Tag: Independència

La crueltat del bisbe Irurita en la mort de Francesc Macià

Enterrament Francesc MaciàEl que era bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, quan va morir el president de la Generalitat Francesc Macià el 25 de desembre de 1933, va negar-se a enviar capellans per a la vetlla del president. Només la intervenció del que llavors era arquebisbe de la Tarraconense, Francesc Vidal i Barraquer, qui li va exigir que ho fes, el va obligar a canviar d’actitud.

Una carta escrita l’any 1970 per Jaume Creus, amic íntim de Macià, coneixedor del que va succeir i que va dirigir a Ramon Muntanyola, biògraf del cardenal, per explicar detalls de la mort, el funeral  i l’embalsamament del cadàver del president, revela aquests fets, que l’any 2011 va fer públics l’Associació Memòria i Història de Manresa (Bages).

En la seva carta explica com el cardenal Vidal i Barraquer va obligar el bisbe Irurita a atendre les peticions de la família de Macià d’enviar capellans a la vetlla del president de la Generalitat, ja que aquest era creient.

En el document Creus crítica amb duresa el bisbe a qui defineix com “un gran enemic de Catalunya. Estalviem la paraula senyor perquè no ho era, escriu Creus. Es negava a enviar capellans, que els demanava la família del president, per anar a cantar o resar, abans de lliurar el seu cos al govern de Catalunya per al seu embalsamament”.

El bisbe pressionava a la família de Macià posant com a condició per enviar capellans que també havien de ser presents a l’enterrament, i que sinó “no hi havia capellans”. Però la família li contestava que l’enterrament l’organitzava el govern de Catalunya, segons les lleis establertes.

Creus relata com el “boníssim mossèn Berenguer, el capellà de la Capella de Sant Jordi, oferia els consols a la família”, i que aquest veient la tossuderia del bisbe “enemic dels catalans, com tants altres tenim”, va dir: “Això qui ho pot resoldre és el senyo arquebisbe de Tarragona, , Francesc Vidal i Barraquer, que és el seu superior, i va redactar una carta que li fou enviada a Tarragona per automòbil explicant la situació.

Quan Vidal i Barraquer va tenir coneixement dels fets va telefonar immediatament al bisbat de Barcelona, va fer aixecar el bisbe del llit i el va comminar de forma enèrgica, segons explica la carta de Creus, a que atengués els desitjos de la família del president. Irurita va cedir i va enviar els capellans.

Finalment cap a mitjanit una vintena de capellans de la parròquia de Sant Just van arribar a la casa del president, a la porta els esperava el cap dels Mossos, Pérez Farras.  Una vegada van acabar de cantar les absoltes van retornar a la parròquia. En tot el trajecte hi havia parelles de mossos d’esquadra, dissimulades pel camí, a fi de protegir, si calia els capellans, cosa que no va ser necessària. Quan la cerimònia va acabar, la família va lliurar el cos del president al govern de Catalunya

En un altra part del text,  Jaume Creus esmena a mossèn Ramon Muntanyola en relació a que Manuel Carrasco i Formiguera s’havia “evadit” de Catalunya. Creus explica que Carrasco i Formiguera havia estat nomenat delegat o representant del govern català a Euskadi,i que el vaporet en que viatjava amb la seva familia va ser capturat pels feixistes. Explica la crueltat dels feixistes amb la seva dona i filla de pocs mesos, que van enviar a una presó on no hi havia ni matalassos, i el valor personal de Carrasco i Formiguera,  quan es va negar a fugir del presidi on estava detingut, com li facilitaven el guàrdies, que segons explica Creus, eren tots catalans, per no perjudicar-los.

EUA: Calexit no és Catexit. Catalunya sí que té arguments per separar-se

CaliforniaLa recent victòria de Donald Trump ha donat ales als partidaris de la secessió de California dels EUA, el Calexit, un moviment de moment força menor.

Però a “Opinio Juris”, un fòrum de discussió sobre el dret i les relacions internacionals, han publicat un article signat per Chris Borgen, professor de dret a la “St. John’s University”, en el que analitza el fenomen independentista californià des del punt de vista jurídic, i es pregunta: Si la majoria dels californians diuen “sí a Califòrnia,” tenen dret a convertir-se en el seu propi país segons el dret intern o el dret internacional?.

La millor analogia, que troba per comparar és Catalunya. Un país que qualifica de relativament ric, amb una gran economia d’exportació, i l’eix de les indústries creatives de l’estat espanyol, i és diu que Catalunya, fins i tot es veu com determinades zones de Califòrnia (o viceversa), i que una queixa comuna d’ambdues comunitats és que la riquesa generada es redistribueix a regions que són econòmicament més febles.

