«

»

des 25

La crueltat del bisbe Irurita en la mort de Francesc Macià

Enterrament Francesc MaciàEl que era bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, quan va morir el president de la Generalitat Francesc Macià el 25 de desembre de 1933, va negar-se a enviar capellans per a la vetlla del president. Només la intervenció del que llavors era arquebisbe de la Tarraconense, Francesc Vidal i Barraquer, qui li va exigir que ho fes, el va obligar a canviar d’actitud.

Una carta escrita l’any 1970 per Jaume Creus, amic íntim de Macià, coneixedor del que va succeir i que va dirigir a Ramon Muntanyola, biògraf del cardenal, per explicar detalls de la mort, el funeral  i l’embalsamament del cadàver del president, revela aquests fets, que l’any 2011 va fer públics l’Associació Memòria i Història de Manresa (Bages).

En la seva carta explica com el cardenal Vidal i Barraquer va obligar el bisbe Irurita a atendre les peticions de la família de Macià d’enviar capellans a la vetlla del president de la Generalitat, ja que aquest era creient.

En el document Creus crítica amb duresa el bisbe a qui defineix com “un gran enemic de Catalunya. Estalviem la paraula senyor perquè no ho era, escriu Creus. Es negava a enviar capellans, que els demanava la família del president, per anar a cantar o resar, abans de lliurar el seu cos al govern de Catalunya per al seu embalsamament”.

El bisbe pressionava a la família de Macià posant com a condició per enviar capellans que també havien de ser presents a l’enterrament, i que sinó “no hi havia capellans”. Però la família li contestava que l’enterrament l’organitzava el govern de Catalunya, segons les lleis establertes.

Creus relata com el “boníssim mossèn Berenguer, el capellà de la Capella de Sant Jordi, oferia els consols a la família”, i que aquest veient la tossuderia del bisbe “enemic dels catalans, com tants altres tenim”, va dir: “Això qui ho pot resoldre és el senyo arquebisbe de Tarragona, , Francesc Vidal i Barraquer, que és el seu superior, i va redactar una carta que li fou enviada a Tarragona per automòbil explicant la situació.

Quan Vidal i Barraquer va tenir coneixement dels fets va telefonar immediatament al bisbat de Barcelona, va fer aixecar el bisbe del llit i el va comminar de forma enèrgica, segons explica la carta de Creus, a que atengués els desitjos de la família del president. Irurita va cedir i va enviar els capellans.

Finalment cap a mitjanit una vintena de capellans de la parròquia de Sant Just van arribar a la casa del president, a la porta els esperava el cap dels Mossos, Pérez Farras.  Una vegada van acabar de cantar les absoltes van retornar a la parròquia. En tot el trajecte hi havia parelles de mossos d’esquadra, dissimulades pel camí, a fi de protegir, si calia els capellans, cosa que no va ser necessària. Quan la cerimònia va acabar, la família va lliurar el cos del president al govern de Catalunya

En un altra part del text,  Jaume Creus esmena a mossèn Ramon Muntanyola en relació a que Manuel Carrasco i Formiguera s’havia “evadit” de Catalunya. Creus explica que Carrasco i Formiguera havia estat nomenat delegat o representant del govern català a Euskadi,i que el vaporet en que viatjava amb la seva familia va ser capturat pels feixistes. Explica la crueltat dels feixistes amb la seva dona i filla de pocs mesos, que van enviar a una presó on no hi havia ni matalassos, i el valor personal de Carrasco i Formiguera,  quan es va negar a fugir del presidi on estava detingut, com li facilitaven el guàrdies, que segons explica Creus, eren tots catalans, per no perjudicar-los.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: