Tag: Vicenç Plans

Per fi “nosaltres sols”

Nosaltres solsVicenç Plans (periodistavplans@gmail.com)

La memòria sovint juga males passades. Encara més si en el rigorós directe radiofònic queden en evidència determinades associacions. És el cas, per exemple, de les declaracions del titular del Ministeri de l’Interior espanyol, en l’entrevista del dimecres 8 d’abril de 2015, amb la periodista

Mònica Terribas, de *Catalunya Radio*. Entre moltes qüestions polèmiques, cal destacar també la posada en relleu per part de l’alt representant dels cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol de l’organització Nosaltres Sols en relació amb el treball realitzat entre la població immigrant per la Fundació Nous Catalans.

Aquesta referència a una organització patriòtica catalana de principis del segle XX, gens ingènua ni espontània, deixa palès el tipus d’anàlisi que està arribant al màxim responsable del CNP i la GC (Cuerpo Nacional de Policia i Guardia Civil, respectivament). L’organització Nosaltres Sols, rèplica del *moviment polític irlandès* Sinn Feinn (traducció del gaèlic), com organització patriòtica transversal, sense connotacions partidistes, va gaudir des de la seva fundació d’un gran prestigi social  tot i la seva desigual implantació territorial.

Aquesta organització dels anys trenta, formada per gent com els senyors Ribes, Cassamitjana, Pineda, Cardona, Formiga, Alemany, Pagès, Fàbregas,… tenia com a prioritat resoldre el plet de les *llibertats nacionals*, seguint el model irlandès. Es van significar, tots ells, per la gran noblesa d’esperit i l’elevat sentit del deure, unes qualitats poc freqüents en uns moments de grans convulsions socials, amb les pressions obreres inspirades en les aspiracions socialistes, comunistes, àdhuc anarquistes, i les tensions patronals, incorporades pels partits conservadors catalans i espanyols.

En qualsevol cas, i d’aquí la sorpresa, la seva influència, tot i el valor testimonial, va tenir una silenciosa profunditat  que resulta estrident i provocadora pràcticament cent anys després, tenint en compte que surt de la boca d’un Ministre d’Interior amb funcions executives. Com qualsevol organització patriòtica d’arreu del món, Nosaltres Sols es va constituir, almenys durant els seus 5 anys d’existència organitzada, també com una dotació de militars voluntaris per poder articular mecanismes de defensa o atac adequats, com de fet va passar durant el fets d’octubre de 1934 (moment històric en que el govern autònom català va proclamar un estat català dins una república federal espanyola).

La seva activitat, no obstant això, va tenir un marcat *sentit formatiu* entre la joventut catalana, a més d’ésser un esperó per superar les diatribes en les quals sucumbien les forces polítiques del moment.

Els seus membres i simpatitzants van engruixir, més endavant, una bona part de la resistència catalana, tant durant la guerra com durant la dictadura.

El seu exemple s’honora i s’admira encara en moltes llars catalanes, tot i haver passat a l’anonimat pel que fa a la seva presència pública. Ara, quan el debat obert i planer per les llibertat nacionals, no sols és públic sinó que es basa estrictament en raons democràtiques i en el *dret internacional,* resulta paradoxal que des d’instàncies espanyoles es vulguin equiparar institucions legals com la Fundació Nous Catalans amb les de fa un segle. Tal vegada, també el Sr. Miquel Iceta, del PSC, va pronosticar, seguint possibles consignes d’instàncies espanyoles, que el procés català és dirigia cap a un nou “fets d’octubre”.

Si no fos per la lleialtat i honradesa, molts d’ells cristians practicants, de la gent de Nosaltres Sols, quasi ni caldria recordar-se’n en el moment present, malgrat li pesi al Sr. Ministre d’Interior. En tot cas, és irònic que els seus  “serveis de documentació” recuperin per a l’actualitat uns homes i dones amb un sentit patriòtic, a l’antiga, molt semblant a la dels propis espanyols d’ara, sobretot entre el CNP i la GC. Potser és un reflex del que creuen que passa aquí i arreu del Països Catalans.

Els nous impostos verds que venen

contaminació 2Vicenç Plans

periodistavplans@gmail.com

Tot i la recent estabilització del preu del petroli, la seva baixada ha deixat molt preocupats als responsables ambientals de les diferents administracions. Al govern català, sigui des de la perspectiva de la qualitat de l’aire o sigui per combatre el canvi climàtic, un escenari d’increment de les emissions derivades d’un cru barat podria alterar l’agenda cap a modes més sostenibles de creixement.

La Sra. Assumpta Farran, Directora General de Qualitat Ambiental, així ho ha expressat després del darrer episodi crític de contaminació atmosfèrica (anticicló de 9 de gener de 2015), tot i les distàncies també expressades pels portaveus de l’Ajuntament de Barcelona. Sigui com sigui, en forma de carboni, partícules o  contaminants diversos (NOx,…), el repte col·lectiu sobre aquestes qüestions sempre queda postergat per temes més urgents.

