Tag: mon1

Gran incendi en un gratacel de Dubai

Dubai 2Un gratacel situat costat de l’edifici més alt del món, el Burj Khalifa de Dubai, ha patit un incendi que s’ha propagat per més de 20 plantes de l’edifici.

El foc s’ha declarat i propagat des de l’hotel The Address hores abans dels esperats focs artificials de la ciutat.

El foc sembla haver engolit gran part de l’edifici, que és un complex de luxe de cinc estrelles que compta amb més de 60 plantes amb habitacions i apartaments
No hi ha cap indicien de la causa que podria haver provocat l’incendi.

El govern de Dubai Twitter ha informat que el foc s’havia iniciat al pis 20.
Una turista, Michelle Duc, que es troba de visita a Dubai, ha dit a la BBC: “De sobte hem vist aquesta enorme columna de fum negre negre venint entre la Torre Khalifa i l’hotel.

“Les flames s’han fet grans immediatament, i abans que ens n’adonéssim el conjunt de l’hotel estava cobert de flames ataronjades.”

Tots els hostes de l’hotel haurien estat evacuatsi no s’ha informat sobre ferits en l’incident “, segons ha dit el responsable de Defensa Civil de Dubai, Rashid al-Matroushi, a la cadena de televisió Al-Arabiya. Els bombers han contingut la major part de les flames, segons ha afegit al-Matroushi.

La bogeria del preu de l’art. Les 10 pintures més cares de la història

GauguinLa pintura de Paul Gauguin ‘Nafea Faa Ipoipo‘ (¿Quan et casaràs?) podria haver-se convertit ‘ha convertit en l’obra d’art més cara mai venuda de la història, després que un col·leccionista privat suís l’hagi venut per 262 milions d’euros, segons informa ‘The New York Times, en una venda confirmada per un executiu retirat de la casa de subhastes Sotheby’s, Rudolf Staechelin. Nafea Faa Ipoipo’ (¿Quan et casaràs?) va estar exposada durant prop de 50 anys al Museu de belles arts de Basilea, i algunes fonts apunten  que el comprador de l’obra podria ser de Qatar. El preu pagat supera l’obra ‘Els jugadors de cartes’, de Paul Cézanne, que es va vendre el 2011  prop de 220 milions d’euros ( 250 milions de dòlars)

Aquestes són  la resta de 10 pintures més cares i posades en venda de la història, després de la de Gauguin.

 

 

Joeurs2/”Les Joueurs de cartes”, de Paul Cézanne, pintada al 1895 i venuda el 2011.

Pintura a l’oli de l’artista postimpressionista francès, Paul Cézanne. Formava part d’una sèrie de pintures a l’oli de l’artista postimpressionista francès, hi ha cinc obres a la sèrie. Els models per a les pintures eren peons locals, alguns dels quals treballaven a la finca de la família Cézanne, el Jas de Bouffan.

El somni

 

3/ La Rêve (El somni), de Pablo Picasso , pintada al 1932 i venuda el 2013 per 155 milions de dòlars. Hi podem veure Marie-Thérèse Walter parella del pintor, asseguda en una butaca vermell amb els ulls tancats.

 

 

Bacon4/”Three Studies of Lucian Freud”, del pintor irlandès, Francis Bacon, pintada al 1969, i venuda el 2013 per 142.4 milions de dòlars. És la pintura més cara que mai s’hagi subhastat.

 

 

 

N 55/ “No.5”, de l’artista nord-americà i referent de l’expressionisme abstracte, Jackson Pollock, pintada el 1948,i venuda el 2006, per 140 milions de dòlars. El New York Times va apuntar que va ser venuda per David Geffen (de Geffen Records) a David Martínez (soci gerent de Fintech Advisory), però Martínez afirma que en realitat no va comprar la pintura. El preu no s’ha confirmat.

 

Woman6/”Woman III”, del pintor neerlandès nacionalitzat nord-americà Willem de Kooning, pintat el 1953 i venut el 2006 per 137.5 milions de dòlars. Forma part d’una col·lecció de 6 quadres pintats per de Kooning en el període de 1951 a 1953 al voltant de la figura de la dona.

 

 

Adele7/El “Retrat d’Adele Bloch-Bauer I, del pintor simbolista austríac, Gustav Klimt, pintada el 1907, i venuda el 2006 per 135 milions de dòlars. La pintura va ser comprada per Ronald Lauder per a la seva “Neue Galerie de Nova York, per ser la peça central d’una col·lecció d’art robada pels nazis durant la II Guerra Mundial. Després de la guerra, i d’un llarg procés legal, va ser adjudicada, com a legítima propietària, a Maria Altmann, que la va vendre a Lauder.

 

el crit8/Una de les quatre versions de la pintura “El crit”, del pintor i gravador expressionista noruec ,Edward Munch. Pintada el 1895 i venuda el 2012 per 119.9 milions de dòlars. Era  la pintura més cara mai venuda en una subhasta, fins que va ser superada per “Three Studies of Lucian Freud” de Bacon.

 

 

flag9/ Amb el títol de “Flag” ( bandera) aquesta obra del nord-americà, Jasper Johns, pintada el  1958, es va vendre el 2010 per 110 milions de dòlars. L’obra s’exhibeix actualment al MoMA de Nova York

 

 

Nu fulles verdes10/ “Nu, fulles verdes i bust”, pintada per Picasso el 1932, i venuda el 2010. L’obra més cara de Picasso mai venuda en una subhasta. Procedia de de la col·lecció Sidney F. Brody.

El primer cyborg reconegut també és un fervorós independentista català

Neil HarbissonEn una interessant entrevista al digital anglès, Bella Caledonia, especialitzat en temes d’autodeterminació i independència, l’artista visual i compositor britànic-català, i primer cyborg reconegut, Neil Harbisson, també es posiciona sense embuts a favor de la independència de Catalunya.

Harbisson que va néixer a Londres, però es va criar a Mataró, pateix una malaltia genètica i congènita que li provoca acromatòpsia, una incapacitat per percebre els colors. Aquesta alteració li obligava a veure el món en blanc i negre. Però Harbisson no es va resignar, i des dels 20 anys porta instal·lat un eyeborg, un dispositiu que va connectat al seu cap i que li permet interpretar els colors.

Harbisson ha estat la primera persona del món en ser reconeguda per un Govern com Cyborg. Així ho demostra la fotografia del seu passaport, en la qual les autoritats del Regne Unit li han permès posar amb el seu eyeborg.

En l’entrevista que li realitza Karen EmslieDamnRebelBitch, Harbisson explica que de petit els seus pares i els metges van pensar que era severament cec pels colors, i que no va ser fins als 11 anys que van entendre que només podia veure en blanc i negre.

Recorda que va inventar enginyoses maneres d’entendre el color, com associar els seus noms amb gent que coneixia, però el seu món estava en escala de grisos, i d’altres nens es burlaven d’ell perquè portava, per exemple, mitjons desaparellats.

Quan es va mudar a Devon per estudiar composició musical en el Dartington College of Arts, va trobar una manera d’experimentar els colors quan va assistir a una conferència de l’expert en cibernètica, Adam Montandon. Aquest el va ajudar a crear el seu primer “eyeborg”, un dispositiu que li permet percebre les ones de llum.

HarbHarbisson va seguir desenvolupant el seu eyeborg, i ara porta un xip incrustat al crani i les freqüències de so es transmeten a través de la conducció òssia, en lloc de a través de l’oïda, i després són amplificades pel crani. Això no només canvia la manera en que Harbisson percep el color, sinó que canvia la forma en què es percep a si mateix, em va convertir en un cyborg, diu. “No és la unió entre el eyeborg i el meu cap que em converteix en un cyborg, sinó la unió entre el programari i el meu cervell, una unió que ha creat un nou sentit al meu cervell que em permet percebre el color com el so, explica Harbisson.

La resistència al reconeixement dels drets dels cyborgs i la lluita, per a tenir el seu eyeborg reconegut legalment com part seva, és la mateixa resistència que veu a que Catalunya sigui independent. A la consulta del 9N, Harbisson va penjar al seu compte de Facebbok una fotografia seva votant, amb el missatge: “Un dels dies més emocionants de la meva vida avui, milions de catalans van a votar per la independència de Catalunya.

En l’entrevista Harbisson explica el seu fort sentiment independentista, i diu que de petit mai es va sentir espanyol, ni ningú de la seva família. No sentim cap connexió amb Espanya, afirma.

Harbisson diu que tenim tots els elements per ser una nació, però Espanya no ens vol reconèixer, i creu que el món seria millor si hi haguéssin petits països independents, però interdependents, que s’unissin d’alguna manera.

Crec que de la mateixa manera que ens hauria de permetre triar si volem ser independents, també hem també d’estar facultats per decidir si volem tenir nous sentits o noves parts del cos, que és una cosa que els comitès de bioètica i els metges no volen acceptar, sentencia Harbisson.

 

The Economist: “Endavant, Angela, alegra’m el dia”. Catalunya ha de prendre nota

MiloPortades com aquesta, i la rapidesa amb que s’està parlant de condonar el deute grec, una vegada es constata la fermesa del seu govern, són tota una lliçó per aquells que dubten del que passaria si Catalunya decidís sense embuts declarar el nou estat català, una vegada guanyades les eleccions.

La portada de The Economist, on es pot veure l’arxiconeguda estatua grega de la Venus de Milo, però amb una pistola i amb la frase que ve fer famosa Clint Eastwood interpretant el personatge de Harry el Brut, però canviant el nom pel d’Angela Merkel: “Go ahead, Angela, make my day “(Endavant, Angela, alegra’m el dia), és tota una interpretació de la feblesa que pot tenir la UE si el nou govern grec decideix complir els seus compromisos electorals.

En un editorial el prestigiós setmanari britànic opina que “la crisi infernal de l’euro fa poc més de cinc anys” va començar a Grècia, i que es lògic que acabi al mateix país amb la victòria de Syriza.

Per The Economist Alexis Tsipras ha desafiat l’euro i a Angela Merkel, i creu que no s’equivoca afirmant que “l’austeritat d’Europa ha estat excessiva” i que les polítiques de Merkel “han estrangulat l’economia del continent” i “donat pas a la deflació”

El setmanari britànic també opina que el deute de Grècia, que en 6 anys ha passat del 109% al 175% del PIB, és impagable, i que a Grècia se li ha de condonar, com a un país africà en fallida.

Critica però que Tsipras abandoni les reformes, i vulgui, per exemple, tornar a contractar 12.000 treballadors del sector públic, abandonar la privatització o introduir un gran increment en el salari mínim. The Economist diu que a canvi del perdó del deute, el nou primer ministre grec hauria de seguir amb les reformes estructurals.