Tag: Assemblea Nacional

El relleu a la direcció de l’ANC. Les eleccions d’avui

Conferència 30 abril

30 abril 2011. Conferència Nacional per l’Estat Propi, embrió de l’Assemblea, que es constituí el 25 de maig.

Josep Maria Bellmunt. 

Membre fundador de l’ANC i ex-membre del Consell Permanent

Aquest dissabte es celebren eleccions a l’ANC, però el procés electoral no ha estat a l’alçada de la situació, ni del moment actual. Molts dels que vam treballar donant suport al seu naixement i vam fundar l’entitat, hem constatat com la dinàmica de partits i el control d’una part de la cúpula ha anat fent perdre protagonisme a la base. Moltes decisions no han estat exactament d’acord amb la opinió d’una part molt important dels socis, la darrera ha estat el tema de la llista única, però abans moltes altres no han reflectit el sentiment de les territorials, i massa sovint la tolerància en vers l’actitud dels partits ha fet perdre força a l’Assemblea, o al menys això opinen una part significativa de les persones que la integren.

Però potser la gota que fa vessar el vas d’alguns ha estat el lamentable espectacle de veure com obviant o interpretant a mida el estatuts i el reglament de règim intern, i d’una forma desacomplexada, s’ha filtrat a la premsa els noms i les maniobres per posar al capdavant de l’Assemblea a un determinat col·lectiu, i com això era presentat com un consens entre les diferents tendències de dins de l’entitat.

Personalment, i tinc contacte amb molta gent de l’Assemblea, no he conegut ningú que hagi estat consultat sobre aquest tema. Els noms de la candidatura “de consens” que ens han presentat, i que han sortit per activa i per passiva a tots els mitjans, s’ha d’haver “negociat” necessariament entre un grup reduït de socis, sobretot d’una part de la direcció, i per les pistes donades, també amb els partits.

En tot cas, si es volia arribar a algun tipus de consens, s’hauria d’haver plantejat amb el grup de persones que l’any passat van presentar una llista alternativa a l’oficial, amb un programa de renovació que incloïa entre d’altres, un mecanisme perquè tots els associats poguessin decidir de forma ràpida quan calia prendre decisions importants, i que malgrat tots els entrebancs administratius i d’altre tipus, que se’ls hi van posar, acusacions incloses de voler boicotejar el procés o la pròpia entitat, van aconseguir un considerable suport de vots, en alguns casos poc menys d’aquells que van resultar escollits.

Però això no ha estat així, i ara podrem trobar-nos en que persones amb un cert renom mediàtic, alguns amb una trajectòria com polítics “professionals” des de fa molt de temps, i una part d’ells sense haver treballar mai a la base de l’Assemblea, passin a liderar l’entitat, acompanyades d’altres persones que porten molt de temps al capdavant i que repeteixen per tercera vegada. Tot això acompanyat d’un treball important als mitjans per presentar els “candidats”, situació absolutament inversa a la del darrer any, quan els noms de la candidatura alternativa no van sortir ni una sola vegada enlloc.

Tot plegat, no és gens bo per l’entitat que entre tots hem posicionat com a referència per a l’independentisme, que no hi hagi representació dins de la seva direcció una part dels seus components amb una visió diferent de com portar-la endavant, que puguin exercir una oposició constructiva, sobretot de persones de base, no organitzades en plataformes internes (o externes), però de molta vàlua i que han treballat de ferm per l’entitat o en el moviment social independentista, lluny dels despatxos i al peu del carrer, persones que puguin aportar aire fresc i agosarament, sense hipoteques partidistes.

Malauradament moltes d’aquestes persones veient com es platejaven les eleccions han renunciat a presentar-se, i és una veritable pèrdua, perquè en el moment actual necessitem a tothom, i sobretot a una Assemblea que es renovi, democràtica absolutament, àgil, flexible, que representi a totes les sensibilitats de l’independentisme, retorni als orígens i parli clar, sense renuncies ni tics partidistes, i que sigui una veritable eina de pressió a la classe política, que és el motiu de la seva existència.

Una Assemblea que sàpiga conjugar la pressió amb mà de ferro sense renúncies, amb l’estratègia fina diària, amb campanyes que obliguin a la classe política a prendre decisions reals, i no declaracions d’intencions, més enllà d’una demostració de força una vegada a l’any.

Fem-ho possible, la base assembleària ha de decidir, d’altra forma l’entitat no serà gens útil, sinó tot el contrari.

El Procés no és un llibre de Kafka (anàlisi dels fulls de ruta de l’ANC)

Assemblea Nacional Constitució

Daniel Laspra. Advocat i Secretari Institucional del CADCI i Coordinador Jurídic de Catalunya Diu Prou

Fa dies que hi donava voltes, com és possible que cada any l’ANC ens presenti un full de ruta diferent? És normal posar una data cada any per la independència? Com ha canviat el full de ruta de l’any 2012 al 2015? Tots aquests dubtes m’han obligat ha emprendre un viatge submarí entre un mar revoltat de mots i conceptes, però amics, vaig pensar, per Catalunya cal mullar-se.

Per analitzar l’evolució de l’univers assembleari he hagut de fixar-me en aquelles idees, orça que s’han anat reiterant, i les que han desaparegut al llarg de l’itinerari, per això avui faré un anàlisi dels fulls de ruta començant des del 2012 fins la proposta per aquest any, prometo ser lleuger i superficial, només pretenc que vosaltres mateixos, si teniu dubte, feu lectura dels textos i gaudiu com jo d’aquests singulars monuments a l’alliberament nacional.

Per començar cal dir que el mot Independència és repeteix de forma constant, fins a 171 cops, això converteix la lectura “farragosa” dels fulls de ruta en una alegre manifestació lletrada, tot plegat com un Onze de Setembre entre punts i comes, continuem però el nostre estudi no caiguem en la banalitat.

 

Parlem de la il·lusió dels primers dies, pels volts del 2012:

2012 [39] Per a què la unitat d’acció dels diferents partits polítics catalans sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana… Només llavors es donaran les condicions objectives necessàries per a fer possible la independència i, per tant, l’Estat propi.

La realitat però ha estat molt dura i ara mateix encara som aturats en l’etapa del “decidir”, això de quedar-se en Estat (propi) caldrà seguir intentant-ho, com diuen els savis caldrà trobar el moment precís per sembrar una bona transició, ja saben el procés te molt de digestió, i als pessebres que mai falti el caganer.

Però siguem seriosos el primer pas natural de qualsevol país que vol ser independent es reclamar el que universalment es diu Dret d’autodeterminació, bé aquí ens trobarem allò que es diu “perdre gas”, el 2012 és una idea omnipresent, fins a 9 cops es menciona, però que va passar? no ho sabem, al 2013 empata a dos amb el nou concepte de moda a les tertúlies, Dret a decidir, fins desaparèixer l’any següent per sempre més, cal dir, però, que algú de bona fe es va recordaR de la Val d’Aran, que sÍ que tindrà dret a l’autodeterminació, però no Catalunya, que a partir del 2013 sols tindrà “dret a decidir”. Els eufemismes, com tots sabem, és fan per no molestar, sobre tot posem seny, que el procés va per llarg.

 

Que podem dir del Dret a Decidir?

Neix cap al 2006 entre persones de bona voluntat i evoluciona al llarg de nombroses manifestacions i avorrides conferencies, fins que un cop vist que al 9N del 2014 no es va decidir res, enguany al 2015 ja perd significat i té una citació única i marginal.

Repetim, si hi ha quelcom que defineix a un poble que vol ser independent és l’exercici de l’autodeterminació, i el moment culminant d’aquesta maduresa política és quan es passa de la submissió a la Llei de l’Estat opressor a l’emancipació, per ser clars això succeeix sempre amb la Declaració Unilateral d’Independència, unilateral perquè oi que m’entendran, l’altra part mai vol negociar de bones la pèrdua de part del “seu territori”.

Veiem però com es gestiona aquesta important qüestió als diferents fulls de ruta.

2012 [113] En el cas que l’Estat espanyol no accepti la celebració d’aquest plebiscit o, fins i tot, n’impedeixi la celebració, el Parlament català declararà unilateralment la independència, amb la presència del màxim nombre possible de representants dels governs d’altres Estats.

2013 [Pàgina 6] tenim un redactat similar. Inici de la Campanya “Signa un vot” que preveu la DUI l’11 de setembre del 2014.

2014 La DUI desapareix per passar a dir-se Declaració d’Independència, quelcom que és reserva per la diada de Sant Jordi del 2015, ja saben un dia de bons desitjos, ara bé, la “Declaració” serà sempre i quant sigui “ordenada” i “acordada” amb “el suport internacional suficient”, ja ho veuen reservat solament als professionals del pacte, oi que m’entenen?

Certament tot plegat un gran canvi al respecte les anteriors definicions i sense parangó en els anals de les ex colònies espanyoles, i no cal dir en les independències europees.

Recordin, vivim en el millor dels mons possibles, i a Catalunya mengem flors i n’hi diem carxofes.

 

Una Declaració No Unilateral?

El 2015 la “Declaració” proposada no solament no és “unilateral” sinó que sobretot el que no és ni serà, si s’aprova, és “ordenada”, perquè es menciona amb diferents i curioses formules, la més divertida a ulls del jurista que us escriu és la pomposa “Declaració d’inici de construcció del nou estat”, una frase que no firmaria un novell estudiant de primer de Dret Constitucional sense haver ingerit abans quantioses dosis de ratafia, es evident que cal pair-ho bé per no tenir mal de ventre patriòtic, però senyors no se’n vagin, que encara n’hi ha més.

 

Unitat

Un altre mot important per entendre els Fulls de Ruta és Unitat, especialment avui dia molt de moda entre els “experts” del Procés , aquest concepte eteri s’ha anat repetint com una lletania fins a tenir una cristal·lització diferent a la que es presumia en els orígens, el 2012 es parlava d’unitat del països catalans, segur que algun indepe de pedra picada l’hi sonarà, el 2013 ja surt 5 cops, sempre fent èmfasi a la “unitat d’acció”, el 2014 ens oblidem dels Països Catalans i de l’acció per parlar de “candidatura d’unitat”, que exactament vol dir una coalició CiU-ERC, segons les diverses crides dels portantveus de l’ANC. Aquest any la proposta reincideix, es cita fins a 9 cops i es conjuga amb el concepte de Candidatura, candidatures  8 cops:

Veiem que els redactors de la proposta del 2015 han comprovat empíricament que les crides a la candidatura “unitària” ha creat molt consens entre els partits catalans, especialment entre les seves víctimes els partits independentistes, ERC i la CUP, per això ara s’entén que es una solució que val per tot, especialment per dividir…, no riguin que la cosa es seriosa:

[Pàgina 9] consulta interna a tots els seus associats, oberta a tots els simpatitzants que vulguin, per conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país i, si fos així, quin hauria de ser el paper de l’ANC.

[Pàgina 12] Les eleccions generals espanyoles que, en funció de quin sigui l’escenari polític, es podrà concretar al voltant d’una candidatura unitària, o fins i tot promovent l’opció de no presentar-s’hi.

El cru exemple de que s’han perdut molts llençols en aquestes bugades, es com el mot Desobediència també ha estat eliminat del full de ruta, ha passat de marcar paquet al 2012 o la insubmissió fiscal al 2013, a la desaparició, certament la paraula produeix tremolors i en allò que si som transversals és que ens agraden les costellades, per això una mica més d’aigua al vi que no sigui que la guàrdia civil ens aturi a la primera cantonada.

 

Una altra idea interessant: Estructura d’Estat:

El setembre del 2012 el President Mas va “entendre” el missatge de l’11 i va declarar “l’objectiu es dotar Catalunya d’estructures d’Estat”, un bonic succedani d’independència, que l’ANC va decidir incorporar l’any següent, i el 2014 fins a set cops, enguany de nou coincideix exactament amb els desitjos del Molt Honorable:

Conferencia del MHMas  del dia 25 de novembre del 2014 “….el nou Govern tindria un horitzó temporal de màxim divuit mesos per desenvolupar la seva tasca i assolir els seus objectius…acabar de preparar les estructures d’Estat….”

FdRuta 2015 [Pàgina 13] Entre dotze i divuit mesos després de la constitució del Parlament sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015. ……….termini és suficient per acabar de construir i posar en marxa totes les estructures d’Estat.

Això si, la Neutralitat haurà de ser “escrupolosa”, ens diu el FdRuta 2012 i 2013, però sembla que a partir del 2014 tot plegat ja no era necessari, calia prendre partit, i els primers a provar la medicina foren els més petits, el 21 de Gener del 2013 es realitza una campanya pública mitjançant declaracions i l’enviament massiu de correus contra els diputats de la CUP a qui se’ls acusa de “Frau sagnant”, per no votar la Declaració de Sobirania, i ja saben tal dia farà un any.

 

Les Plebiscitàries

Amb les eleccions “Plebiscitàries”, patim també una evolució  sorprenent, són reclamades per primer cop pel Secretari d’Organització de CiU Josep Rull, el 23 d’agost del 2012, i incorporades “de facto”, al Full de Ruta per la Presidenta de l’ANC en una reunió pública amb el President Mas el dia 14 de setembre del 2012, és a dir sense cap referendament pels socis ni debat públic.

