«

»

nov 05

Creixement de la ultradreta

luca-13_bcnLuis Carlos Gomez Pintado

Militant de Lluita Internacionalista

L’extrema dreta torna a primer plànol a Europa sumant populisme i crisi, però amb diferents variants. D’una banda els partits d’ultradreta populistes i racistes que apareixen com a opcions de poder, amb parlamentaris en la meitat dels països de la UE i cogovernant a Bulgària i Letònia: és el cas del Front Nacional francès renascut amb Marine Le Pen, Interès Flamenc de Bèlgica, el Partit Popular danès, el Partit de la Llibertat holandès o l’austríac que, amb el mateix nom acaba de quedar en segon lloc en les eleccions recents. També del Partit del Progrés noruec -en el qual havia militat Anders Breivik, autor de la massacre de la illa d’Utoia- que acaba d’entrar al govern. De l’altre, els partits neo-nazis, amb grups de xoc, com a Alba Daurada que en aquests dies omplien els periòdics per l’assassinat d’un militant d’esquerres, o els paramilitars de la Guàrdia Hongaresa.

A l’Estat Espanyol, a les argumentacions estàndard del feixisme se’ls hi suma el tema de la unitat de la pàtria, però també les característiques de l’Estat de la Transició i les del PP: cap a on anem i què fer?

El feixisme aquí: nia a l’Estat, es desenvolupa en les seves polítiques i s’organitza sobre tot en el PP

Sempre hem denunciant el règim actual, com a continuador del franquisme, amb el qual mai va trencar. Ha estat aquest règim qui, amb la cobertura «democràtica» de la Constitució del 78, ha mantingut l’aparell d’estat del franquisme, i especialment exèrcit i policia, per reafirmar la «unitat d’Espanya», negant el dret a l’autodeterminació dels pobles i mantenint la dependència de la Santa Seu al voltant del Concordat signat per Franco.

La violència institucional durant la Transició es va cobrar 188 víctimes: unes durant la repressió en el 76% de les manifestacions, unes altres en assassinats a comissaria, o a mans de grups antiterroristes, o de grups d’ultradreta «fora de control».

Entre aquests últims, uns actuaven directament al costat de la policia en la repressió –com els Guerrilleros de Cristo Rey en diverses ocasions-; d’altres, com la nostra companya Yolanda, o els advocats d’Atocha, a mans de Fuerza Nueva, que, en convivència amb les forces de l’estat i la justícia, o no van complir condemna o aquesta va ser simbòlica, quan no segueixen treballant per a l’Estat, com és el cas de l’assassí de la Yolanda, l’Hellín. Però no van acabar els assassinats impunes de la ultradreta en la Transició, sinó que encara al 1993, queia Guillem Agulló a mans d’un militant d’Alianza Nacional.

Han estat les lleis propugnades per aquest estat, que més enllà de la Llei de Memòria Històrica feta per sortir del pas i que ha mort d’inanició, han permès deixar intactes símbols franquistes com el monòlit del Valle de los Caidos, símbol que fins i tot el Consell d’Europa aconsella eliminar. És a dir, el mateix Estat que ha impulsat el rebuig a les menors iniciatives nacionalistes, siguin pla Ibarretxe o Estatut de Catalunya, o impulsat lleis com la d’estrangeria que han copejat sistemàticament als i les treballadores immigrants, generant xenofòbia a l’hora que anava fragmentant la classe obrera.

Ha estat el PP que, continuador d’Alianza Popular, va recompondre políticament el franquisme a partir dels 7 partits organitzats per 7 exministres (els set magnífics) i encapçalats pel vicepresident de Franco, Fraga. La qual cosa, encara preval avui, com demostren fets recents. Així a l’agost, càrrecs i membres de Nuevas Generaciones (Joventuts del PP) valencians i de Castella-la Manxa, posaven en públic amb banderes de l’aguiló, símbols nazis i salutacions feixistes: una actitud «juvenil» va afirmar el PP. Més granadeta és l’alcaldessa popular de Quijorna (Madrid), Mercedes García, qui va autoritzar una fira en la qual es venien banderes nazis i franquistes en una escola pública i l’endemà presidia un homenatge als caiguts «Per Déu i per Espanya»: no ha dimitit i no se sap que hagi estat sancionada pel PP. Tampoc ho ha fet Senén Pousa, alcalde popular de Beade (Ourense), que es declara «franquista » i té un altar dedicat al dictador en el seu despatx… O la presència de membres del govern en la macrobeatificació massiva a Tarragona el 12/10/13, de 522 religiosos profranquistes morts durant la guerra.

De tot això podem deduir l’existència d’unes arrels feixistes encara actives com afirma Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, que considera que existeix una massa sociològica franquista, que situa en «més d’un 10%» dels votants del PP (El País, 5/10/13).

