa?

CarmeCarme Teixidó

Presidenta d’Ara o Mai i portaveu de Catalunya Diu Prou

En aquesta cursa, que serà l’assoliment de la independència, se’ns barregen varies modalitats, cursa de fons, obstacles i també l’esprint.

La societat civil ha demostrat estar a l’alçada de la competició, sense defallir, entrenant, competint i guanyant cadascun dels play off jugats fins ara, un esforç titànic, fet no per esportistes d’elit sinó per persones que en alguns casos ni tant sols havien practicat mai esport fins ara.

Molt possiblement en un procés d’independència era necessària aquesta implicació per part de tots, però aquesta causa ja dura massa. En aquest moments ja comencem a tenir als neòfits atletes, cansats, amb rampes, amb sobrecàrregues musculars, i alguns fins hi tot pensem que el premi no és assolible, que ens l’han canviat, que correm darrera d’una pastanaga que alguns condueixen, però que en realitat no ens porta on volem.

Diada 2012En aquest moments d’incertesa que viu una part de la nostra societat, ens posen al davant el que s’anuncia com la cursa definitiva, el 27S.

I mentre alguns continuem dubtant d’altres s’afanyen amb la recuperació, però tots ens preparem per aquest nou esprint final. Serà l’últim? El cor desitja que sí, el cap ens diu que… A no ser que les condicions siguin molt clares, correm el risc de fer un nou esforç titànic per arribar a no res.

Alguns dels corredors necessitem claredat, saber exactament quin és l’objectiu, amb paraules clares, amb paraules que no puguin tenir varies lectures, necessitem per creure, que qui ha de guanyar no és nacionalista, ni sobiranista, sinó independentista. Necessitem saber que farem el dia 28, necessitem escoltar que el nostre full de ruta per fi deixa de passar per negociacions pactades amb l’estat espanyol, no volem un full de ruta, volem un pla d’execució de la independència, sense dubtes, sense peròs, sense variables.

Alguns comencem a pensar que hi ha interessos per fer que els nostres atletes abandonin, i així justificar que no estem preparats per assolir la independència.

Alguns pensem que ja fa massa temps que dura tot plegat i que l’equip mereix la medalla i si cal canviarem l’entrenador, i si convé a tot l’staff.

Una cosa sí, malgrat el cansament i el sobreesforç demanat hem de seguir deixant-nos tots la pell, fins a aconseguir-ho.

L’independentisme no ha davallat, al contrari, és aquí per quedar-se fins a culminar el procés.

Cues per votar el 9N

Josep Maria Bellmunt

El procés independentista. Com entendre la situació actual

Cues per votar el 9-N a La Salle de Gràcia/ Reuters

Fa dies que diferents mitjans, tertulians, alguns líders d’opinió, parlen d’una davallada de l’independentisme, els unionistes porten 3 anys dient que el suflé baixarà, de fet porten 3 anys posant ciris al patró dels impossibles perquè això esdevingui. I fan bé, perquè només una intervenció miraculosa podria aconseguir-ho. Parlem clar, gairebé dos milions de persones no voten a favor de la independència, en una consulta vinguda a menys, i que no tenia cap valor jurídic, amb un objectiu estigmatitzat per la majoria de mitjans de l’estat on viuen i desafiant les amenaces del govern d’aquest mateix estat, per després en pocs mesos canviar d’opinió.

No, l’independentisme sociològic és aquí per quedar-se, i amb petites oscil·lacions, ja no baixarà fins a la consecució del seu objectiu final, que és la independència, compte, no el dret a decidir, que en tot cas és una eina democràtica, com d’altres, per aconseguir-ho.

Llavors no podem parlar en absolut de davallada, però potser si de confusió. Confusió perquè persones i partits que volen liderar un procés independentista, no són independentistes, confusió perquè partits que es declaren independentistes, a vegades matisen el seu independentisme, confusió perquè pactes on la gran majoria de les entitats adherides son independentistes, fan declaracions no independentistes (sense haver consultat als seus adherits), confusió perquè partits clarament independentistes accepten signar acords que no porten la paraula independència al seu redactat, confusió perquè els líders d’entitats socials fornades al 100% per independentistes també signen aquests acords, confusió perquè partits independentistes es presenten a les eleccions aliats amb partits no independentistes, confusió perquè després de 3 anys de procés independentista, una part de l’independentisme segueix buscant la unitat amb aquells que ja han declarat clarament que no ho són, confusió perquè després de les grans manifestacions independentistes del 2012 i 2013, no es va obrir cap procés constituent immediatament per declarar la independència, donant temps a l’estat per reaccionar, confusió perquè les famoses estructures d’estat ara s’han de fer a tota pressa, després de més de dos anys aturades….

Potser tot això pot crear dubtes a una part de la ciutadania, confondre. Però aquesta confusió prové del món polític, no es troba en el social, al carrer. Tothom sap que votaria si es permetés un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, i pocs dubten del seu resultat final.

És per això que el problema és d’àmbit polític, el problema es oblidar-se d’una vegada per totes del dret a decidir i encarar un procés netament independentista, amb polítics que tinguin per objectiu la independència, sense matisos, que aquest polítics utilitzin en el seu llenguatge habitual la paraula independència, i que els que ja la utilitzen, no estiguin disposats a fer cap transacció respecte a aquest tema en ares d’una unitat a l’entorn d’altres coses que no sigui la independència,

Quan això succeeixi, el procés arribarà a la seva culminació, i perquè això sigui així l’independentisme social ha de ser conscient de la seva enorme potència i forçar la situació. Ens calen partits independentistes sense complexos i amb idees senzilles i clares (Escòcia és un exemple de com un partit independentista, amb escassa base social, a la inversa que aquí gairebé ho aconsegueix, ho aconseguirà possiblement), i també projectes socials que defensin amb fermesa les seves decisions i no es deixin condicionar. Quan això esdevingui la independència arribarà.

Duran pretén aconseguir centenars de regidors per aigualir una victòria independentista a les municipals

Duran

Aquesta és, si més no, la lectura que es pot fer de de les intencions de la direcció d’Unió sobre el full de ruta del partit. CiU va aconseguir a les darreres eleccions municipals 3.860 regidors, més o menys una quarta part d’aquests són d’Unió, és a dir prop de 1.000. Duran vol mantenir aquesta força per seguir pressionant contra la independència des dels consistoris.

La consulta d’Unió per a que els seus militants es pronunciïn sobre el “full de ruta” a seguir en el procés sobiranista, no se celebrarà fins a després de les eleccions municipals del 24 de maig, concretament el dia escollit pot ser el 14 de juny,

Aquesta és, segons diferents fonts, la voluntat de Duran i de la direcció del partit, així mateix la proposta a votar tampoc no es farà publica fins després de les eleccions municipals. Aquesta proposta no serà només sobre la independència amb resposta afirmativa o negativa, sinó que serà una proposta per decidir quins  han de ser els passos a seguir després de les eleccions autonòmiques.

El secretari general d’Unió i conseller d’Interior, Ramon Espadaler, ja va assegurar fa uns dies que  el “tempo” d’Unió el marcarà el partit, sempre sent curosos amb les cites electorals que tenim per davant”, tota una declaració d’intencions de quina pot ser la tàctica del sector antiindependentista que lidera i controla absolutament el partit, no definir-se contra la independència fins haver aconseguit centenars de regidors de la mà de CDC, per després girar-los contra les propostes netament independentistes que puguin sorgir, o a les que es pugui donar suport des dels ajuntaments, que a ningú se li escapa que poden ser la clau de volta que faci moure el país cap a la independència.

Ara ja només queda una pregunta, davant de fets tan evidents, com reaccionarà CDC, i si permetrà que una minoria segueixi marcant el ritme del procés