Que ningú hi vegi cap relació, com sempre tot son coincidències, per acabar, i com a paradigma de com allò políticament correcte ha vençut a l’èpica assembleària, compararem dos mots amb molt de significat cadascun:

Referèndum i Consulta

Referèndum , 6 cops, Consulta, 2 cops,2012.

Referèndum, 3 cops, Consulta, 7 cops. 2013.

Referèndum.  3 cops, Consulta 31 cops. 2014.

Si ja ho sé, sembla el torneig de tennis que organitza el Conde Godó on sempre guanya el més moderat, bé queda clar als profans que la primera diferencia entre Referèndum i Consulta es que el primer mot refereix a un Plebiscit, on la ciutadania mitjançant el vot exerceix la democràcia directa per ratificar o rebutjar una llei generalment d’especial transcendència, pel que fa Consulta sense cap vinculació jurídica es un mot polisèmic que refereix des del despatx d’un dentista, a una bonica ciutat Argentina. La Consulta o senzillament demanar consell a un amic, al comptable o al taxista.

 

Conclusions

Que els hi volia dir amb tot això, doncs que l’elecció d’un mot i l’exclusió d’un altre no és un exercici de prosa ni una selecció aleatòria, sinó que sempre hi ha una voluntat del redactor d’orientar el sentit del text, alhora en un Full de Ruta, de transformar la realitat i dirigir l’acció cap uns objectius, i no cap a uns altres, així que els hi prego que es llegeixin dos cops els textos que els hi fan votar en assemblees, perquè ja veuen que a jutjar pels resultats és possible que ens traeixi la lletra abans que els nostres líders, això sí, qualsevol relació causal o inferència de la lectura de l’article es cosa seva, que no voldria ser acusat de ser del CNI, tot ho he fet amb la bona fe de la majoria dels indepes que de veritat ens creiem el “Procés,” i ens agraden les coses clares, amen.

La Sobirania Fiscal, un pas endavant

catdiuprouLluís Turró

Fent el trapasser a la web de l’ANC trobo la campanya de Sobirania Fiscal. Pagar els impostos a la Hisenda Catalana, que acabarà pagant-los a l’espanyola, sí, però que en serà dipositària durant uns dies. La idea em sembla genial, atrevida i molt coherent. Volem ser independents? Doncs comencem a demostrar-ho.

El meu gestor rep la idea amb escepticisme i em recomana no jugar amb la hisenda ni amb els diners. Li dic que no és un joc, que vull donar el pas. No puc demanar fermesa a d’altres i pagar els impostos a Espanya tenint una alternativa, simplement, no puc. Em veu convençut i deixa d’insistir. A dia d’avui ja no sóc l’únic client que té que paga a la Hisenda Catalana.

 

Buscant suport i convèncer a tercers

Poc vaig trigar a dir a la meva territorial que estava exercint la Sobirania Fiscal. La sorpresa va ser quan Josep Puigvehí, el gran Josep, em diu que a la comarcal l’Andreu Porta, membre del Secretariat Nacional, va dient que posen multes. Com? L’ANC proposa als seus membres fer una campanya il·legal? En Josep estava tan estranyat com jo.

Amb el temps, l’ANC a retirat la campanya de Sobirania Fiscal. Les demostracions d’independentisme via diners les prefereixen com a donatius o venda de samarretes. La Sobirania Fiscal no els hi aporta res.

 

El suport arriba d’un lloc inesperat

Faig un tuït dient que acabo de pagar l’IVA a la Hisenda Catalana i que tot va bé. Els més entusiastes immediatament responen preguntant o simplement animant. Conec Míriam Nogueras, Míriam, no canviïs mai, i el grup del Cada Onze De Cada Mes.

Dins el mateix entorn Twitter, Catalunya Diu Prou s’ofereix a donar-me suport pel que fa a la Sobirania Fiscal. Tinc que confessar-ho, no entenia res. No es suposava que era l’ANC la que hauria d’haver fet aquest oferiment?

 

La veritat va sortint de l’amagatall

Torno a fer el trapasser, però aquest cop a la web de Catalunya Diu Prou. I què trobo? El mateix procediment anunciat a la web de l’ANC, però amb molta més informació. Entre d’altres coses, un vídeo amb el Delegat Especial de l’Agència Tributària Espanyola, dient que no hi havia cap problema en ingressar els diners a l’Agència Tributària Catalana. Res de multes, res de traves. Tot transparent i ben explicat.