Es desprenen i radicalitzen ales del PP

Aquest estat i aquestes polítiques, faciliten que en una situació de crisi, i amb una majoria absoluta, el PP empitjori els seus trets més feixistes, com amb la LOMCE, la llei de l’avortament, la reforma del codi penal… Però aquestes accions, que tiben la situació social, faciliten l’expressió o la ruptura d’ales d’aquests votants del PP.

I es reprodueix el procés europeu. L’equivalent als d’ultradreta populistes, serien aquí partits que poden posar distància de les retallades dels governs de torn, i que prenen com a bandera la unitat nacional –un dels leiv motiv del franquisme-: són els lerrouxistes de UPyD o de Ciutadans. I això encara quan el PP els hi deixa poc espai i poden coincidir, com en no votar la condemna del franquisme fa uns dies en el Parlament de Catalunya, o en la convocatòria de «Som Catalunya, som Espanya» de Barcelona del 12 O. Abans d’ells una altra organització, recolzant-se en el racisme, havia pujat a moltes regidories catalanes, es tractava de Plataforma per Catalunya, que ja es troba a mig camí dels grups nazi-feixistes, doncs han protagonitzat algunes agressions, donant així els salt a la violència explícita.

També s’enforteixen ales encara més radicalitzades i de xoc, nazi feixistes, com la Falange Española, Alianza Nacional, Democracia Nacional o España 2000. No és que abans no existissin, com demostren immigrants i joves assassinats – com Carlos a les mans d’un soldat de l’Exèrcit de Terra membre de Democracia Nacional-, o ho demostrava l’existència de la llibreria nazi-feixista Europa a Barcelona.

Però l’assalt a la llibreria Blanquerna a Madrid, el passat dia 11, o l’organització d’autocars amb militants feixistes de tot l’estat, per la concentració del 12 O a Barcelona –que només va reunir uns 300- , els hi dona protagonisme. I marquen l’aprofundiment del gir que també s’aguditza en aquests grups, de posar en primer plànol la defensa a ultrança del tema nacional.

La seva millor expressió, va ser la participació en la convocatòria del PP i C’s, de Plataforma per Catalunya, del neonazi Casal Tramuntana, la Falange Espanyola i de les JONS i d’Espanya 2000, conjuminats tots en la defensa de la unitat d’Espanya.

Una política enfront del feixisme

Però el feixisme és quelcom més que racisme i centralisme: és essencialment l’opció del capital financer quan precisa aixafar a la classe obrera i a les seves organitzacions amb mètodes de guerra civil. Per això, a més segueix la situació de crisi, i menys alternatives sòlides apareixen d’esquerra que ofereixin sortides a la misèria, més perill hi ha de que creixin les opcions desesperades que giren a la dreta, o que sectors de petita burgesia demanin sortides d’ordre. Aquesta és la base social del feixisme i encara no s’ha desenvolupat en l’estat espanyol.

Però, com marca l’avanç d’Alba Daurada a Grècia, aquí estan donades totes les condicions, amb la diferència que aquí, com històricament, la bandera inicial del seu ressorgiment és la unitat d’Espanya.

Això ens obliga a tenir una política en front del seu ascens. No es tracta de centrar-nos a aconseguir que es prohibeixin o il•legalitzin les bandes feixistes, per més que podem denunciar la doble vara de mesurar quan es prohibeixen partits de l’esquerra abertzale i no es fa res amb les bandes feixistes. Però posar l’eix aquí és encoratjar la falsa expectativa que serà l’Estat qui ens defensarà del feixisme -la qual cosa és impossible per les seves pròpies característiques- i anestèsia els i les treballadores per enfrontar-lo directament. Tampoc es tracta d’unir als demòcrates» contra el feixisme, esborrant la frontera de classe: la burgesia, encara la més aparentment demòcrata, ha demostrat des del mateix aparell d’Estat de quin costat està. I no només recentment –Llei de Partits per exemple-, sinó en la seva història posicionats al costat de Primo de Rivera o de Franco. Que els hi ha d’honests, sí, però no és el front amb les seves organitzacions –que són de classe el que enfrontarà al feixisme, sinó que fer-lo precisament afeblirà el front obrer que sí hauria d’existir per enfrontar-lo. Perquè en primer lloc es tracta d’impulsar una política amb sortides realistes a la crisi i especialment pels i les treballadores que sofreixen la misèria del sistema, alhora que es defensa el dret democràtic de l’autodeterminació dels pobles; i per fer això, difícilment oferirem sortides convincents de la mà d’ells qui, amb millors o pitjors paraules, tenen els interessos oposats.

Per tant, es tracta encara avui i aquí –a Grècia ja es va passar a una altra fase- d’enfortir els debats i les resolucions en les organitzacions del moviment obrer, juvenil i popular, perquè haurem de preparar-nos per resistir els atacs feixistes que seran violents i hauran de trobar-nos preparats per defensar-nos. Perquè al feixisme no se’l discuteix, se’l destrueix i això passa, en primer lloc per arrabassar-li avui, la seva possible base social.

 

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: