Tag: Dr. Domènec

La independència no entén de misèries partidistes

via catalanaDr. Oriol Domènec

És possible que més de 300 anys portant la marca de l’esclau ens hagin afectat la genètica en algun cromosoma? Ho dic perquè sembla que ens hàgim tornat mesells o, pitjor encara, masoquistes.

En cap manifestació dels últims Onze de Setembre no ens importava gens si la gent que teníem al costat era de dretes o d’esquerres, àcrata o de la crosta, però els polítics, enfangats en les seves misèries partidistes, sembla que vulguin engegar-ho tot a rodar. És incomprensible; el poble de Catalunya no ho pot entendre.

L’entusiasme de la darrera manifestació i del referèndum del 9 de novembre no es va voler canalitzar en unes eleccions immediates. Pels polítics, el partit, la poltrona, el personalisme, passen davant del país. I així, discutint de llistes i d’eleccions, han ferit l’entusiasme de la gent. I ara, desconcertats, tristos i emprenyats, ens fa por que aquesta oportunitat, que se’ns presenta després de 300 anys, no se’ns escapi de les mans perquè uns polítics que es diuen sobiranistes discuteixen com bugaderes sobre qui és el millor.

Cap país que hagi lluitat per la independència no s’ha demanat pas abans d’aconseguir-la com encararia el futur polític o com organitzaria la sanitat o governaria els bordells. Ni tampoc s’ha barallat per qui hi manaria. Abans de la independència tots aquests països han lluitat per aconseguir-la i res més. Tampoc no s’han entretingut a pesar i sospesar si amb la independència anirien més bé o més malament. L’única cosa que tenien present era el país, el seu país. (De totes maneres, per molt malament que hagin anat les coses després de la independència, no n’hi ha cap ni un que hagi volgut tornar a l’estat que els tenia esclavitzats.)

Les coses difícils no s’obtenen sense sacrificis, i ara Catalunya ens demana un sacrifici molt gran.

On és, doncs, aquest patriotisme que tant pregonem i que ens fa caure llàgrimes d’emoció? La cara de vergonya ens hauria de caure! Amaguem la covardia retardant la lluita, dient que volem fer les coses ben fetes. Demaneu a totes les repúbliques hispanoamericanes si quan lluitaven pensaven a fer les coses ben fetes. Sabeu en què pensaven? A ser lliures!

I acabo amb una anècdota molt significativa de no fa pas tant:

Al meu despatx es preparava una llista independentista per a unes eleccions immediates.

Hi participaven el Dr. Heribert Barrera, el Dr. Moisès Broggi, el Prof. Badia Margarit, en Joan Blanch (ex-batlle de Badalona) i un ex-conseller de la Generalitat.

En un moment determinat l’ex-conseller va interrompre en Joan Blanch:

—Si són comunistes no compteu amb mi ni amb els meus!

Jo, com a amfitrió, vaig replicar:

—Si voten per una Catalunya lliure, tant hi fa la ideologia, tant anarquistes com de la crosta, o socialistes, quan tindrem l’estat propi ja decidirem entre tots.

Aquesta és la idea, la llibertat de Catalunya l’aconseguirem entre tots els que la desitgem, o no la farem.

La senyera és des del 1954 a l’Antàrtida, 32 anys abans que la bandera espanyola

IMAG0055

Article publicat originalment el 07 de gener del 2012

El 4 de gener del 2012, el català Albert Bosch, va aconseguir fer la travessa l`Antàrtida des de la costa fins al pol sud, en solitari i sense cap mena d`assistència, però el que és menys conegut és que la senyera catalana és a l`Antàrtida des de l`any 1954, quan el Dr.Oriol Domènec, el primer català que de forma reconeguda va arribar a l`Antàrtida, va plantar la bandera catalana en aquest continent.

Això va ser 32 anys abans que una expedició oficialment espanyola del “Consejo Superior de Investigaciones Científicas” (CSIC), però amb l`auspici, organització i comandament de científics catalans, pugues penjar-hi la bandera espanyola al 1986, i al 1988 fundar la base Juan Carlos I a l`illa de Livingston.

