Francesc Fabre i Fornaguera
ANC de Canet de Mar
Ben conscient que sóc com la veu que crida al desert, vull manifestar de forma que arribi nítidament al Secretariat Nacional de l’ANC la meva disconformitat amb el rumb que han anat prenent les coses des que va girar com una mitja el full de ruta traçat i allà on deia “referèndum vinculant de SÍ o NO sobre la independència amb recolzament internacional” passava a dir “Consulta no referendària ni vinculant, inclusiva de terceres vies tan diluïda que encaixi amb una pretesa legalitat espanyola restrictiva dels drets humans fins i tot en contra de la constitució que els incorpora sense reserves i que aboqui, sigui quin sigui el resultat, a demanar la reforma de la Constitució”.
En aquesta ocasió, per a fer aquest canvi en molt pocs dies, des de la Declaració de novembre al Manifest d’adhesió a la Data i Pregunta, no es va demanar l’opinió de ningú. Per refrescar memòries, extrec aquest punt de la Declaració de novembre 2013:
4. La consulta ha de tenir una sola pregunta, directa i clara, que s’ha de poder respondre de forma afirmativa o negativa, i ha de preguntar explícitament sobre la independència de Catalunya. Qualsevol altra possibilitat seria un frau, ja que el resultat no seria determinant i podria no ser reconegut per la comunitat internacional. En aquest sentit, l’Assemblea Nacional Catalana proposa la següent pregunta: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”
Paral·lelament s’anava construint i duent a terme la campanya mal anomenada “Signa un vot” que barrejava el dret de petició amb una pretesa decisió de voluntat independentista que inutilitzava cada una de les peticions. Malgrat això, es van arribar a recollir uns quants centenars de milers d’instàncies que, en la primera part, demanaven que es dugués a terme un referèndum amb totes les de la llei.
No hi ha hagut convocatòria de referèndum ni cap petició de vinculació internacional reclamant la vigència dels articles 10.2 i 96.1 de la constitució espanyola que, entre altres, donen absoluta vigència al dret universal d’autodeterminació (self-determination) i a l’obligació de governs i tribunals de respectar-lo, fomentar-lo i permetre’n l’exercici (article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics).
Malgrat aquesta mostra clamorosa d’incompliment de les exigències de l’ANC (que ni ella mateixa ha fet valdre), més encara quan la poca entitat democràtica que encara quedava a la Consulta ha estat escapçada en sec, ara l’ANC ens demana que ens pronunciem sobre una determinada proposta que deixa com a única alternativa la confecció d’unes llistes electorals, de resultat incert igual com és d’incert el resultat final de les eleccions que alguns pretenen que siguin “plebiscitàries”.
Davant de la situació creada, el meu pronunciament particular, com a membre cotitzant i actiu de l’Assemblea Nacional Catalana, és que NO. Que ara no m’importen per a res unes eleccions anticipades, ni plebiscitàries ni amb el nom que se’ls vulgui atribuir, perquè considero que és un nou intent de barrejar independència amb interessos partidistes i donar una via de sortida als indecisos que en un referèndum de SÍ o NO haurien d’optar pel SÍ o pel NO o perquè el seu parer no importés i, en canvi, en aquesta proposta clarament electoralista en favor d’unes determinades formacions o persones es dóna via lliure a votar qualsevol partit o alternativa electoral que desvirtuï imprevisiblement els resultats. No cal dir que he arribat a la conclusió que és això, exactament, el que es pretén, com a via a la desesperada de trobar l’encaix que alguns sempre han volgut amb Espanya de la mateixa manera que pretenia això la invocació de l’article 166 de la Constitució en el Decret de Convocatòria de la Consulta, que fos quin fos el resultat facultava (millor dit, obligava) el President de la Generalitat a anar a Madrid a pidolar una reforma constitucional.
Anul·lat el Decret —més per part del seu autor que no pas pel Tribunal Constitucional que després del 9N l’avalarà– ara s’obre a l’ANC i a tot els independentistes catalans l’oportunitat d’esborrar de la història aquest darrer “annus horribilis” i tornar al punt on érem quan l’assemblea era assemblea de veritat i exigia allò que havia d’exigir, sense doblegar-se a favoritismes de partit ni deixar-se donar gat per llebre. I és així que:
Demano i al mateix temps proposo.