Però el que més em sorprèn és trobar-me amb què els creadors de la idea, els que ho han defensat i tirat endavant, no són l’ANC. Són els de Ara o Mai. Concretament Carme Teixidó, Josep M. Bellmunt i Daniel Laspra de CADCI.

Ara, recordant els missatges sibil·lins llençats a les comarcals respecte les multes, veient la transparència i rigorositat de Catalunya Diu Prou i tenint la pròpia experiència, ja puc comparar i treure’n conclusions. Espero que molts de vosaltres també.

 

Fem doncs Sobirania Fiscal?

Recentment, fa uns tres mesos, la Generalitat de Catalunya ha posat a disposició dels ciutadans la opció de fer pagament dels impostos via telemàtica. Això només ha estat possible gràcies a la pressió dels que fan Sobirania Fiscal.

Trobaràs l’ANC dient que la Hisenda Catalana no està preparada (Carme Forcadell, Vilassar de Mar). Suposo que en la mateixa línia que quan s’atura manifestacions de pressió a polítics, amb l’excusa de que no estem preparats per ser independents. Però també trobaràs valents que creuen que les coses s’aconsegueixen empenyent i no observant. Pressionant i no seguint. Sent honestos i no venent-se.

Si creus que tenir els diners és important, la Sobirania Fiscal és un pas contundent. Els teus diners passaran pel compte corrent de la ATC. Fer el traspàs a l’espanyola és prémer un botó… i aquest botó és poder.

L’ANC podria presentar-se a les eleccions

 

MasEn unes declaracions de la presidenta de l’ANC a Catalunya Ràdio, Carme Forcadell ha alertat del sentiment de desànim en la societat catalana pel que fa al procés i ha afirmat que aquest  només es pot aturar amb la convocatòria d’eleccions anticipades.

Forcadell ha avisat que l’ANC actuarà si no s’arriba a un acord polític per convocar les eleccions de forma immediata. Sobre la possibilitat que l’entitat es presenti a uns comicis Forcadell ha dit que no veu res impossible, perquè “l’objectiu de l’Assemblea és aconseguir la independència de Catalunya” i ara estem en un moment perquè es prenguin decisions importants i si els partits polítics no les prenen “algú ho haurà de fer”, amb tot ha afegit que aquesta decisió l’haurà de prendre l’assemblea general de l’ANC .

També el diairi Avui, d’aquest diumenge, explica que l’Assemblea s’està plantejant la possbilitat de fer una consulta que inicialment era interna, però que podria ser oberta a tothom, per decidir el seu nou full de ruta, possiblement el 24 de gener. Es tractaria d’una consulta amb diverses preguntes per decidir la posició de l’entitat de cara a les eleccions, tant si hi ha acord per convocar-les, com si no hi és.

 

Dur i gran debat en la cloenda de l’Assemblea de Solidaritat: Arqué- Marfany-Paluzie-Teixidó. Veritats com punys. El que no escoltareu a TV3

Marfany-Arqué-Texidó-Paluzie

Aquest dissabte es va celebrar a la sala Pal·ladius de Pallejà l’Assemblea de Solidaritat Catalana per la Independència (SI).

En l’acte de cloenda, i amb la sala plena a vessar es va celebrar una taula rodona per tancar l’acte amb 4 convidats, la degana d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, el vicepresident de l’Assemblea Nacional Jaume Marfany, la presidenta d’Ara o Mai i portaveu de Catalunya Diu Prou, Carme Teixidó, i la coordinadora a Catalunya de la International Comission of European Citizens (ICEC),  Anna Arqué. El debat va estar moderat  per Roger San Millán, secretari d’Organització de SI, i va girar inicialment al voltant de tres punts: La necessitat de convocar eleccions, la llista unitària, i la DUI.

Marfany va encetar la roda d’intervencions sobre la les eleccions, dient que parlava en nom del full de ruta de l’Assemblea, i  va defensar la necessitat d’eleccions per seguir endavant .

Anna Arqué i Carme Teixidó han afirmat que la no realització d’un 9N com s’havia demanat, ens abocava a les eleccions, i que calia fer-les abans de les municipals. Elisenda Paluzie també va coincidir en aquesta necessitat, després de recordar que el 9N va ser una performance més de la que no podem treure conclusions, perquè ni teníem cens, ni era oficial, ni hi havia prou punts de votació, etc…

En la relació a la candidatura unitària es van manifestar ja importants discrepàncies entre Marfany i la resta de convidades. El vicepresident de l’ANC va defensar una llista unitària, amb candidatura( no va especificar si més d’una) amb personalitats de la societat civil, però va rebre la rèplica de les altres tres convidades.

