Tag: llop cerver

L’aventura del Posidó

PosidóManuel Saez.

Un article enviat per Iniciativa Animalista

Al 1970 es va estrenar la pel·lícula Aeroport, el film culpable d’una sèrie de pel·lícules sobre desastres diversos. Un gran èxit mediàtic.

Poc després, al 1972, es va facturar, pot ser, la millor de totes les del seu gènere, el títol d’aquest article.

L’aventura del Posidó està signada per un dels grans directors de cinema de tots els temps, Ronald Neame. Tan bo com poc conegut. I conté un repartiment estel·lar. Encapçalat per un notable i atractiu Gene Hackman, fent d’un pràctic retor anomenat Scott. La resta de protagonistes són excel·lents, amb Ernest Bornigne, una Shelley Winters ja gran, i dues dones captivadores: Stella Stevens i Carol Lynley. També secundaris de ressò com Red Buttons o l’incombustible Roddy McDowall. I una molt jove Pamela Sue Martin (de la sèrie Dallas).

El còctel és total, i el producte rodó. Neame sap dibuixar a la perfecció una angoixant atmosfera, plena de riscos, incidents, il·lusió i esperança. Perquè la pel·lícula conta el naufragi d’un creuer de luxe anomenat Posidó, membrant el mític Andrea Dòria. De fet algunes seqüències estan filmades a un altre dels mítics creuers civils, el Queen Mary, ja utilitzat com a museu.

Fa poc mesos vaig tornar a visionar la cinta. Espectacular. Gairebé dues hores que es passen volant. I tota la història em va portar cap un altre lloc…

El Posidó es veu envoltat per un maremot mortífer. Tal que el fa donar la volta i queda del revés. A la nit de cap d’any. A partir d’aquí queda submergit dins de l’oceà, amb la sola esperança d’una eixida a popa, l’únic lloc del buc per on es poden salvar els passatgers i les passatgeres.

I és aquí on comença aquest article, perquè és aquí on comença aquest món horrible, asfixiant, sense pietat, tancat, revoltat, i fabricat en certa forma per l’ésser humà.

L’aventura del Posidó dibuixa amb claredat el món on viuen dia darrere dia tots els animals sotmesos per l’humà. Una presó amb una única sortida, anar cap a popa i trobar la salvació. Però, aquest camí es perillós i llarg, molt més llarg de dues hores (o una). On trobarem morts i fracassos. En el cas dels animals, més de 500 milions cada dia.

Tanmateix, hi ha una esperança, el reverend Scott. O el que és el mateix, els milers de persones que, també, dia darrere dia, lluitem per portar aquest ramat de milions de vides sense futur, cap a popa, cap a la salvació, lluitant contra un món hostil i sense pietat. Que no comprèn.

Molta gent em pregunta dia sí i dia també, per què lluitem pels animals, ¿per què? Ho pregunten perquè no entenen el patiment a què estan sotmesos, no entenen el món terrible on viuen. Així que si veieren aquesta pel·lícula, pot ser que sí que entendrien un poc aquesta situació, plena d’horror, de foc (explosions dins del creuer), d’aigua, angoixa, ofegament, tristesa i cuita. També de tortura i mort. Tot i que amb una esperança, la d’un destí digne al final del trajecte. Segurament a desenes d’anys de distància. Fora del Posidó.

 

El misteri del mític llop cerver català. Sobreviu als Pirineus?

Llop Cerver

Josep Maria Bellmunt

“Un pagès hi ha a l’Empordà – que Llop-cerver s’anomena – té les urpes de voltor – la cara de gos de presa – d’escanyapobres com ell – no n’hi ha un altre a la terra”. I segueix “Com a Llop-cerver que es  diu – xucla la sang de les venes – si no els pot xuclar la sang – a bocins la pell los lleva – si no els pot llevar la pell -sense – un fil de roba els deixa”.

Fragment del poema lo Bruel, de Mossèn Cinto Verdaguer, del llibre Caritat, del 1885, una metàfora d’un usurer.

Que Mossen Cinto Verdaguer, en les seves estades als Pirineus, hagués sentit parlar als pagesos de la zona del llop cerver, és gairebé segur, que ell personalment n’hagués vist un, és una possibilitat.