Seguint amb la comparació amb Catalunya afirma que mentre que els catalans tenen un argument creïble en el fet que són un poble diferent amb el seu propi idioma i cultura i un patrimoni com a nació important en la història europea, aquest no és el cas dels Calexiters, que estan sobretot molestos per la recent elecció del nou president i els  agradaria disposar de més ingressos fiscals.

Tot això sona bastant exòtic pels calexiters, diu l’articulista que torna a referir-se a Catalunya. Parleu amb els catalans sobre això, diu, han reunit centenars de milers de persones als carrers en protestes diaris durant anys i anys, però, tot i així el Tribunal Constitucional d’Espanya es nega a autoritzar un referèndum.

Per Borgen la secessió pot no ser un dret però tampoc ha de ser necessariament il·legal, segons el dret internacional. Els actes secessionistes solen ser il·legal sota les lleis nacionals existents, però en conjunt, sigui o no una secessió, es comença com una lluita política interna, emmarcada pel sistema legal del país preexistent i, de vegades implicant  el dret internacional a causa de la intervenció d’altres països.

En qualsevol cas, afirma Borgen, des del naixement de les Nacions Unides, diplomàtics i juristes han posat èmfasi que el dret a la lliure determinació no proporciona un remei de la secessió fora del context de la descolonització.

Fora del context de la descolonització, el dret d’autodeterminació de les comunitats que es troben dins dels estats ja existents s’entén com un dret a la lliure determinació “interna”, l’exercici de la política, cultural, lingüística, i altres drets en l’estat existent. No obstant això, afirma que la separació no és en si mateixa il·legal segons el dret.

El Nobel d’Economia Stiglitz veu absolutament viable economicament una Catalunya independent

Joseph StiglitzEl premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, ha assegurat avui que Catalunya seria viable econòmicament si fos independent, encara que la seva sobirania tindria conseqüències polítiques “molt importants” a tot Europa

En una roda de premsa al Palau Macaya de l’Obra Social de la Caixa a Barcelona amb motiu de la publicació del seu llibre: “L’euro. Com la moneda comuna amenaça el futur d’Europa”, el Nobel ha dit que en l’actual entorn de globalització és “més fàcil” que països petits puguin funcionar bé de forma independent.

S’ha referit com exemple al cas d’Islàndia, un país que deu vegades més petit de Catalunya i que “ho està fent relativament bé amb una altra moneda, i que gràcies a això s’ha recuperat millor i més ràpid de la crisi”.  Ningú pensa avui dia que Canadà estaria millor si s’integrés a Estats Units, ha reblat.

A la pregunta concreta de si una Catalunya independent seria viable econòmicament, Stiglitz ha afirmat amb rotunditat que “en l’actual context d’obertura de mercat jo crec que sí, que clarament una Catalunya independent seria molt factible”.

Una altra cosa, ha dit, seria les conseqüències polítiques que tindria aquesta decisió, tant per a Espanya com per al conjunt d’Europa, ja que una possible independència implicaria la reorganització dels estats-nació que van néixer al segle XIX.

Això tindria conseqüències molt greus per a aquests estats Stiglitz també ha posat en dubte que una Europa amb molts més membres dels actuals  fos capaç de funcionar i gestionar-se.

 

Un any del 27-S. Els terminis s’esgoten

Junts Pel SíEditorial

Ara fa un any ens van demanar de votar una vegada més, perquè deien que no teníem majoria legitimada per a la independència, ens van dir que seria el vot de la nostra vida, i que necessitàvem 18 mesos per arribar a la independència, perquè havíem de fer un procés constituent, que ningú entenia a la practica com es desenvoluparia, i sobretot perquè s’havien de construir estructures d’estat, perquè sembla que 2 anys enrere quan ens van dir que les estaven construint, no se’n van sortir, o no ho van fer.

Ara fa un any els vam donar de nou una victòria aclaparadora però immediatament els guanyadors es van apressar a dir que no havíem guanyat, perquè no havíem superat el 50%, el mateix missatge que donaven les forces unionistes, i van centrar el problema en el càrrec d’una persona, que una mica més ens porta a noves eleccions.

Ara fa un any vam decidir oblidar que el govern i els partits que li donaven suport no tant sols no havien posat les bases de la hisenda pròpia, sinó que ni havien desplegat les migrades competències que els atorgava l’estatut, i que mentre deien que en algun moment caldrà tancar caixes, s’havien dedicat i es dediquen avui encara, a intentar minimitzar, i si fos possible anular, la campanya de sobirania fiscal sorgida des de la societat civil, que era l’única iniciativa que realment neguitejava a l’estat, al govern i que despertava l’interès dels mitjans econòmics internacionals, i que podria donar força real al govern català.

Ara fa un any vam decidir oblidar que aquells que parlen de desobediència pacífica, van decidir anul·lar qualsevol conat d’aquesta, i donar un missatge en sentit contrari, quan des del govern de Catalunya es va decidir sancionar, sense raó, com han demostrat les sentències judicials, i el posterior canvi de la llei de tràfic gràcies al PP de Rajoy, la campanya contra els peatges #novullpagar, protegint a unes concessionàries, paradigma d’economia extractiva, i de greuge contra Catalunya, davant la desídia i la por a intervenir dels partits d’esquerra i dels sindicats.

Ara fa un any també vam decidir oblidar el fet que aquells que de sempre demanàvem un referèndum vinculant, vam haver de veure com els partits havien transigit a fer del 9-N una consult sense cap vinculació legal ni garantia jurídica ( repetició de les consultes populars sorgides a Arenys de Munt), deixant el terreny parcialment cremat, per alleujament de l’estat espanyol. Un referèndum que ara volen repetir de manera vinculant, com fa anys que molts demanem.

Ara fa un any vam decidir que calia passar pàgina d’un Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que teòricament estava format entitats civils, econòmiques, sindicals i empresarials, per decidir com enfocar el procés, però on ja estava tot precuinat i on mai ens vam convidar a participar, malgrat estar-hi apuntats formalment.

I ara pensem que cal seguir endavant, que cal anar tots junts, però també que cal que el gruix de la societat sigui absolutament exigent amb l‘acció de partits i govern i estigui amatent i critiqui sense por de trencar res, si realment els terminis establerts no es compleixen. Perquè ara és ja el moment en el que la nostra classe política estigui a l’alçada de la societat civil, i entengui que ja ha arribat l’hora que el poble català triï el seu futur, sense por a les amenaces que venen de fora, sense més dilacions, i amb el suport i la participació de tots els actors de la societat civil i que aquests politics facin la feina per a la que els seus electors els van escollir.

Desesperada ofensiva final contra Puigdemont a dos dies de la moció de confiança. Front exterior i front interior

Carles PuigdemontA mesura que es va acostant la moció de confiança al President Puigdemont que ha de donar el tret de sortida a les lleis de desconnexió amb Espanya, s’accentuen els atacs per intentar desestabilitzar a l’independentisme. Una vegada la CUP ha desarmat la crítica interna dient que votarà sí al president català, ara els atacs es centren en el President Puigdemont i la coalició de Junts Pel Sí.

Els atacs venen de fora i també de dins. Els darrers dies n’hem tingut alguns exemples.

Urkullu.

El president del PNB, amb l’habitual ambigüitat i especulació que caracteritza al seu partit s’ha posat d’exemple de moderació davant del procés català. Un accentuat cinisme del que té un concert econòmic propi, i no està disposat a que tremoli perquè els catalans vulguin ser lliures. Unes paraules que li han valgut els elogis des del PP a Podemos i dels mitjans internacionals.

Mitjans internacionals

A mesura que s’acosta la moció de confiança, els mitjans internacionals comencen a veure que la independència de Catalunya arriba al seu estadi final. El digital Político compara avui la victòria del PNB i la disminució del suport a l’independentisme basc a l’augment del l’independentisme català. El títol ho diu tot: “Els bascos ofereixen a l’Espanya Rajoy una mica d’alleujament”.

Front interior

Però potser el més preocupant és que els atacs des de dins de les mateixes files de persones que estan dins del procés.

Avui podem veure una piulada del conseller Santi Vila, que ja ens té acostumats aquest joc, en que aplaudeix el “centrisme” d’Euskadi i Galícia, on el PP ha guanyat amb majoria absoluta. Que pretén amb aquesta piulada?. Possiblement donar la sensació que a dins del PDC (antiga CDC) no tothom aposta per la independència i posar pressió a ERC i la CUP, per provocar malestar a la coalició i al debat de la moció desconfiança.

També algunes informacions repetides sobre malestar a dins de la coalició de Junts Pel Sí, com la que publicava ahir La Vanguardia amb el títol “els dubtes del Govern sobre el referèndum, o avui el diari Ara amb el títol de “els recels entre el PDC i ERC tensionen el Govern abans de la qüestió de confiança”, on entre d’altres es diu que “el clima està enrarit”, segons apunta un alt dirigent, que no identifiquen, o que “es pot provocar eleccions anticipades”, segons adverteix una altra font, o que la tensió ha anat creixent des de l’última reunió de l’executiu.

Unes informacions que contrasten amb un discurs intern d’ERC on es diu que els republicans estaran al costat del president intentant  “cosir i recosir” el que calgui per finalitzar el procés, sense posar cap limitació de RUI o DUI.