El Dr. Oriol Domènec, prestigiós cirurgià otorinolaringòleg, i militant independentista des de la seva joventut, que pertanyia als Grups de Resistència Nacionalista, i actual membre d`Ara o Mai, ha recordat en una xerrada amb membres de la nostra entitat, com després d`haver estat empresonat durant anys per penjar banderes catalanes, va haver de fugir a l`Argentina.

Estant al barri de Corrientes va veure un rètol on es demanaven científics per anar a l`Antàrtida, i amb el pretext d`un estudi sobre virus que li va avalar els laboratoris Millet, d’origen català, establerts llavors a l`Argentina, va embarcar-se fins a la base d`Ushuaia, capital de la província de l`Antàrtida, Terra del Foc i Illes de l`Atlàntic Sud. Després d`uns mesos allà se li va oferir la possibilitat d`unir-se a una expedició anomenada Luna, formada per vuit homes que havien de passar 9 mesos aïllats en ple cor de l`Antàrtida fent estudis meteorològics.

Durant la seva estada se`l va demanar per socórrer a un infermer de la base xilena Prat, a l’illa de Greenwich, que patia gangrena en una cama.

El Dr. Domènec va haver de recórrer 70 quilòmetres sobre el mar gelat, a temperatures de 40º sota zero, en trineus tirats per gossos, i en risc elevat de morir, ell mateix ens ha comentat que les possibilitats d`arribar-hi eren escasses, fins arribar a la base xilena, on amb un equip de cirurgia i anestesia mínim, va practicar l`amputació de la cama gangrenada del soldat xilè, salvant-li la vida.

Posteriorment ja a la base xilena va pujar amb un soldat xilè al cim del Mont Plymouth, anomenat actualment Monte Osorno, on cadascú d`ells va plantar-hi la bandera del seu país, i des d`aquell moment, 32 anys abans que la bandera espanyola, la bandera catalana ha onejat a l`Antàrtida.

IMAG0056La Vanguardia del dijous 22 d`abril del 1954 li dedicava una pàgina sencera que deia: “El primer español que pisa la Antartida”, explicant que era el primer que havia trepitjat i viscut allà, i seguia una entrevista. En una part d`aquesta es fa referència a la pujada al mont Plymouth, però el diari substitueix la bandera catalana per una espanyola, i acaba dient que com que xilens i argentins i ell no es posaven d`acord amb la bandera a posar-hi, van col·locar-hi una cre

El Dr. Domènec explica que això era inventat i mentida, que en aquell moment no hi havia argentins, i que la senyera es va plantar efectivament al Mont Plymouth.

Degut a que la valentia i la gesta del Dr.Domènec van ser portada dels diaris argentins, al seu retorn de l`Antàrtida el va cridar el llavors ambaixador espanyol a Buenos Aires, que era l`avi de José Maria Aznar, per demanar-li de poder fer una base espanyola a l`Antàrtida. L`avi d`Aznar volia que intercedís amb govern argentí, que després de la gesta de Domènec ho hagués autoritzat sense problemes si ho demanava, però ell que no volia això en absolut, va al·legar una excusa i va sortir ràpidament de l`ambaixada, per por de poder ser detingut novament davant la seva negativa.

Com sempre l`estat espanyol ha intentat apropiar-se dels èxits dels catalans, però la veritat del que va passar es la que aquí s`escriu, narrada en aquest cas per la persona que ho va protagonitzar.

Aquesta es un només una petita part d`un dels capítols de l`extraordinària vida del Dr.Domènec, que en qualsevol país seria un heroi nacional de primer ordre, i se li rendirien tots els honors per la lluita que ha mantingut tota la seva vida per la nostra nació.

