Tag: Macià

La crueltat del bisbe Irurita en la mort de Francesc Macià

Enterrament Francesc MaciàEl que era bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, quan va morir el president de la Generalitat Francesc Macià el 25 de desembre de 1933, va negar-se a enviar capellans per a la vetlla del president. Només la intervenció del que llavors era arquebisbe de la Tarraconense, Francesc Vidal i Barraquer, qui li va exigir que ho fes, el va obligar a canviar d’actitud.

Una carta escrita l’any 1970 per Jaume Creus, amic íntim de Macià, coneixedor del que va succeir i que va dirigir a Ramon Muntanyola, biògraf del cardenal, per explicar detalls de la mort, el funeral  i l’embalsamament del cadàver del president, revela aquests fets, que l’any 2011 va fer públics l’Associació Memòria i Història de Manresa (Bages).

En la seva carta explica com el cardenal Vidal i Barraquer va obligar el bisbe Irurita a atendre les peticions de la família de Macià d’enviar capellans a la vetlla del president de la Generalitat, ja que aquest era creient.

En el document Creus crítica amb duresa el bisbe a qui defineix com “un gran enemic de Catalunya. Estalviem la paraula senyor perquè no ho era, escriu Creus. Es negava a enviar capellans, que els demanava la família del president, per anar a cantar o resar, abans de lliurar el seu cos al govern de Catalunya per al seu embalsamament”.

El bisbe pressionava a la família de Macià posant com a condició per enviar capellans que també havien de ser presents a l’enterrament, i que sinó “no hi havia capellans”. Però la família li contestava que l’enterrament l’organitzava el govern de Catalunya, segons les lleis establertes.

Creus relata com el “boníssim mossèn Berenguer, el capellà de la Capella de Sant Jordi, oferia els consols a la família”, i que aquest veient la tossuderia del bisbe “enemic dels catalans, com tants altres tenim”, va dir: “Això qui ho pot resoldre és el senyo arquebisbe de Tarragona, , Francesc Vidal i Barraquer, que és el seu superior, i va redactar una carta que li fou enviada a Tarragona per automòbil explicant la situació.

Quan Vidal i Barraquer va tenir coneixement dels fets va telefonar immediatament al bisbat de Barcelona, va fer aixecar el bisbe del llit i el va comminar de forma enèrgica, segons explica la carta de Creus, a que atengués els desitjos de la família del president. Irurita va cedir i va enviar els capellans.

Finalment cap a mitjanit una vintena de capellans de la parròquia de Sant Just van arribar a la casa del president, a la porta els esperava el cap dels Mossos, Pérez Farras.  Una vegada van acabar de cantar les absoltes van retornar a la parròquia. En tot el trajecte hi havia parelles de mossos d’esquadra, dissimulades pel camí, a fi de protegir, si calia els capellans, cosa que no va ser necessària. Quan la cerimònia va acabar, la família va lliurar el cos del president al govern de Catalunya

En un altra part del text,  Jaume Creus esmena a mossèn Ramon Muntanyola en relació a que Manuel Carrasco i Formiguera s’havia “evadit” de Catalunya. Creus explica que Carrasco i Formiguera havia estat nomenat delegat o representant del govern català a Euskadi,i que el vaporet en que viatjava amb la seva familia va ser capturat pels feixistes. Explica la crueltat dels feixistes amb la seva dona i filla de pocs mesos, que van enviar a una presó on no hi havia ni matalassos, i el valor personal de Carrasco i Formiguera,  quan es va negar a fugir del presidi on estava detingut, com li facilitaven el guàrdies, que segons explica Creus, eren tots catalans, per no perjudicar-los.

L’enterrament de Macià a The New York Times: “Un milió de catalans al funeral de Francesc Macià”

1.000.000 attend Macia's FuneralFrancesc  Macià i la qüestió catalana no eren gens desconeguts per la opinió pública nord-americana, i molt menys per New York Times, que ja havia dedicat desenes d’articles i notícies a la figura de Francesc Macià i a la lluita independentista catalana. Per això no és d’estranyar que la mort de Macià fos tractada àmpliament pel diari, i de fet es dediquessin diferents articles posteriorment a analitzar la situació catalana després de la mort de l’Avi.

Això és que publicava New York Times de l’enterrament de Macià.

Més d’un milió de catalans han retut un silenciós homenatge al “General Macià” ( no l’anomenen coronel), que amb el seu lideratge va aconseguir retornar a Catalunya alguns dels privilegis propis que fa dos segles els hi havia arrabassat la monarquia borbònica.

New York Times explica com el seguici del funeral, després d’abandonar el Palau Gòtic de la Generalitat, va arribar al cementiri de Montjuic, des d’on expliquen que s’albira tot Barcelona, que estava il·luminat per fogueres que havien estat enceses per una gran multitud que esperava allà des de primeres hores del matí, per protegir-se del fred, que recorden es poc habitual en aquesta part de la Mediterrània.

Es diu que van disparar-se quinze salves des del castell de Montjuic passades les cinc, quan el taüt va ser baixat al fons d’una senzilla tomba de pedra.

També recull les declaracions del president espanyol, Alcala Zamora, que va lloar Macià, encara que recorden que les aspiracions del coronel eren aconseguir un estat independent, i que això portava al conflicte amb Madrid.

Pel rotatiu nord-americà  l’enterrament va ser l’espectacle més impressionant que mai s’hagi vist a Barcelona, i escriu que al fèretre embolcallat amb la bandera catalana el seguien més de 120 vehicles plens de corones, i que era tanta la gent que volia veure el seguici que no només els carrers estaven plens a vessar, sinó que també les teulades  s’utilitzaven com a llocs per veure passar el fèretre de Macià.

Es fa esment que els fanals  estaven encesos i coberts amb crepè per donar encara més solemnitat a l’acte, i que un nombrós contingent de tropes, en uniforme de gala, es trobaven a la processó, i també alineats als carres, mentre els avions volaven per sobre de la processó, i fa esment que va estar a punt de succeir un greu accident, quan el motor d’un dels avions va fallar, però que pilot va poder  maniobrar l’aparell a través del port, i finalment va caure a l’aigua, evitant de fer-ho sobre la multitud, i que els ocupants van poder escapar amb ferides lleus

Segueix dient  que Joan Casanovas, el President interí, va fer una breu oració fúnebre al costat de la tomba, i que es va referir al “General Macià” com a líder en l’hora de la rebel·lió, guia en el moment dels conflictes, i l’estadista que va saber  reconstruir Catalunya en el dia del triomf.

Del president espanyol, Niceto Alcalà Zamora, es diu que  va caminar tres hores en el seguici fúnebre, abandonant-lo a l’Arc del Triomf, on el cos va ser traslladat de la curenya a un cotxe fúnebre, i es fa l’observació que els funcionaris de la Generalitat van retirar ostentosament de la carrossa fúnebre, una creu que l’havia engalanat.