Dur a terme els passos necessaris per emplaçar tots els partits, persones i institucions implicades en el procés i dur-los a la unitat real que Catalunya necessita: unitat per convocar un referèndum de secessió amb tots els requisits i totes les conseqüències jurídiques que es despleguen en el que s’anomena el “dret internacional”, fent-lo valer davant tantes instàncies o organismes com faci falta, amb el recolzament dels articles 10.2 i 96.1 de la constitució espanyola que hi obliguen i que han estat invocats repetidament en informes i dictàmens sol·licitats per la Generalitat des d’abans del 2010 i, més recentment, pel Manifest dels Jutges i Fiscals a favor de la legalitat constitucional, vigent a Espanya, del dret a l’autodeterminació i les seves formes d’exercici.
No cal dir que, si algú vol invocar aquesta mateixa unitat perquè el Parlament actual declari la independència directament (amb referèndum de ratificació posterior o sense segons la majoria que s’obtingui) no seré jo qui s’hi oposi, però no veig en aquest moment cap possibilitat a aquest recurs ni abans ni després de les preteses plebiscitàries. En canvi, la meva proposta té en el seu haver que la majoria de diputats del Parlament militen en partits que ja es van comprometre electoralment a convocar el referèndum del qual parlo. Per què no ho han fet i han convertit aquella promesa en una fanfàrria indigerible? Sincerament no ho sé. Però ho pateixo des del mateix moment que vaig tenir coneixement de la data i de la diguem-ne pregunta i, sobretot, des del moment que vaig veure que s’hi alineaven sense cap reserva l’ANC i els partits que fins aleshores havien lluitat pel referèndum vinculant.
És per aquella inconscient defecció que hem arribat a la situació actual, manipulats com titelles amb fils que apareixen d’un no-res ben conegut i que té per nom: Pont Aeri.
Ja sé que no és tan fàcil, perquè pel camí s’han anat esclerotitzant situacions i prenent decisions contraproduents que ara caldria anar desfent com una troca embullada si volem que, finalment, el recolzament internacional tingui alguna base on agafar-se.
Per no perdre’m en explicacions, hi donaré format de nou full de ruta, en el benentès que només és important en el nucli. Els detalls poden ser els que dic o qualsevol altre, però tal com els dic ajuden a precisar la situació i el missatge que vull transmetre.
1.- Derogació immediata de la Llei de Consultes via Referèndum que ens autoimposa l’obligació de demanar permís a Espanya. No tindrem reconeixement internacional al nostre dret universal a convocar un referèndum de secessió mentre el Parlament català mantingui en vigor una llei que l’obliga a demanar permís per exercir-lo (el dret internacional sempre considera efectiva l’autolimitació de l’exercici d’un dret fonamental sempre que no impliqui perjudicis a tercers o a la societat).
2. Una declaració de sobirania plena, amb tots els efectes jurídics que corresponen a una comunitat que es declara Nació i que vol pronunciar-se sobre la seva secessió i sobre la forma de decidir-la i d’assolir-la.
3.- Retirada de la “cretinada” de la Llei de Consultes no Referendàries (molt vàlida per a qualsevol altra situació, però no per a aquesta) que només ha portat al ridícul més ignominiós i a un Decret (sortosament no vigent) que no solament no es recolza en els articles 10.2 i 96.1 de la CE o directament en el dret internacional sinó que invoca el 166 per deixar com a ÚNICA OPCIÓ la petició de reforma constitucional.
4.- Superats aquests obstacles, petició formal del Parlament actual a les instàncies internacionals (Comissió de Drets Humans de l’ONU, Tribunal de Drets Humans a Estrasburg, Tribunal Internacional a l’Haia, Parlament europeu…) perquè intervinguin i se sobreposin al Govern espanyol i al Tribunal constitucional i els impedeixin prendre qualsevol decisió que pretengui obstaculitzar el dret dels catalans a decidir lliurement la secessió mitjançant qualsevol procediment democràtic homologat. La constitució d’Etiòpia és un recull molt bo i relativament actual (1995) d’aquests procediments homologats.
5.- D’acord amb les decisions dels organismes internacionals, el Parlament català optarà per: a) convocar el referèndum pactat o unilateral si no hi ha voluntat immediata de pacte (majoria simple o absoluta de votants, amb o sense requisit de participació). O bé b) declarar la independència per majoria qualificada (sense eleccions prèvies) o majoria absoluta a partir d’unes eleccions “ad hoc”, o majoria simple si s’ha previst un referèndum de ratificació.
Tot allò que no passi pel dret internacional i pel Parlament, a la meva manera de veure-ho, és via morta.
Aquest és el vot particular que formula en Francesc Fabre i Fornaguera, de l’Assemblea territorial de Canet de Mar, el 16 d’octubre de 2014