Alguns dels grans mamífers que habitaven els Pirineus Catalans, i que estaven gairebé extingits, van retornant, encara que de forma molt lenta, al seu antic hàbitat. És el cas de l’ós bru, amb la reintroducció d’exemplars procedents d’Eslovènia, o del llop, oficialment desaparegut  de Catalunya quan el darrer animal va ser abatut el 1929, a Horta de Sant Joan, i reaparegut des del 1995 amb exemplars que venen d’Itàlia. La gran cabra pirenaica, ha tingut menys sort, i el 5 de gener del 2000 en morí el darrer exemplar

Però hi ha un animal mític sobre el que preval encara el misteri. Es tracta del llop cerval o llop cerver, com s’anomenava habitualment arreu de Catalunya, mentre que al territori pirinenc s’usava el terme de gatillop. De fet el nom més tècnic de linx, com se’l  coneix ara, no era gens popular al nostre país, i és d’ús recent.

 

Un animal espectacular

Aquest fèlid és l’espècie més gran del gènere Lynx, anomenat també linx boreal o euroasiàtic, i és diferent del linx ibèric que sobreviu protegit en algunes zones d’Andalusia. El linx boreal és molt més gran que el linx ibèric, amb una mida de cos d’entre 80 i 130 centímetres i una alçada a les espatlles d’uns 70 centímetres. Els mascles poden arribar als 35-40 Kg, dotat de fortes potes i peus palmats i peluts per moure’s per la neu. Carnívor estricte, pot caçar tot tipus de preses, algunes de mida molt gran, com els isards o cabirols, però també es nodreix de ratolins i d’altres carnívors, com guineu o genetes.

Extingit a la major part d’Europa Occidental, excepte al Bàltic, i unes petites poblacions als Alps, a Suïssa i potser Alemanya i a la costa Adriàtica, podria sobreviure a Catalunya.

 

L’extinció o la reducció dràstica del llop cerver de la mà de l’home

acta Salt 1923 caça llop cerver

Document de l’Arxiu Municipal de Salt amb la recompensa pagada per la mort d’un llop cerver. Revista Girona, 272

L’acció humana des del segles XVIII-fins a ben entrat el segle XX, on s’intentava eradicar els animals considerats perjudicials, és amb tota seguretat la causa principal de la desaparició de moltes espècies, també del llop cerval. Veiem sinó un acta de l’Ajuntament de Salt, del 1923, que trobem en l’excel·lent revisió feta per Josep M. Massip, a la Revista Girona, i on queda molt clar com es pagava per matar determinats animals: “Conceder al colono del manso “Devesa” de este termino, D. José Palau Pardás, el premio de cinco pesetas por haber dado muerte en dicho manso a un animal dañino denominado Lobo cerval, según indicación del Sr. Inspector Veterinario D. Joaquín Ravetllat y cuya cantidad será satisfecha con cargo al art. 5º del capítulo 3.

Era només un llop potser ? La presència d’un veterinari dóna molta credibilitat a l’acta de l’ajuntament, en el sentit que fos un llop cerval (linx).

 

Referències i albiraments

Les darreres referències oficials de caça de llops cervers les trobem al, Cadí als anys 30. Inicialment es va donar per extingit però els testimonis que asseguraven haver-lo vist als sobretot als Pirineus orientals no es van aturar, i la troballa de rastres han sigut constant fins a dia d’avui. Fins el 1999 a indrets diversos com els Pallars, l’Alta Ribagorça o el Cadí en troben testimonis del seu albirament.

El darrer lloc on s’hauria vist l’animal seria a l‘Alta Garrotxa, el 2002, pastors, camperols, caçadors i també un guarda forestal, van alertar de la seva trobada, i en diferents ocasions. Podria tractar-se d’algun exemplar dels que l’estat francès va intentar reintroduir al seu Massís Central, o potser exemplars autòctons? Qui ho sap.

El llop cerver és un animal de costums solitàries i de vida nocturna, de dia sol restar amagat al bosc i als llocs de vegetació densa o en zones rocalloses de difícil accés per als humans D’aquesta manera, la presència del llop cerver pot passar desapercebuda. Encara que fins que no es trobi un exemplar viu o mort, o una fotografia fiable, no serà possible afirmar que l’animal segueixi present a a al nostre país en l’actualitat, les possibilitats són reals, perquè els grans boscos del Pirineu i el Prepirineu reuneixen totes les condicions que precisa. Tot plegat augmenta el mite d’aquest llegendari felí, propi de Catalunya.