Les mesures adoptades fins ara o les que es puguin adoptar passen per la fiscalització, és dir, pagar per contaminar, i no per resoldre els problemes de fons. Si bé entre tots, a nivell internacional, es va aturar la proliferació nuclear o la destrucció de la cap d’ozó, amb prou èxit, sobre aquests temes no s’ha plantejat clarament cap solució. I per això, els governs nacionals han d’actuar des la fiscalitat (creant tributs directes o indirectes que gravin activitats perjudicials pel medi ambient) ja que per la via del foment, l’ajust del dèficit pressupostari no ho permet (per exemple pagant amb fons públics la substitució de calderes de calefacció de baix rendiment). Doncs bé, atacar un problema amb fiscalitat afegida, per entendre que els impostos vigents no cobreixen les necessitats en aquest camp, és un engany col·lectiu de gran profunditat.

Mitjançant el pagament d’impostos hom espera poder obtenir uns adequats serveis públics, però en cap cas adoptar una decisió en funció de la càrrega impositiva, tot i que a la pràctica sigui així. Almenys des de les autoritats ambientals catalanes, ja que estan disposades a trobar algun nou supòsit de gravamen per poder introduir aquest element indirecta en la decisió de compra dels consumidors. Per exemple, es preveu gravar la mera titularitat (no pas la circulació, que ja té un impost propi establert) d’un vehicle, tot essent més lleu la càrrega fiscal si és menys contaminant. Si bé semblaria lògic, no ho és quan les classes mitjanes ja estan suportant una important càrrega fiscal.

L’excusa mediambiental, ara, és el nou argument per eixugar els grans dèficits de gestió i productivitat que tenen les administracions públiques, tot ensorrant, encara més, les possibilitats d’estalvi o d’inversió de la ciutadania. La via no són els nous impostos sinó, en tot cas, atacar les bases del problema. Si el problema són els vehicles contaminants, aquests s’haurien de retirar de la circulació de forma gradual, i en tot cas, obligar a les noves matriculacions a complir determinats requisits (EURO VI o similars). La complexitat fiscal porta associat un desgast de medis per a la seva efectiva liquidació i recaptació, i en el millor dels casos, l’aparició de diversos i sofisticats mètodes d’evasió, que a la vegada fan que la complexitat torni a augmentar.

Tot plegat, de forma exponencial, per decepció i frustració dels ciutadans. Menys impostos, millor gestió i més serveis, és una màxima possible. Un lema que hauria de treure la son als nostres gestors, polítics i directius.

Poques normes, més claredat i tot anirà millor. No en tinguin dubte. Encara que el petroli baixi més són possibles polítiques mediambiental no impositives. Si no són així, ja es veu per a que serviran: per a tot menys per a millorar la vida al planeta.

Els valors de l’esport

UFECVicenç Plans

periodistavplans@gmail.com

L’entrada en acció del Sr. Gerard Esteva (1984) com a president de la UFEC o Unió de Federacions Esportives Catalanes està suposant un important revulsiu per l’esport nacional. Aquest esportista provinent de la Federació Catalana de Vela està treballant per reforçar les estructures esportives (clubs, campionats,…) des d’una òptica basada en la iniciativa i la il·lusió. En cert sentit, ha desbordat les aspiracions de la Secretaria General de l’Esport, liderada per Ivan Tubau (1973), de les pròpies federacions i també la dels partits polítics o d’altres òrgans d’intermediació social.

Aquest rol de la UFEC és totalment necessari, i potser encara es queda curt a l’hora de reivindicar una millor coordinació burocràtica per part de l’Administració (permisos, requisits,…), un millor enllaç amb els circuits competitius internacionals, la creació d’economies d’escala en les prestacions als esportistes (assegurances, equipament,….), però sobretot, un rellançament d’un espai mediàtic per a tots tipus d’esports, a fi d’assolir-ne el reconeixement social. Aquest darrer punt té algunes expressions prou dignes mitjançant la premsa comarcal i la Xarxa de Comunicació Local, però en resta pendent la seva difusió més general, en detriment, necessàriament del món del futbol professional.

Aquest canvi de tendència només es pot produir de manera gradual però sense una reivindicació continua no canviarà. Ara mateix cal abordar la problemàtica de la fiscalitat de l’esport (IVA, obligacions tributàries dels clubs com entitats esportives sense afany de lucre,…), però també com tractar l’aparició d’empreses (SL o SCP) o franquícies que exploten la demanda d’esports de moda (triatlons tipus Ironman o semblants), i també les grans dificultats en la presència internacional de l’esport català.

El treball coordinat amb la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes hauria de començar a donar més resultats, però no és així, ja que per raons polítiques l’Estat espanyol no té en compte ni el teixit associatiu català, ni la vocació internacional dels nostres esportistes. Malgrat les dificultats, els esportistes catalans no es desmoralitzen. Són uns grans amants de les seves especialitats, i pel fet de gaudir-ne totes les adversitats són poques. El problema és que això no pot continuar així. Cal una nova empenta, somoure més coses, més gent i més implicació de les institucions. Parlar clar!

