Category: 2016

Es convoca una concentració per demanar l’acord aquest dissabte

volemacordDesprés de les concentracions fetes ahir en les que es demanava un acord a Junts pel Sí i la CUP, es prepara una nova concentració per aquest dissabte a les 12:00 a Plaça Sant Jaume de Barcelona. Aquest és el text de la convocatòria.

El passat dia 3 de gener la CUP va comunicar la seva decisió de no investir Artur Mas com a president de la Generalitat i tota negociació posterior encara no ha produït cap resultat positiu pel que fa a l’assoliment d’un acord entre les formacions independentistes que, juntes, constitueixen la majoria del Parlament català. Per tant, atès que encara queden unes hores per l’esgotament del termini per la investidura d’un president i que no es pot deixar d’intentar-ho fins a l’últim minut, diferents entitats han convocat una última concentració per a demà, dissabte 9 de gener a les 12 del migdia, a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Ho fem per seguir reclamant un acord, sigui quin sigui, per tal d’evitar eleccions anticipades al març. Demanem que els polítics sàpiguen aprofitar el mandat obtingut el passat 27S i continuïn treballant per a la independència.

La concentració compta amb el suport de les següents organitzacions:

Diari Catalunya Lliure, Súmate, Ara o Mai, República Catalana, El Sotrac, DUIAP, Volem Govern, ANC Barberà del Vallès, ANC Premià de Mar, ANC Fort Pienc,  Candidatura Ciutadana per la Independència, DNI. Cat, ANC Mollet del Vallès, Òmnium  Cultural del Maresme, ANC Juristes per la Independència, ANC Veïns per la Independència, ANC Lluçanès, ANJI Bages, Reagrupament País Valencià, El Fester Altea.

Podeu trobar tota la informació i adherir-vos a la concentració a través de la pàgina web: volemacord.cat o per Facebook i Twitter

L’estratègia espanyola per ofegar el poder financer d’un nou estat català

Fainé i RajoyQue el Boletín Oficial del Registro Mercantil del passat 22 de desembre reculli que CaixaBanc ( La Caixa) deixa de ser dipositària de diferents fons de pensions, alguns sembla que relacionats amb personal de la Generalitat catalana i també dels de Gas Natural-Fenosa, que a partir d’ara passen a dependre de l’entitat Cecabank, amb seu fiscal a Madrid, és part del transvasament de fons dels plans de pensions de l’entitat catalana cap a l’espanyola, que es venen realitzant des del 2014 de forma continuada però progressiva, ja que les comissions de control de dels diferents plans d’ocupació havien d’aprovar cada una de les operacions de mobilització

Amb aquesta maniobra BBVA i Cecabank són ara les majors dipositàries de plans de pensions, darrera seu hi trobem Santander Securities Services, BNP, Paribas Securities Services, RBC Investor Services Espanya i Banc Sabadell.

Traspassar la custodia dels plans de pensions de molts treballadors catalans a una entitat amb seu a Madrid, és un apartat més en la tasca que des del 2010,i sobretot des de l’esclat del procés independentista, estan duent a terme el govern i els poders fàctics espanyols, primer per anul·lar el poder financer amb seu a Catalunya, i després per espanyolitzar i controlar el que en quedés. I en aquesta estratègia hi entrava la que es considera la primera entitat financera de l’estat, al costat del Santander, però més sanejada que aquest, La Caixa.

L’entitat que s’ha venut com la referència del sector financer de Catalunya va perdent progressivament la seva identitat catalana i a dia d’avui només conserva la denominació social.

L’estratègia del govern espanyol per desarticular el sistema de caixes d’estalvi catalanes va ser tot un èxit, amb la publicació al BOE, en plenes vacances del mes d’agost del 2010 del “Decreto-ley 5/2010, de 3 de agosto. Però aquest decret de fet modificava el text  de la Llei de Caixes d’Estalvis de Catalunya del Decret Legislatiu 1/2008, de 11 de març, i aprovat pel mateix Parlament de Catalunya i publicat al Diari Oficial de la Generalitat, amb el que la cambra catalana obria les portes a la pèrdua de control de les caixes catalanes

A l’apartat 4 de l’article 3 es podia llegir: “Les caixes d’estalvis podran desenvolupar el seu objecte propi com a entitat de crèdit a través d’una entitat bancària a la qual aportaran tot el seu negoci financer. Igualment podran aportar tots o part dels seus actius no financers adscrits al mateix”. El Govern català potser va pensar que seguiria controlant, malgrat això les Caixes,  perquè en un altre article del decret s’afirmava que “el procés de transformació de les caixes d’estalvis sempre ha d’ésser controlat per un representant o una representant de la Generalitat, nomenat pel Govern, i que aquest representant ha d’actuar sota la dependència directa del Govern.

El mateix Parlament va posar en escac a les caixes i l’estat espanyol va fer el mat. La miopia i la incapacitat dels diferents governs catalans ens han portat fins aquí.

En relació a La Caixa, a les causes prèvies cal afegir la feina del president de l’entitat, Isidre Fainé, que ha mantingut silenci en el procés independentista, però que ha treballat també per facilitar una sortida progressiva i discreta de l’entitat financera de Catalunya. Quan La Caixa va traspassar la seva activitat financera amb la creació de Caixabank, la Generalitat havia perdut el control de la situació.

Quan La Caixa va crear Caixabanc i li  va traspassar la seva activitat financera la Generalitat va perdre definitivament el control .

La lògica espanyola i l’atzucac independentista

independentismeJosep Maria Bellmunt

L’estat espanyol porta 300 anys ocupant i governant a Catalunya i coneix i controla els mecanismes per seguir fent-ho. Com hem arribat a l’atzucac independentista actual té en gran part a veure amb l’estratègia que ha seguit aquest estat, des de fora i des de dins de Catalunya, per anar tombant una a una totes les peces del tauler independentista, moltes vegades amb l’inestimable ajut que els ha ofert la ingenuïtat i la manca d’estratègia a mig termini dels dirigents dels partits i organitzacions del nostre país, i en d’altres la seva manca de coratge i els seus dubtes constants.

Quan van aparèixer les primeres consultes populars l’estat espanyol les va menystenir, aviat es van donar compte del seu error, però si va aconseguir anul·lar que el seu immens valor tingués una traducció política significativa en vots, en part gràcies a les lluites internes dels propis partits catalans, els nous ( Solidaritat i Reagrupament) i també a l’actitud de sempre (CDC/ ERC i en menor mesura la CUP), i l’estat es va tranquil·litzar temporalment.

De nou l’estat va patir un gran ensurt quanla primera gran manifestació de l’Assemblea i les paraules de Mas reclamant una consulta sota pressió popular. L’estat va entrar en pànic però de nou es van poder reorganitzar quan el procés es va eternitzar amb declaracions d’intencions, anades i tornades a Madrid i converses estèrils, pactes pel dret a  decidir sense cap eficàcia i altres eines que no van donar cap resultat pràctic per avançar de forma real, o intentant sumar al procés partits que no eren independentistes ( ICV, Unió), i cedint a les seves pretensions i retardant el procés.

I l’independentisme va deixar perdre de nou la possibilitat de tombar a la lona a Madrid ( noquejar seria dir massa), quan partits i Assemblea i Òmnium van entrar en una dinàmica continuada de performance anual, i van foragitar part de les bases socials reals dels dirigents de l’assemblea per substituir-los per d’altres més afins als partits politics, i es va decidir no fer cap campanya sense el vist i plau dels polítics ( el cas de la sobirania fiscal es paradigmàtic), perdent així l’essència real del moviment social, que va passar a actuar amb connivència amb l’estatus quo català.

Mentre Madrid va argumentar que una cosa és manifestar-se i l’altra votar. Però de nou van quedar fora de joc quan la pressió popular va aconseguir que el President Mas fixes data per un referèndum unilateral per decidir la voluntat dels catalans. Aquest va ser un punt d’inflexió, perquè un referèndum és incontestable internacionalment, però quan els partits, inicialment CiU amb el suport de la CUP, i després també ERC, que es van fer enrere després del seu no inicial, davant la pressió mediàtica i d’ANC i Òmnium, van acceptar fer una nova edició de les consultes populars a l’engròs, sense cap efecte legal ni vinculant ni garanties jurídiques que poguessin ser acceptades internacionalment, llavors Madrid va intuir que ara sí que estava guanyant la partida, però quedava un darrer escull, les eleccions al Parlament.

Madrid sabia que cap partit unionista tenia la més mínima oportunitat de guanyar aquestes eleccions, que es van vendre com plebiscitàries, per això es va centrar de nou en el seu impacte internacional, i va entendre que l’única carta que tenien possibilitats de guanyar era que els partits independentistes no arribessin al 50%. Les múltiples amenaces a tothom, sobretot als més febles, pensionistes, etc.., la presencia de Ribera i en menor mesura d’Iglesias a tots els canals de televisió, les trampes posades pel vot dels catalans de l’exterior….., i mentre els partits catalans més preocupats a decidir qui anava a les llistes no van treballar, en silenci, el tema del 50%, i per poc no s’hi va arribar.

Però l’independentisme va guanyar i per molt, d’una forma aclaparadora, i no era un referèndum, eren unes eleccions, però immediatament i des del primer moment tots els poders de l’estat espanyol van començar a repetir com un mantra, no sou majoria, no sou majoria, i el pitjor va venir després quan de forma inexplicable els partits catalans van comprar el discurs i el van fer seu. Hem d’eixamplar la base, falta gent, etc…

I ara ha arribat l’estratègia final de l’estat, que ja venien preparant fa temps amb l’aparició de Podemos, no podem dir de moment si amb la seva complicitat, i actuar sobre la base més sòlida del procés i que fins ara no havien aconseguit trencar, la transversalitat dreta-esquerra.

Per això han afavorit a Catalunya, el creixement d’un espai d’esquerres és a dir Podemos i confluències municipals, que ocupi bàsicament el lloc de la CUP, per o bé prendre-li l’espai o bé atraure’ls com un iman, i amb això aïllar CDC i ERC d’aquest espai.

Ara el següent pas es trencar l’entesa ERC-CDC, deixant els convergents sense cap tipus d’aliats, el que afavorirà que els sectors de CDC que mai han vist amb bons ulls el viratge independentista, facin retornar el partit a posicions com les de demanar un referèndum pactat o lapetició d’un pacte fiscal, argumentant la pèrdua de suport que ha suposat per CDC el seu pas a l’ independentisme, i pugui retornar a pactes, al menys amb el PSC. I finalment el darrer punt pot ser deixar ERC com guanyadora de les properes eleccions, però per pocs escons, i amb el dilema de pactar amb una CDC afeblida i amb un Mas, ase dels cops i estigmatitzat per l’esquerra, i sense majoria, o virar a l’entesa amb la CUP i l’espai Podemos-Colau, cap a un nou tripartit,  i mat final al procés.

I ara hem arribat de nou a una situació límit. Fins ara tota la història dels darrers 6-7 anys ens mostra que hem fallat per dues raons importants. La primera es no aprofitar les oportunitats de feblesa i desconcert de l’estat ( la primera gran manifestació de l’Assemblea, no fer el 9-N vinculant i no aprofitar la victòria electoral del 27-S) i la segona per ser massa previsibles i no sorprendre mai amb un cop amagat. Serà ara en la situació més difícil quan trobarem el  moment per fer-ho?

 

Antonio Baños renuncia a l’acta de diputat

Baños AntonioEl que va ser cap de llista de la CUP a les darreres eleccions al Parlament, Antonio Baños, ha fet públic avui que renuncia a l’acta de diputat mitjançant aquesta carta que ha dirigit a la direcció el partit, i que a continuació reproduïm.

“Aquesta nota és per comunicar que renuncio a l’acta de diputat per la CUP-CC arran del Consell Polític del passat dia 3.

Aquesta decisió obeeix a motius estrictament polítics. Me’n vaig perquè em sento incapaç de defensar la postura adoptada majoritàriament aquell dia. Una postura política discrepant amb les idees i objectius pels quals vaig decidir presentar-me com a candidat a les eleccions del passat 27S.

El meu pas a la política (tot plegat uns cinc mesos) tenia només un sol sentit i objectiu: Que aquesta legislatura fos la de la ruptura irreversible amb l’Estat Espanyol i que, a més, la construcció de la República es fes des de un procés constituent popular i social.

Aconseguida la majoria independentista el 27S, vaig entendre que el mandat explícit del país era encetar, sense dilacions ni dubtes, la ruptura amb l’Estat Espanyol. Per aquest motiu, jo em trobava entre els partidaris d’acceptar la proposta d’acord de JxS i votar la investidura del seu candidat. És evident que no he pogut o sabut complir aquest mandat i per això marxo, he d’admetre-ho, amb un sentiment de frustració personal molt viu que no puc amagar.

Dit això, estic convençut que la República Catalana és l’únic camí per aconseguir la transformació social del país i per això estic convençut que, si anem a eleccions anticipades, l’enfortiment de la base social de l’independentisme serà una tasca de la qual els que volem la República no ens podrem sentir deslligats i en la que també penso seguir col·laborant com  he fet des de que va arrancar el procés.

Salut i República!
Antonio Baños”