Malauradament els nostres governs prefereixen reservar aquests honors a molts que van col·laborar amb el franquisme, però obliden als lluitadors com al Dr. Domènec i d`altres, perquè posen en evidència la seva manca de coratge en l`actualitat per defensar el nostre país.

Propostes de futur després de la manifestació independentista #9Juliol 2011

Manifestació per laArran de les conseqüències de la manifestació del 9 de Juliol publiquem les aportacions d’un dels seus promotors, en Josep Maria Bellmunt d’Ara o Mai. Les 4 línies d’actuació que apunta van més enllà de tàctiques electorals o partidistes i són molt interessants; en especial el quart:

 

Quines conclusions en podem treure?

1/ Una manifestació per la independència no només no interessa sinó que incomoda (fa por potser?), als poders fàctics establerts, polítics, econòmics, culturals i mitjans de comunicació, que ara estan per entretenir-nos durant els propers quatre anys amb hipotètics pactes fiscals, o pla b o com li vulguem dir, però no ara, sinó fins d`aquí 4 anys, de moment el missatge es quedem-nos quiets.

2/ No interessa que la gent es mobilitzi, en general, però sobretot per aquest tema, i menys que es mobilitzi amb seny i ordre i amb arguments i solucions clares ( quantitat d`euros que marxen cada any, situació de retallades com a conseqüència d`això i una resposta, la independència), se`ls veu massa el llautó i no tenen resposta.

3 /Com que el moviment per l`alliberament de Catalunya és ja massa important, numèricament i socialment, s`intenta que quedi en mans d`agents pretesament independentistes, que serveixen al poder autonomista establert, i que el poden manipular a discreció, afavorint la seva fragmentació actual, i presentant-lo con una cosa de quatre arrauxats sense cap poder d`organització, i que necessita sempre de les grans institucions, controlades per ells, si vol fer alguna cosa amb cara i ulls. Cal anar amb compte amb tot això, i amb els nous o vells gurus que poden sorgir.

4/ Finalment els poders, l`estatus quo establert actual, intenta barrejar-se amb l`independentisme, amb declaracions d`amor i de comprensió cap al moviment, fent veure que en forma part, però quan se li demana ajut i implicació, no només no dóna cap suport, sinó que lluita activament per destruir i reprimir qualsevol iniciativa.

 

Manifestació 9j Ara o mai

Que pot fer lindependentisme per sortir d`aquest atzucac? Cal actuar en quatre fronts:

El primer es la unitat de les forces polítiques independentistes actuals, sense excepcions. Sense poder polític no podem seguir endavant, es imprescindible. Cal afavorir doncs la gran coalició, que no només sumarà els vots sinó que n`atraurà de nous.

El segon es mantenir el poder de mobilització continuada. Hem d`estar presents continuadament al carrer, amb accions de més o menys envergadura, però on tothom s`hi senti representat i evitant la fatiga. Tota mobilització ha de ser un èxit que augmenti l’autoestima del moviment.

El tercer es que cal implicar-se i denunciar de forma conjunta totes aquelles situacions d`injustícia social. El moviment independentista ha de servir per ajudar a les persones, s`ha de percebre com útil. Es senzill actualment, moltes de les situacions de greuge social que es viuen al nostre país son conseqüència de l`espoli espanyol. El moviment independentista ha de ser-hi present i unit en la denúncia i el suport als afectats, i deixant al descobert el poder autonòmic que ho permet i no fa res per impedir-ho, i en altres ocasions ho realitza directament per iniciativa pròpia o per ordres del govern espanyol.

Finalment s`ha de potenciar que el moviment sigui obert a tothom, que tothom hi pugui dir la seva i senti que es escoltat, cal fugir de direccions massa col•legiades que no tenen en compte la base, i que actuen des d`un despatx i de forma teòrica.

El moviment ha de ser fresc, participatiu i àgil per moure`s ràpid en qualsevol direcció que calgui.

Des d’Ara o Mai seguirem treballant de ferm en aquesta direcció, potenciant el treball de forma conjunta per unir els esforços cap a un sol objectiu: La independència.