Tag: Catalunya Diu Prou

L’estelada hissada al Palau de Pedralbes mentre milers de persones encerclen l’edifici

estelada 2Unes 4.000 persones s’han concentrat avui a la tarda davant del Palau de Pedralbes de Barcelona exhibint senyeres estelades, en resposta a la crida feta per ANC de Les Corts i diferents entitats com Ara o Mai, Catalunya Diu Prou, CADCI, Sobirania i Progrés o Catalunya Sí, que han portat una pancarta amb el lema “Catalonia next independent of Europe”, per protestar contra la negativa del govern espanyol a deixar parlar el president de la Generalitat en el Fòrum de la Mediterrània Occidental, davant el que es considera que un menyspreu més de l’executiu de la Rajoy cap a les institucions catalanes. S’han cridat consignes independentistes.pedralbes 3

Una forta presència policial ha evitat que es pugues encerclar tot el recinte, al tallar un dels  carrers. Es dóna la circumstància que alguns dels diplomàtics presents a la cimera han sortit del Palau a fer fotos als concentrats.estelada 1estelada nit

A l’acabar l’acte s’han cantat Els Segadors i la bandera estelada ha estat hissada en un dels pals de davant del Palau.

pedralbes 1pedralbes 2

El #novullpagar guanya els dos primers contenciosos presentats al Principat i les sancions queden anu·lades

peEl titular del jutjat contenciós administratiu número 1 de Girona ha donat la raó als dos recursos presentats per dos conductors que van ser sancionats durant la campanya #novullpagar i ha anul·lat les resolucions del Servei Català del Trànsit, que sancionava amb 100 euros a cadascun per haver infringit suposadament el reglament de circulació.

Però el jutge ha considerat que els conductors no tenien en aquell moment l’obligació legal de pagar el peatge, i per aquest motiu no havien infringit el reglament de circulació. A primers d’any un canvi legislatiu va canviar aquest reglament, segons ha argumentat el mateix jutge en les dues sentències.

Les multes eren del 14 d’octubre i del 4 de novembre del 2012 per no pagar dos peatges de l’AP-7.

Un dels casos és el de Roger Verdaguer, de 30 anys i veí de Girona, que després de contactar amb Catalunya Diu Prou, i esgotar tot el procés administratiu utilitzant els recursos i al·legacions que la plataforma posa a disposició dels afectats a la seva pàgina web, i així va poder arribar a recórrer la sanció que el Servei Català del Trànsit li havia imposat el 14 d’octubre per negar-se a pagar el peatge.

L’altre cas és el de Jordi Falgàs, de l’Alt Empordà, que també  es va negar a pagar el peatge a la sortida de Figueres Sud de la mateixa autopista el 4 de novembre del 2012, i també va recórrer la multa.

Els darrers dies Catalunya Diu Prou ha posat a disposició de tots els participants en la campanya, un recurs extraordinari de revisió, tant per aquells afectats que tenen  l’expedient en tràmit, com els que ja tenen la sanció en ferm, i que esta sent estimat per Trànsit amb el conseqüent arxivament de l’expedient

Les defenses de Verdaguer i Falgàs han argumentat que no hi havia cap norma que els obligués a pagar el peatge. En les sentències, es pot llegir que el jutge ha anul·lat les resolucions del Servei Català del Trànsit perquè conclou que, en el moment dels fets, no hi havia obligatorietat de pagar peatge, situació que va canviar  el gener de 2013, però anteriorment a aquest canvi l, el pagament del peatge era una “qüestió potestativa en la relació entre concessionari i usuari”, i per tant conclou que s’evidencia una “manca de tipicitat de la conducta sancionada en el moment de la comissió dels fets”.

El jutge recorda que una llei del 1972 assenyalava que “el concessionari podrà rebre dels usuaris” un peatge, mentre que la reforma que es va fer a finals del 2012 establia que el concessionari “té dret a percebre” un peatge dels usuaris de la via i que aquests últims “estaran obligats a abonar l’import del peatge”.

El jutge també considera que els conductors sí que  van complir amb l’obligació d’aturar-se al peatge, “sense que en cap cas es pugui considerar que l’obligació de pagament del peatge formi part del contingut de la senyalització”.

Contra les dues sentències no es pot interposar cap recurs ordinari.

 

Primeres reaccions a la carta de Rajoy. ERC, CUP i les entitats socials criden a la mobilització per celebrar el referèndum el 2014 sí o sí

mani 11El líder d’ERC, Oriol Junqueras, ha afirmat aquest dissabte que la carta del president del Govern, Mariano Rajoy, al de la Generalitat, Artur Mas, on no accepta una consulta sobre Catalunya, demostra que Catalunya ha de buscar el seu propi camí.

“Si el Govern espanyol ignora el clamor per poder votar, si s’empara en falses limitacions jurídiques per a dilatar-ho, caldrà trobar el nostre propi camí”, ha dit a través de la xarxa social Twitter.

La secretària general del partit, Marta Rovira, va reclamae el mateix dissabte -poc abans de publicar-se la carta- que el Govern espanyol “no s’amagui després de falsos debats jurídics”, i aquest diumenge ha dit al programa “El Suplement de Catalunya Ràdio”, que el seu partit farà tot allò que estigui a les seves mans perquè els ciutadans puguin votar el 2014, i que hi haurà una urna davant dels ciutadans sí o sí, hi haurà consulta sí o sí.

Per la seva part la CUP ha fet una crida a la desobediència a l’Estat per aconseguir la independència, en publicar-se la carta del president del Govern central, Mariano Rajoy, al de la Generalitat, Artur Mas, en què no accepta una consulta sobre Catalunya.

El membre del Secretariat Nacional de la CUP, Marc Sallas, ha lamentat que la carta no respon cap de les expectatives que té Catalunya, i ha afegit que “dins del marc constitucional que va sortir d’un règim franquista i creant un Estat seudodemocràtic, és impossible actuar per la via legal”.

Per aquesta raó, ha demanat a Generalitat, partits, agents socials i ciutadans que s’uneixin per “organitzar-se en comissions” i concretar com ha de dur-se a terme la desobediència a l’Estat, ja que ho considera l’única via per aconseguir la sobirania.

També aquest divendres, i coincidint amb el 4rt aniversari de la primera consulta per la independència a Arenys de Munt, els impulsors de la Coordinadora Nacional de la Consulta sobre la Independència, amb el suport d’entitats  com Ara o Mai, Catalunya Diu Prou, Sobirania i Porgrés, European Partnership for Independence, i d’altres, que van portar la consulta sobre la independència a 554 municipis, i a votar a més d’un milió de persones,  van convocar una assemblea oberta a la sala municipal de la població, amb l’objectiu de mobilitzar-se per poder celebrar un referèndum  sobre la independència, encara que l’estat espanyol s’hi negui, com així s’ha constatat avui amb la carta de Rajoy, com  màxim el setembre del 2014.

Ponència de l’alcalde de Gallifa a l’AMI que va fer aprovar la sobirania fiscal

Jordi FornàsJordi Fornas, batlle de Gallifa

Hola a tothom,

L’ objectiu que ens reuneix aquí i de l’ assemblea que ens agrupa es la independència. Per tant, som aquí per avançar cap a la plena sobirania i la consecució d’un Estat propi.

Fins ara, la nostra finalitat era la de promoure la celebració d’un referèndum d’autodeterminació des dels ajuntaments.

Això, potser semblava un fita prou ajustada als nostres objectius fa uns mesos, quan vem posar en marxa l’ AMI, però el temps passa de pressa i la situació política ha canviat substancialment.

A dia d’avui el nou Parlament de Catalunya ja es planteja fer un referèndum i te importants impediments per tirar endavant, tants que sembla poc probable que ho pugui arribar a fer.

El Govern de l’Estat també s’ha començat a moure per bloquejar qualsevol iniciativa i farà tots els possibles per fer encallar tot el procés.

És previsible que bloquegin el Parlament i l`autonomia catalana sencera. També estan actuant contra les declaracions de sobirania que prop de 200 ajuntaments ja han fet. Fins i tot s’entretenen mirant si tenim penjada la bandera espanyola al lloc “preferente y de honor” de les nostres Cases de la Vila.

 

No ens podem quedar mirant el que passa, hem de passar a l’acció. Si algú s’havia imaginat que això era qüestió d’anar deixant passar el temps i que ja arribaria el moment de poder fer una consulta democràtica, penso que anava molt errat.

Hem de prendre la iniciativa i donar una empenta al procés, i cal fer-ho ara, ja no podem esperar més. No hi ha temps per perdre, la situació en que es troba el país i els nostres compatriotes ens demana respostes urgents. No podem continuar impassibles mentre els nostres joves han de marxar a treballar a fora, les nostres empreses tanquen les portes, la nostra gent continua perdent la feina i la “vivenda”, els nostres avis segueixen en la misèria i cada cop tenim més pobresa.

 

Per si això us sembla poc, ja sabeu els que vàreu assistir a la darrera assemblea de l’ACM, on vam aprovar per unanimitat una moció en contra, que l’Estat pretén eliminar la majoria dels ajuntaments, per tal de desmantellar tot el nostre sistema democràtic.

Mentrestant, s’entretenen mirant de carregar-se el nostre sistema educatiu i fins i tot pretenen tornar-nos a imposar les curses de braus. Pel que fa a les infraestructures que ens calen… no hi ha pressa. Sembla mentida, però només tenen pressa per destruir-nos.

No dic que serà fàcil, però per això ens vam presentar a les eleccions i ens van escollir. Per resoldre això i el que pugui venir. Ens hem de fer dignes de la confiança que els electors han dipositat en nosaltres i actuar en conseqüència.

 

El poble de Catalunya es va manifestar prou clarament el darrer 11 de setembre i us recordo que va ser l’ANC i l’AMI els qui vam encapçalar aquella diada històrica. Per tant, ara ens toca donar sentit a la confiança que els ciutadans han dipositat en nosaltres com a càrrecs electes i a nosaltres mateixos com a integrants i impulsors d’aquesta organització política.

L’Estat espanyol es troba en hores molt baixes, la seva economia està en bancarrota. Ara, ja els tocava ser contribuents a la UE i en canvi han hagut de demanar continuar subsidiats. Com sabeu, això ho presenten com un èxit de la seva política exterior, “parar la ma” és el seu esport preferit. L’altre esport que practiquen és el de “ficar la ma”: A la nostra butxaca, a la dels europeus i a la dels seus propis ciutadans.

 

Amb tot això i els escàndols de corrupció que afecten el “Gobierno” i tota la seva classe política, el seu desprestigi és immens tant a dins com a fora, el món sencer mira incrèdul cap a Espanya i es pregunta com és possible tanta i tant generalitzada corrupció.

També saben que el poble català vol la independència i potser es pregunten com és que els polítics catalans no fem res per sortir d’aquest Estat corrupte. Que estem esperant? Si triguem gaire pensaran que és perquè som com ells i ja ens està bé de viure en mig de tota aquesta disbauxa. Permetrem que això passi?

Davant d’aquest panorama no ens podem quedar esperant a veure que passa, hem d’actuar. L’imperi s’enfonsa i cal donar-li l’empenta final, amb fermesa democràtica, no ens podem permetre dubtar.

 

És hora d’obrir un segon front que empenyi el procés amb força!

Com?: Declarant tots els pobles i ciutats de Catalunya “Territori Català Lliure i Sobirà” emprant la fórmula dels que ja ho han fet.

Això no pot ser una declaració d’ intencions, ha d’anar acompanyada de la “Sobirania Fiscal”, que consisteix en ingressar els nostres impostos a l’Agència Tributària Catalana. (Aquest és el camí que s’ha obert amb la feina feta i l’assessorament de la plataforma Catalunya Diu Prou, i que s’ha demostrat que és possible.)

Així, l’endemà de declarar la independència, ja podrem disposar de bona part dels nostres recursos.

Cal fer-ho de la manera més immediata i massiva possible, convocant Plens extraordinaris per tal de deixar sense capacitat de resposta l’Estat i engrescar els municipis que encara no s’han adherit a la nostra associació, a fer-ho i a seguir-nos.

No cal témer res, la Sobirania Fiscal és una acte completament legal, tal com hem demostrat els que ja fa temps que l’exercim, sense que haguem rebut cap requeriment de cap institució estatal.

 

Pel que fa a les declaracions de “Territori Lliure” si bé és cert que és un pas més compromès, també ho és que és totalment democràtic i a dia d’avui no hi ha jurisprudència al respecte.

Si que hi ha hagut requeriments i amenaces de la “Delegación del Gobierno” contra alguns dels que s’hi han declarat, però la cosa va per llarg i el millor que podem fer per donar-los suport és fer el mateix de manera massiva.

Senyors, aquesta és una organització independentista, per tant no ens podem deixar atemorir per cap estructura de l’Estat que ens amenaci. Si volem la independència de la nació, hem de fer passes fermes i decidides i demostrar coratge i determinació. No hi ha lloc per a la por, cal avançar o estem perduts, els espanyols no miraran prim per fer miques les nostres parcel·les de poder democràtic, tal com ja ens anuncien que pensen fer.

D’altra banda, actuant amb fermesa i decisió, podem comptar amb el suport dels nostres compatriotes i organitzacions civils que esperen que algú, amb plena legitimitat democràtica, prengui la iniciativa en el procés d’alliberament nacional.

Tindrem tot el suport de l’altra gran plataforma que hi ha ara al país, l’ANC que, té una capacitat de mobilització i convocatòria prou gran i ens ajudarà a fer la pressió ciutadana necessària sobre els ajuntaments indecisos, i aconseguir el més aviat possible la majoria política i social que ens cal, per tal d’assolir l’objectiu.

Un cop la tinguem, ens dirigirem als nostres diputats, al President de la Generalitat i el seu Govern i al mateix Ple del Parlament de Catalunya, per tal de que ens acompanyin en la Declaració Conjunta i Unilateral d’ Independència, que ens posarà al mapa del món. Això, serà definitiu!

 

Per si algú en té algun dubte heu de saber que:

El Tribunal Internacional de Justícia de la Haia en sentència del 22 de juliol del 2010 va concloure:

– Que no existeix en el Dret Internacional cap norma que prohibeix-hi les Declaracions Unilaterals d’Independència.

– Que en cas de contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval la segona.

– Que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat que sigui vigent.

 

L’any vinent, farà 300 anys de la derrota de l’onze de setembre que ens ha dut a aquesta situació.

Cal recordar que, ara fa 300 anys, el 1713, es va signar el Tractat d’Utrecht, pel qual es posava fi a la Guerra de Successió.

En aquest tractat es reconeixien els drets de Felip V de Borbó sobre la Corona de les Espanyes. Aquest, es comprometia pel mateix document, a respectar els drets i les constitucions dels catalans. No va trigar ni 15 dies a incomplir-lo, posant setge a Barcelona.

Llavors, es van reunir els Braços del Consell i van decidir continuar la guerra, sabent el que s’hi jugaven. Això ens pot semblar que va ser una temeritat i que ja sabien que no tindrien cap possibilitat de victòria. No era així. Tot i el bombardeig que va caure sobre la capital, aquesta continuava resistint, mentre els exèrcits que actuaven al territori, castigaven els exèrcits castellans.

La situació es va fer insostenible per a Felip V i va haver de demanar auxili al seu avi, Lluís XIV de Borbó, que li va enviar un exèrcit amb el Duc de Berwick. Va ser així que va aconseguir entrar a Barcelona i guanyar la guerra.

Si us explico aquesta història és per mostrar-vos els paral·lelismes que existeixen amb el moment actual.

La declaració de dret a la sobirania que ha fet el nostre Parlament, és comparable a la dels nostres avantpassats de fa 300 anys i suposa una declaració de guerra.

Es tracta d’una guerra que ja estava en marxa des de feia temps per part de l’Estat, tal com va passar fa tres segles.

Aquesta guerra però no es fa de la manera tradicional, amb exèrcits armats, sinó amb representants elegits pel poble.

Les nostres armes son els actes de sobirania, les mobilitzacions populars, els nostres drets col·lectius i les lleis internacionals.

Les dels espanyols, l’espoli i l’ofec econòmic, la Constitució, el tracte discriminatori en tots els terrenys, el boicot als nostres productes, els intents de deslocalitzar les nostres empreses.

I no son armes que pensin usar a partir d’ara, ja fa temps que ens estan laminant i és ben clar ens volen dur a la ruïna, i ara el més aviat possible. Per tant, nosaltres també hem d’actuar amb celeritat.

 

Aquesta vegada les ajudes exteriors no seran determinants, només un arma mediàtica més. Per guanyar només hem de fer un pas, el pas de proclamar la independència per majoria democràtica.

No cal comptar gaire amb els Estats europeus abans de proclamar la independència, però un cop fet, la majoria d’ells ens reconeixeran, perquè els tractats internacionals ens emparen.

Els darrers tres segles, la humanitat en general i Europa en particular han avançat notablement en el camí dels drets col·lectius i hi ha nombrosos precedents arreu del món.

Curiosament, en lloc del Tractat d’ Utrecht, ara tenim la Declaració de La Haia que casualitats de la història, també és a Holanda.

Per tant, el que es va perdre a Utrecht, es guanyarà a La Haia.

Ara ens falta mirar d’estar a l’alçada dels nostres avantpassats. Ells, varen demostrar un coratge i un amor per la pàtria sense límits i van lluitar fins al final i fins a les últimes conseqüències.

Nosaltres mai els podrem igualar, però, si ens fem mínimament dignes del seu exemple, ens en sortirem.

Al 1714 la guerra la van guanyar els castellans, ara la guanyarem els catalans!

Aquesta moció que us demano que aproveu ha de ser el punt de referència de l’ AMI a partir d’ara. Aprovant-la, demostrarem que creiem en el procés d’independència i estem disposats a liderar-lo.

L’èxit dependrà en gran part de la rapidesa amb la que actuem.

Això, incentivarà els més indecisos a l’hora de seguir-nos, motivarà les organitzacions socials i farà créixer el suport popular.

 

Potser alguns representeu partits que no tenen una actitud prou clara i decidida en el procés i que no us donaran suport, o fins i tot us pressionaran perquè no feu el pas. Haureu de mostrar el coratge al que feia referència abans i anteposar les necessitats i els anhels del poble català, als dels partits on militeu.

Ha arribat el moment de demostrar que els catalans si que podem actuar de manera unitària, deixant de banda qualsevol diferència, i si algú és capaç d’aconseguir-ho som nosaltres, els representants del món municipal.

Cal recordar que la darrera República Catalana que es va proclamar va venir d’unes eleccions municipals.

Va ser la primavera del 31 i ara s’acosta la primavera del 13, els números estan invertits i la situació política a Europa també, llavors els règims totalitaris eren els que dominaven el continent, ara ho fa la democràcia.

 

Ha arribat l’hora de la veritat!

Per Catalunya!

Tots units cap a la victòria final!

Visca Catalunya Lliure!

 

Vilanova i La Geltrú, 15 de febrer del 2013

 

Text aprovat de la moció de Jordi Fornas:

 

1.- Que tots els municipis que hi estan adherits es declarin Territori de Catalunya Lliure i Sobirà, per decisió majoritària dels seus Plens municipals i amb la màxima urgència.

 

2.- Que tots els municipis que hi estan adherits comencin a exercir tot seguit, la Sobirania Fiscal per la qual passin a ingressar els impostos dels seus treballadors (IRPF) i IVA a l’Agència Tributària Catalana, en lloc de fer-ho a l’ Agència espanyola. Això, ho podran fer per designació del Ple o per voluntat dels seus Batlles i equips de Govern.

Els contractes de les autopistes. Si el govern vol demà s`acaben. El que no expliquen

Peatges autopistes06 maig 2012

Josep Maria Bellmunt

Militant d’Ara o Mai.

La concessió de la gestió de les autopistes catalanes a empreses privades, i conseqüentment el pagament de peatges, presenta unes particularitats que fins ara no han sortit a la llum en els grans mitjans de comunicació, i que mostren que les empreses concessionàries, més que realitzar una activitat comercial, que com qualsevol altre també hauria de tenir un risc de pèrdues, tenen gairebé una assegurança de benefici sense límit.

Aquests dies s`han anat publicant xifres en relació als beneficis de les concessionàries, però la informació en relació a les condicions dels contractes, la renegociació i els motius de l`allargament del període de concessió dels peatges a l`estat espanyol és escassa i difícil d`obtenir, i cal recórrer a estudis molt tècnics i en alguns casos a la legislació espanyola, per aconseguir-la.

Des d`Ara o Mai, seguint la línia d`informació rigorosa que ja vam encetar en relació al negoci de les autopistes amb l`estudi jurídic sobre el #novullpagar, us oferim aquest article per poder entendre els mecanismes que utilitzen l`administració de l`estat i les concessionàries per seguir mantenint el control dels peatges.

Aquests són alguns dels temes més importants que ni el govern ni les empreses que gestionen les autopistes han donat a conèixer.

1/ Els contractes de les concessions.

Situació.

La diferència en relació a d`altres contractes d`infraestructures a llarg termini en d`altres països món, com el Regne Unit o Portugal, és que la concessió del contracte de peatges a l`estat espanyol es realitza sobre la base del procediment obert. Es a dir els contractes de concessió es basen en models de contractes estandarditzats, i no de contractes fets en funció de les variables de cada zona.

És a dir aquests contractes de concessió reflecteixen la incapacitat o la no voluntat dels interessats, per estudiar prèviament les condicions que determinaran el resultat del negoci de concessió d`acord amb la durada del contracte (*1).

Resultat.

El negoci acostuma a ser molt atractiu per a les concessionàries, perquè gairebé no hi ha risc, i si la seguretat del benefici. (*2).

 

2/Les condicions dels contractes.

Situació.

Els nivells màxims del preu del peatge s`estableixen a l`inici de la concessió, i es poden actualitzar cada any, d`acord amb la inflació. No obstant això, a partir de l`any 2000, es va establir un mecanisme que permet que els augments del preu del peatge siguin més elevats encara, si el trànsit ha estat inferior al previst quan es va signar el contracte (*3)

Aquest mecanisme compensatori no té en compte i menysté les recomanacions del Banc Mundial (1997) (*4), que demana que l`assignació de riscos en els contractes de concessió han de tenir en compte la capacitat per aconseguir el millor resultat, i gestionar amb el menor cost.

Es per això que els riscos de mercat s`assignen a una concessionària privada.

També ho diu clarament la “Ley 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas, en el seu article 224.1 quan diu: “Las obras públicas objeto de concesión serán financiadas, total o parcialmente, por el concesionario que, en todo caso, asumirá el riesgo en función de la inversión realizada”.

Resultat.

La concessionària treballa en una situació avantatgista, si el trànsit disminueix s`augmenta el peatge. El risc de la gestió per a la empresa torna a disminuir moltíssim.

 

3/ La durada de les concessions i la renegociació dels contractes.

Situació.

Algunes contractes com el del tram Tarragona-Valencia, o el de València-Alacant han estat renegociats fins a nou vegades cadascun. El termini de la concessió, que es va fixar inicialment per 27 anys per ambdós trams, posteriorment s`ha allargat fins a 47 i 48 anys, respectivament.

El tram Barcelona Tarragona s`ha renegociat fins en 7 ocasions, des que es va atorgar.la primera concessió entre el període 1967-1975. El mateix passa entre el tram Barcelona- La Junquera que s`ha renegociat en 9 ocasions.

L`article 263.3 de Ley 13/2003, de 23 de mayo (*5) diu: Las concesiones de construcción y explotación de obras públicas se otorgarán por el plazo que se acuerde en el pliego de cláusulas administrativas particulares, que no podrá exceder de 40 años.

Excepcionalment es podrien allargar fins els 60 “para restablecer el equilibrio económico del contrato o para satisfacer los derechos de los acreedores” ( article 263.4)

Resultat:

La majoria de renegociacions acaben amb preus de peatges més elevats o en l`allargament del període de concessió, en alguns casos ja se superen els 40 anys màxims establerts, sense que s’al·leguin motius excepcionals.

 

4/ L`opacitat de les causes de les renegociacions dels contractes.

Situació.

Encara que les renegociacions dels contractes s`han publicat al BOE, sovint no s`especifiquen els motius de la renegociació.

En el cas del tram Barcelona-La Junquera,de les 9 ocasions en que s`ha renegociat, només en dues s`ha especificat el motiu, en d`altres 7 el motiu és desconegut.

El mateix passa entre Barcelona i Tarragona, només en dues de les 7 renegociacions s`ha donat un motiu.

Resultat.

En més de la meitat dels casos no es coneix el motiu que obliga a renegociar al govern.

Els governs no donen publicitat als processos de renegociació, ni donen explicacions dels motius

L`estat espanyol no disposa d`un mecanisme regulador per defensar els interessos dels usuaris ni dels contribuents en els contractes de concessió que va signant.

 

5/ El rescat dels peatges.

 Situació.

El rescat dels peatges es presenta des de l’administració com un tema molt complex, però no ho sembla tant si ens atenim a la mateixa legislació de l`estat espanyol.

La mateixa “Ley de 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas” deixa clar, que els peatges es poden rescatar quan es vulgui, i com s`ha de fer.

El seu article 264.5 diu:

g) El rescate de la explotación de la obra pública por el órgano de contratación.

Se entenderá por rescate la declaración unilateral del órgano contratante, discrecionalmente adoptada, por la que da por terminada la concesión, no obstante la buena gestión de su titular.

h) La supresión de la explotación de la obra pública por razones de interés público.

i)La imposibilidad de la explotación de la obra pública como consecuencia de acuerdos adoptados por la Administración concedente con posterioridad al contrato.

Però és que l`article 266.1 diu: En los supuestos de resolución, el órgano de contratación abonará al concesionario el importe de las inversiones realizadas por razón de la expropiación de terrenos, ejecución de obras deconstrucción y adquisición de bienes que sean necesarios para la explotación de la concesión. Al efecto, se tendrá en cuenta su grado de amortización en función del tiempo que restara para el término de la concesión y lo establecido en el plan económico-financiero.

Vulnerant de la pròpia legislació i els contractes,  en alguns casos es va fer impossible el rescat de les concessions, al no utilitzar els beneficis per finançar obra nova, sinó que aquests s’han utilitzat per ampliar el capital inicial, blindant així la possibilitat de rescat al situar la xifra a pagar en uns límits molt elevats.

Resultat.

L`estat podria rescatar els peatges, i entenem que el preu a pagar a la concessionària estaria en gran part marcat per l`amortització que s`hagi fet de l`obra.

Conclusions. 

Tot plegat dóna a entendre que els contractes i les renegociacions es fan a la mida de les empreses concessionàries, i que no es té ni tan sols en compte la pròpia legislació de l’estat espanyol.

Ara és el moment de començar a demanar que l’administració espanyola i sobretot la de la Generalitat expliquin els motius que fa que en moltes ocasions ignorin i no apliquin allò que ells mateixos han legislat, i el que és pitjor, que justifiquin perquè van en contra dels interessos col·lectius dels ciutadans de Catalunya, per afavorir empreses privades.

 

Bibliografia:

*1: Sirtaine,S. et al, How profitable are private
infrastructure cocessions in Latin America?
Empirical evidencel and regulatoryr implications. Quarterly Review of Economics and
Finance, 45, p p. 3 8 0 – 4 0 2

*2: María de los Angeles Baeza and José Manuel Vasallo
Prívate concession contracts for toll roads in Spain: analysis and recommendations

*3:Bel, G. and Fagueda, X. (2005), Is a mixed funding
model for the highway networkrk sustainable over
time? In Ragzi, G. and Rothengatter, W. (Eds),
Procurement and Financing ofMotorways in Europe
(Elsevier, A m s t e r d a m ).

*4: World Bank (1997), Global Development Finance
(Washington, D.C.).

*5“Ley 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas.

Real Decreto Legislativo 2/2000 sobre de 16 de junio sobre contratos de las Administraciones Públicas

Delegació del Govern a les Societats Concessionàries d’Autopistes. Cambra de Comerç de Barcelona-El sistema de peajes en Cataluña, análisis y evaluación de estrategias. 2008.