«

»

jul 05

La independència no entén de misèries partidistes

via catalanaDr. Oriol Domènec

És possible que més de 300 anys portant la marca de l’esclau ens hagin afectat la genètica en algun cromosoma? Ho dic perquè sembla que ens hàgim tornat mesells o, pitjor encara, masoquistes.

En cap manifestació dels últims Onze de Setembre no ens importava gens si la gent que teníem al costat era de dretes o d’esquerres, àcrata o de la crosta, però els polítics, enfangats en les seves misèries partidistes, sembla que vulguin engegar-ho tot a rodar. És incomprensible; el poble de Catalunya no ho pot entendre.

L’entusiasme de la darrera manifestació i del referèndum del 9 de novembre no es va voler canalitzar en unes eleccions immediates. Pels polítics, el partit, la poltrona, el personalisme, passen davant del país. I així, discutint de llistes i d’eleccions, han ferit l’entusiasme de la gent. I ara, desconcertats, tristos i emprenyats, ens fa por que aquesta oportunitat, que se’ns presenta després de 300 anys, no se’ns escapi de les mans perquè uns polítics que es diuen sobiranistes discuteixen com bugaderes sobre qui és el millor.

Cap país que hagi lluitat per la independència no s’ha demanat pas abans d’aconseguir-la com encararia el futur polític o com organitzaria la sanitat o governaria els bordells. Ni tampoc s’ha barallat per qui hi manaria. Abans de la independència tots aquests països han lluitat per aconseguir-la i res més. Tampoc no s’han entretingut a pesar i sospesar si amb la independència anirien més bé o més malament. L’única cosa que tenien present era el país, el seu país. (De totes maneres, per molt malament que hagin anat les coses després de la independència, no n’hi ha cap ni un que hagi volgut tornar a l’estat que els tenia esclavitzats.)

Les coses difícils no s’obtenen sense sacrificis, i ara Catalunya ens demana un sacrifici molt gran.

On és, doncs, aquest patriotisme que tant pregonem i que ens fa caure llàgrimes d’emoció? La cara de vergonya ens hauria de caure! Amaguem la covardia retardant la lluita, dient que volem fer les coses ben fetes. Demaneu a totes les repúbliques hispanoamericanes si quan lluitaven pensaven a fer les coses ben fetes. Sabeu en què pensaven? A ser lliures!

I acabo amb una anècdota molt significativa de no fa pas tant:

Al meu despatx es preparava una llista independentista per a unes eleccions immediates.

Hi participaven el Dr. Heribert Barrera, el Dr. Moisès Broggi, el Prof. Badia Margarit, en Joan Blanch (ex-batlle de Badalona) i un ex-conseller de la Generalitat.

En un moment determinat l’ex-conseller va interrompre en Joan Blanch:

—Si són comunistes no compteu amb mi ni amb els meus!

Jo, com a amfitrió, vaig replicar:

—Si voten per una Catalunya lliure, tant hi fa la ideologia, tant anarquistes com de la crosta, o socialistes, quan tindrem l’estat propi ja decidirem entre tots.

Aquesta és la idea, la llibertat de Catalunya l’aconseguirem entre tots els que la desitgem, o no la farem.

Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: