La rumba catalana és una dels senyals d’identitat més recognoscibles de la cultura de la regió. Les seves arrels es traslladen a la comunitat gitana romaní que es va assentar a Barcelona durant els anys 50. En 2010, la Unesco va declarar tres costums com a patrimoni cultural mundial que feien referència a Espanya. Un d’ells va ser el Cant de la Sibil-la, de Mallorca, un altre van ser els Castells, torres compostes a base de persones, un fenomen molt comú de la cultura catalana i, finalment, el flamenc, típic de les regions d’Andalusia.
Entre els dos últims punts considerats patrimoni cultural, existeix una important connexió, pel fet que el flamenc i la cultura catalana també han estat estretament lligats al llarg de la història.
En 2015 va tenir lloc a Barcelona una reunió de diferents comitès musicals i la Comissió Europea. El seu objectiu va ser revisar les reivindicacions de la rumba catalana per a ser reconeguda per la Unesco. Catalunya va comptar amb el suport europeu i el suport del Ministeri de Cultura francès a més del Consell Nacional de la Cultura i les Arts de Catalunya, lògicament. Aquest mateix any es va aprovar en el parlament català la declaració de la rumba com a patrimoni musical i cultural de la regió.
A partir d’allí, aquest tradicional estil musical va començar a rebre atenció i va quedar a l’espera del reconeixement per part de la Unesco. Des de llavors, no han faltat recordatoris d’aquesta proposta i nous suports que han tingut lloc en diferents esdeveniments com el Simposi Nacional de la Rumba Catalana de 2017. No obstant això, no s’ha aconseguit un reconeixement oficial per part de l’organització internacional.
Per quines raons no s’ha reconegut encara per la Unesco?
Aquesta pregunta ha rondat pel cap de milions de catalans des de llavors. Alguns ho atribueixen mancant suport per part de govern espanyol, encara que potser aquestes acusacions vengen propiciades per les inclinacions polítiques de cadascun. Potser la raó és que encara no s’ha preparat la documentació necessària.
De cara a ser reconegut oficialment, cal presentar el cas en forma de declaració. En primer lloc, serà necessària la singularitat o un fort sentit d’aquesta. La Sibil-la mallorquina no era única, però va ser aquesta zona geogràfica la que la va mantenir viva i per això es va reclamar el seu reconeixement. Un altre punt important que va ajudar a la Sibil-la va ser la seva antiguitat centenària. L’antiguitat també tira una mà a l’hora de realitzar aquest tipus de peticions a la Unesco.
Les actuacions en esdeveniments importants també poden aportar a la seva expansió. Existeixen grups artístics que ofereixen concerts i gires que donen a conèixer l’evolució històrica i geogràfica d’aquest gènere conegut com la rumba catalana. És important que el poble conegui bé el seu gènere ja que és molt ampli i això pot ser un dels obstacles de cara al fet que la Unesco l’accepti, així com la seva antiguitat, en ser més o menys recent.
En altres casos, com és el del flamenc, alguns punts forts de la seva proposta era que es va posar l’accent que part del seu desenvolupament provenia del segle XVI i que la paraula flamenc procedia d’arrels àrabs. Aquesta connexió és històrica i té molta rellevància perquè representava l’aliança dels andalusos musulmans amb els romanís.
Les arrels de la rumba catalana
l’Havana va ser la música característica de Cuba i va anar allí on es va crear la rumba, encara que remuntant-nos encara més, caldria situar les arrels a Àfrica. Va ser un híbrid entre la música afrocubana el que es va fer popular durant la primera meitat del segle XIX i va donar lloc a la rumba. En aquells dies, es considerava que el ball era tan “salvatge” que el van prohibir en molts llocs. Aquestes prohibicions van suposar un dur cop i fins als anys 20 no es va tornar a popularitzar.
A la fi del segle XIX, va arribar a Espanya creuant-se amb diferents estils i així es va originar la rumba flamenca i, al seu torn, aquesta va ser la precursora de la rumba catalana. A Barcelona, va ser la comunitat gitana romaní, durant la dècada dels cinquanta, els qui li van donar sortida a aquesta mena d’estil musical. No va trigar a desmarcar-se del comú i generar identitat pròpia, encara que l’amplitud dels seus orígens és un dels punts flacs de cara a reivindicar la seva singularitat cultural. No obstant això, malgrat compartir arrels amb el flamenc o tenir una evolució similar a la Sibil-la, amb aquestes altres tradicions no va haver-hi traves a causa del seu ampli bagatge cultural.
És possible que la rumba catalana sigui una mica més difusa, però en 2015 ja es va buscar una declaració oficial per part de la Unesco per a situar a la rumba catalana com a patrimoni cultural i que gaudís d’una certa protecció. No obstant això, definir la singularitat original de la rumba catalana no ha estat una tasca senzilla. Les seves difuses arrels i la seva relativa actualitat fan que la Unesco encara mantingui uns certs dubtes.