Anna Arqué es va preguntar si calia realment confeccionar una llista unitària, i si amb aquest mètode no es deixaven els flancs descoberts per altres opcions espanyolistes.

Carme Teixidó va dir que malgrat que des d’Ara o Mai sempre s’havia defensat la unitat independentista, ara el mes important no era si anaven junts o separats sinó el programa que es portaria, i va advertir Marfany que s’havien de respectar les dinàmiques dels partits i no afavorir la voluntat d’un de concret ( en clara referència a CiU), i que des d’Ara o Mai es dóna suport per igual a tots els partits independentistes si es presenten a les eleccions, i que l’important és que s’havia de votar independència sí o no, el que va arrencar els primers aplaudiments del  públic. També va dir que no importava massa qui anés a les llistes, sempre i quan aquestes servissin de debò pel que vol el poble. Per la seva part Elisenda Paluzie va preguntat en veu alta: “Unitat per a fer què? Unitat vàcua preludi de derrota” va dir la Degana d’Economia de la UB, i tampoc es va mostrar especialment favorable a una llista unitària.

EL tercer tema va estar el més polèmic: La DUI. Marfany va dir que sí, que calia fer una DUI, després de les eleccions, i que després es seguiria el Llibre Blanc del Consell Assessor per a la  Transició Nacional (CATN), per construir estructures d’estat, i va fer especial èmfasi amb la Hisenda Pròpia, el que va rebre resposta de Paluzie, que li va recordar que el Llibre Blanc no s’estava seguint, i que entre d’altres deia que el referèndum havia de tenir una pregunta i en va tenir dues, que també deia que no es podia fer un referèndum no oficial, i que en canvi s’ha acabat fent, el que va provocar de nou aplaudiments del públic. Marfany va contestar, que malgrat tot el Llibre seguia sent la referència i que molta gent hi havia treballat. Paluzie va recordar que de fet ella també hi havia col·laborat, i que no era partidària d’una DUI, sinó d’un referèndum i va explicar-ne el motiu. Una DUI sense control de les estructures no té cap sentit, més enllà de les declaracions d’independència que ja s’han fet, en canvi un referèndum et legitima per prendre el control del territori, de la Hisenda o de les fronteres.

Carme Teixidó va dir que ara tocava executar la independència, i que no importava massa el camí, però que aquells que no havien realitzat un referèndum oficial, molt menys farien una DUI.                                                    

Anna Arqué també li va contestar que malgrat que ara havíem cremat una mica l’opció amb el procés participatiu, la millor manera d’obtenir el reconeixement internacional era amb un referèndum oficial, i que una DUI no tenia la mateixa legitimitat. Però que malgrat tot, al final, a nivell internacional el que es valora és el que tu realment fas, i si nosaltres no passem de fer declaracions i seguim actuant com una autonomia de l’estat espanyol, no aconseguirem que ningú es prengui seriosament el que fem, i va recordar que malgrat que ara es diu que la Gran Bretanya va permetre votar a Escòcia, en realitat va ser la determinació dels escocesos el que ho ve fer possible, perquè inicialment tampoc ho volien permetre

Posteriorment la discussió va venir sobre el paper de la societat civil, Marfany va indicar que tothom encara havia de treballar molt, Teixidó va contestar que ja s’havia fet tot el possible, que només ens faltava fer la vertical per la Diagonal, al que Marfany li va respondre que la participació de la societat civil en les llistes era de vital importància. La resposta per part de Teixidó va ser que quan un té el cotxe espatllat el porta al mecànic , així mateix els polítics havien de fer la seva feina i portar-nos a la independència com demana la majoria de la població.

En relació a estructures d’estat, Paluzie va dir que cap país havia construït estructures paral·leles d’estat abans de ser independent, però que un del temes més importants, com és la Hisenda, ja es podia pagar a Catalunya, com feia ella, seguint la metodologia ideada per Ara o Mai i Catalunya Diu Prou. En relació a aquest tema, Teixidó va dir que no s’estava treballant en el tema de la Hisenda, i que una estructura que ja podia estar funcionant a partir de la sobirania fiscal, no s’estava construint, i que si no es feia es perquè no els hi donava la gana. Seguidament va tornar a alertar de vigilar a aquí fem costat amb una candidatura unitària, perquè no acabéssim embolicant ( fent costat) a qui no havia fet les coses com s’havien de fer.