L’esport no és per fer negocis però la gent n’ha de poder viure per a que sigui viable i sostenible. L’esport no pot gaudir de facilitats diferents d’altres sectors com la cultura o la cooperació però tampoc pot quedar penalitzat en forma de gravàmens o requisits afegits.  En l’esport conflueixen cada dia més obligacions legals, no sols de tipus esportiu sinó també corporatiu.

Sobre aquestes darreres, les altes a la seguretat social dels entrenadors o monitors, cobrament d’IVA per inscripcions o d’altres serveis, obligacions de transparència si reben subvencions, tributació per beneficis,… generen una complexitat afegida que en la majoria dels casos suposarà un cost més, ja que s’haurà de reconduir cap experts o gestories.

L’esport també viu atrapat en l’espiral comercial i material a la qual han sucumbit tantes i tantes activitats. El nostre món, i en consonància les institucions i les legislacions, s’ha convertit en un espai de mercadeig sense precedents. Potser per això, un dels grans reptes dels esportistes és apartar a les categories més infantils o juvenils d’aquesta diabòlica inclinació, consistent en que tothom vol guanyar al cost que sigui, propi dels sistemes deshumanitzats que entre tot estem construint.

3+2=extorsió

Cartell SEVicenç Plans

Cartell del Sindicat d’Estudiants

Els sindicats d’estudiants universitaris i d’ensenyaments secundaris (a partir de 3er. d’ESO), han convocat una vaga per avui i demà com a manifestació de la seva disconformitat amb la nova norma estatal que regularà els estudis universitaris amb graus de 3 anys i màsters de 2 anys. Com informa Vilaweb, tot fent una anàlisi comparada amb altres països d’arreu d’Europa, el problema rau en la diferència de preu dels graus respecte dels màsters. Efectivament, quan un jove segueix normalment l’itinerari educatiu es troba que pot haver completat el grau amb 21 anys. I just en aquest punt, quan està en millors condicions de continuar estudiant, s’haurà d’enfrontar a altes despeses si vol completar un màster.

Els costos del màster respecte del grau es poden multiplicar per tres o per quatre en funció de l’especialitat. Atès que els graus tenen més alumnes i són més generalistes, els costos es poden repartir millor, segons manifesta encertadament el Sr. Antoni Castellà i Clavé (1970) des de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Tanmateix, no passa el mateix amb els màsters, on hi ha més especialització, menys alumnes i es requereixen més dotacions de materials o d’excel·lència, i en conseqüència els costos es disparen. L’actual model de 4+1 (o fins i tot, de 5+2) homogeneïtza els costos entre els diferents nivells formatius, i per això és més assumible per a les economies domèstiques dels estudiants o de les seves famílies.

Ara per ara, llevat d’una eficient política de beques, la supervivència per a molts estudiants passarà per haver de demanar un crèdit bancari o préstec d’alguna mena. En aquest sentit, el Consell Interuniversitari de Catalunya podria jugar-hi un paper molt actiu, ja que en l’accés a la universitat el component econòmic cada dia tindrà més importància. De fet, indirectament pot acabar millorant el sistema universitari públic, ja que els estudiants que es plantegen l’accés universitari malden per obtenir les millors qualificacions a fi de poder entrar en una universitat pública, sempre més barata.

Les privades, presencials o a distància, es forneixen d’alumnes amb capacitat econòmica però sense les millors qualitats acadèmiques. Si no canvien les coses, i per a la majoria d’estudiants, als 22 anys hauran de signar contractes de crèdit, normalment a retornar a  5 o 10 anys, des de la seva subscripció, fet que a la pràctica es tradueix en un termini de devolució, amb sucosos interessos per a les entitats financeres, de 3 a 8 anys. I tot plegat, suposant que hom tingui feina a l’acabar el màster, i la feina estigui remunerada amb un sou suficient… La realitat és que el recent titulat universitari de màster amb un deute considerable a les espatlles s’haurà d’agafar al que sigui per a poder atendre les seves obligacions. En molts casos, de forma excessivament precària, qui sap si fins a l’extorsió.

A Catalunya, mitjançant l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris només es donen ajuts parcials de postgrau dins del programa de cooperació amb el Québec. Certament, costa d’entendre que es doti tota una agència per tant poca cosa. Algú diria, potser encertadament, que és una “menjadora” més, a la mida d’algú, quan tant estudiants brillants, que tots coneixem, abandonaran una prometedora carrera per fer de taxista o de caixer, ja que necessiten tenir ingressos. Per més sorpresa, cal tenir present, d’acord amb la lletra petita dels préstecs vinculats a taxes universitàries, que la seva manca de devolució bloquejarà per sempre més, “in etérnum”, la possibilitat de tornar al sistema públic universitari. Aquesta situació no admet cap excepció, fins i tot en el cas dels préstecs vinculats a ajuts públics.

vplansperiodista.webnode.cat