Paluzie, Arqué, Teixidó: Desacomplexada entrevista a tres bandes sobre el moment polític actual (l)

Elisenda Paluzie, Carme Teixidó i Anna ArquéHem volgut preguntar a tres activistes responsables de significatius esdeveniments que han marcat el moviment independentista els darrers anys, quina és la seva visió en perspectiva del procés català.

Les consultes populars ( 2009-2011), el reconeixement internacional, la  manifestació unitària del 9J 2011, o la campanya de  sobirania fiscal (2012- en actiu), són algunes de les moltes iniciatives que han portat endavant des del moviment social, l’Anna Arqué (ICEC), Elisenda Paluzie (Sobirania i Progrés) i la Carme Teixidó (Ara o Mai).

Els hi hem plantejat diverses preguntes que publicarem en blocs per tal de fer-vos arribar el seu punt de vista desacomplexat i no partidista, que de ben segur us ajudarà a reflexionar sobre el moment actual de l’independentisme.

Avui podreu llegir la primera entrega.

Podeu expressar les vostres opinions i comentaris amb el hashtag #entrevistaAraoMai

 

1/Que n’opineu de l’actual situació i sobre el tema de la llista única. Sí? No? depèn de les condicions?

Anna: Estem caient en un pou de desconcerts i cal rebobinar una mica. El 27S ens ha de servir per a tornar a guanyar la majoria absoluta de diputats que tenim ara (o una superior a 68) i amb aquesta majoria independentista fer accions polítiques constituents que ens acabin constituint en estat independent.

Per a fer això penso que hem d’utilitzar el gran èxit de l’independentisme: la seva transversalitat ideològica. Ara és el moment de que aquesta transversalitat, envejada internacionalment, es vegi corresposta amb una oferta electoral plural amb la que recollir els vots independentistes, però i  també, amb la que atraure el màxim de vots d’aquells que no són independentistes però que no estan en contra la independència i podrien votar: ERC, CDC o CUP, per les seves connotacions ideològiques, per tant, 3 llistes amb objectiu independència és la millor opció. Tanmateix, el caràcter plebiscitari del 27S és post-electoral i correspondrà a l’actuació independentista dels diputats, per això, el que és important no és tan “qui” sinó “com” es detalla als programes electorals: fer la independència el “28S” i qui assumeix la responsabilitat per el que es fa i per el que no es fa.

 

Elisenda: La meva opció preferida són les tres llistes amb elements de campanya comuns. Cada una d’elles representen un espai que cal maximitzar, i cadascuna d’elles té uns lideratges clars. Mas és un referent per una part important d’aquest país. Junqueras per una altra, i els lideratges plurals de la CUP representen un altre espai. Si això no és possible, aleshores acceptaria la llista única sense líders polítics ni partits, que hi donarien suport des de fora, només si es clarifica bé el full de ruta del que caldrà fer a partir del 28 de setembre.

 

Carme: La llista única per mi només te sentit sí hi ha un calendari de referèndum vinculant o DUI de forma immediata a les eleccions, amb el compromís explícit de fer-ho davant qualsevol actuació de l’estat Espanyol , i si està formada per tots els partits favorables sense excepcions. Una llista única formada per la societat civil com s’està proposant últimament, per mi no té sentit, la societat civil pot condicionar, opinar, mostrar les preferències, però és feina dels partits constituir el Parlament i dur a terme la independència.

Tal i com veig les coses aquesta llista podria retardar el procés polític, si els partits del Sí-Sí no son capaços d’arribar a un acord, millor que es presentin en llistes separades i amb un punt de programa comú, i aquest hauria d’incloure a banda de les intencions el compromís i també les dates d’execució.

 

2/ Haurien de donar-se unes condicions prèvies abans de fer una DUI o no?

Carme: Les condicions per una DUI haurien de ser única i exclusivament la majoria parlamentaria, contemplar també les experiències internacionals que pel que sembla és millor que la Dui sigui després d’un referèndum d’independència. En qualsevol cas tornaríem al tema de la voluntat política, només si aquesta existeix en ferm es pot tirar endavant qualsevol iniciativa, ja sigui una DUI o un Referèndum, el parlament de Catalunya és primer que s’ha d’autoreconèixer l’autoritat legal per fer a qualsevol de les dues coses, recordem el que ja fa molts anys de diem, Nosaltres decidim, per tant només hem d’arribar fins al final de les nostres decisions no només dient que som Nació, sinó actuant com a tal.

 

Anna: Les DUI són declaracions institucionals que expressen un canvi de paradigma d’organització política d’un territori, defensat per una majoria social sostinguda en el temps que ha sabut donar-se una majoria política per a portar-la a terme.

Dit això, per a que una DUI sigui efectiva la seva sola proclamació no és suficient, cal que compleixi amb el ‘principi internacional d’efectivitat’ i el país pugui funcionar com a Estat independent, normalitzant la seva independència internament i externa.

La questió és que dins l’Estat espanyol, sense un acte de sobirania plena, no és possible crear aquesta normalitat de país independent per culpa de la ingerència dels diferents Governs espanyols, sigui quin sigui el seu color. Això vol dir que ha d’haver un primer acte de ruptura amb l’estat que alhora ens trianguli amb la comunitat internacional i, això, és factible amb l’exercici d’un dret reconegut i practicat amb normalitat a Europa com és el de l’autodeterminació dels Pobles.

Fer un referèndum d’autodeterminació unilateral vinculant políticament és una evident ruptura amb la legalitat de l’estat espanyol, i el primer que ens cal saber als Catalans és qui està disposat a portar-ho a terme. Aquest acte de ruptura amb l’autoritat de l’estat espanyol, que significa fer el referèndum oficial, ens declara sobirans de facto i ens situa en una fase de transició institucional per a fer i desfer gràcies a la legitimitat d’un resultat positiu que, a nivell internacional, ens avala la natural construcció de les estructures necessàries per a, finalment, declarar la DUI de manera efectiva i respectuosa amb el seu significat – i no només com un avís d’intencions com la declaració de sobirania de Catalunya, ja votada pel nostre parlament però no aplicada al 9N.

 

Elisenda: Bé, primer cal guanyar les eleccions democràticament, al meu entendre no només en diputats sinó també en vots.

Si es fa una declaració d’independència que no té efectes immediats i que obre un procés de negociació amb l’Estat, amb instàncies internacionals, i la construcció de les anomenades estructures d’estat, amb caràcter previ a la proclamació definitiva, el problema serà que l’Estat recorrerà i suspendrà la declaració. A partir d’aquí actuaria tot l’aparell judicial de l’Estat i aturaria totes aquelles accions que emanessin d’aquesta declaració, com intentar recaptar impostos. L’acció jurídica seria més ràpida, contundent i forta que la que està seguint ara la fiscalia de l’Estat per sancionar els fets del 9-N.

Per tant, en un context com el nostre, que és no acordat amb l’Estat, el problema de fer la declaració és ser capaços de fer-la efectiva, amb decrets o lleis immediats que suposin el control de la hisenda, territori i infraestructures energètiques. Això implica un grau de força política, cohesió, autoritat i determinació del govern enormes. Dubto que hi sigui.

Una alternativa seria fer una declaració d’independència només declarativa, però seguida d’un referèndum unilateral de ratificació. La victòria en aquest referèndum, forçaria la negociació que ens portaria a la proclamació definitiva. A banda que el referèndum de ratificació de la declaració d’independència resol el problema de si tenim majoria absoluta en diputats però no en vots.

 

3/ En el moment actual que cal per arribar a la independència i que no s’està fent?

Elisenda: Quina pregunta! Jo he anat escrivint en articles el que em semblava que eren errors que hem comès. El principal no fer un referèndum unilateral vinculant al cap d’un any de les eleccions del 2012. Un altre error més recent és haver-se passat 8 mesos amb una discussió estèril sobre llistes. Però ni tinc la vareta màgica del que cal fer, ni serveixen de res els laments. Vull ser optimista i confiar en la capacitat de sorpresa i en que al final es trobi el desllorigador de tot plegat.

 

Carme: Única i exclusivament voluntat política. I sembla que molts polítics només tenen la voluntat d’allargar el procés. Potser perquè no toca o potser perquè en el fons esperen que se’ns passi la febre i tornar a la comoditat de la gestió de l’autonomia. Aquest fet provoca que la lluita social tant anhelada, que en la actual situació és summament necessària, estigui guanyant terreny a la lluita nacional. Tenim pressa perquè la majoria de la societat vol la independència,  i també perquè els unionistes potser estan trobant la forma de guanyar-nos el carrer, carrer que per altra part no tenim al 100% al nostre costat perquè hem descuidat molts àmbits on podíem fer campanya favorable a la nova República Catalana, i ens hem dedicat massa a mirar-nos el melic.

 

Anna: Mentrestant parlem de l’enèsima proposta de llista desviem l’atenció del que és essencial i això és l’operativa necessària per explicar la independència en els milers de barris que conformen la nostra geografia. Cadascú de nosaltres té el control del que és el més important: el nostre vot i la nostra capacitat de diàleg amb el nostre entorn. A banda de campanyes grandiloqüents que sembla no arriben, focalitzem-nos en il·lusionar-nos amb el projecte del dia a dia, no ens passem hores angoixats mirant les notícies i el ‘què diu qui’, hi ha algú al teu costat al carrer, al mercat, al qui necessitem que  ‘tu’ li expliquis, endavant!

El “sí” és a les nostres mans, repartim-lo! 😉